Els veritables patriotes es fan preguntes

Quan preparàvem què dir a l’hora de recollir el Premi Nacional de Comunicació, vam decidir que intentaríem respondre una pregunta que segurament molts us estareu fent: què fa un mitjà com CRÍTIC en un lloc com aquest? Què hi fa aquí dalt un projecte impulsat per periodistes i independent de qualsevol gran grup empresarial o poder polític?

Primera resposta possible que se’ns va acudir: hem arribat aquí gràcies a la gent. CRÍTIC és possible gràcies a 1700 subscriptors i subscriptores que garanteixen la viabilitat del projecte. El periodisme independent no existeix. Tothom depèn d’algú, sigui d’una gran empresa capitalista o d’un gran poder polític. Nosaltres volem dependre de la gent. D’una gent crítica, que es fa preguntes i que no té por de les seves contradiccions. És la gent la què ens va impulsar fa cinc anys, i ho segueix fent. Algunes d’aquestes persones avui no poden ser aquí, i ens agradaria recordar-les. Volem recordar Raül Romeva i Jordi Cuixart, dos dels primers socis col·laboradors de la nostra cooperativa. Ells, i molts d’altres, van apostar per CRÍTIC des de l’inici. En Jordi i en Raül no ens poden acompanyar avui, perquè també van decidir plantejar una pregunta i donar veu a la gent perquè la pogués respondre.

Però no som aquí només per això. Som aquí perquè abans que nosaltres, hi ha hagut molta gent que ha treballat per fer un periodisme crític, que fes preguntes incòmodes. Gent a la qual no arribem ni a la sola de la sabata, però a la que ens agradaria assemblar-nos algun dia. Gent com l’anarquista Martí Borràs, de la vila de Gràcia, que a finals del segle XIX es va atrevir a fer un diari que es deia, ni més ni menys, que Terra i Llibertat. Dones periodistes com Irene Polo, que van desafiar els dogmes masclistes del seu temps. O Joan Lluhí i Vallesca i el seu diari L’Opinió, punt de trobada del republicanisme d’esquerres dels anys trenta. Gent com en Tísner, que van resistir fidels al país en la llarga nit de l’exili franquista, mentre d’altres que deien ser molt catalanistes i molt patriotes –però que al final bàsicament van acabar sent molt de dretes– acabarien escrivint al dictat del règim franquista. Ens agradaria assemblar-nos també a veus com la de Ramon Barnils, que deia allò que “si no és d’investigació, no és periodisme”. O la de Montserrat Roig i la seva visió de la cultura com a eina revolucionaria a llarg termini. O Maria Aurèlia Campany i el seu afany per la veritat, “perquè si la veritat no és dita, no existeix”. O l’insubornable Manolo Vázquez Montalban. O el periodisme de barris de Huertas Claveria. O la feina de Xavier Vinader contra l’extrema dreta. I més a prop, assemblar-nos al periodisme de la Directa o de l’Anuari Mèdia.cat, que lluita contra els silencis mediàtics.

Però no som aquí només per tota aquesta gent que ens ha precedit. També som aquí perquè CRÍTIC és possible gràcies a una cadena de cures que ens impulsa i sosté les nostres vides. Som aquí perquè existeixen els nostres pares i mares, les nostres companyes i companys, els nostres fills i filles, les nostres famílies, les nostres amistats. La tribu de CRÍTIC. Perquè CRÍTIC no té sentit si al final tot es resumeix en un excel de pèrdues i guanys. Creiem en el model de l‘economia social i solidària, de cooperatives on els periodistes ens devem tan sols als nostres lectors i on donem centralitat no només al treball, també a les cures, al suport mutu, al companyerisme, a la vida. És això el que ens ensenya el feminisme, i com hem après de Yayo Herrero, activista ecofeminista i tota una referent, la nostra prioritat ha de ser posar sempre la vida al centre.

En temps de fake news, va bé refugiar-se en veus del coneixement com la del científic i divulgador Carl Sagan. Hi ha una frase seva que ens encanta i que diu així: “Els veritables patriotes es fan preguntes”. A CRÍTIC posem en pràctica aquesta filosofia cada dia, i segurament per això som a dalt d’aquest escenari.

Pots veure aquest discurs i el lliurament del Premi a l’equip de CRÍTIC en aquest vídeo: