Crític Cerca
Opinió

Llengües i justícia: els valors i principis morals en les polítiques lingüístiques

És just excloure les persones de certs drets bàsics de ciutadania per manca de competències lingüístiques? Seria raonable oferir graus de reconeixement lingüístic desiguals a grups establerts històricament en un territori?

14/06/2022 | 06:00

Manifestació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona contra la sentència del 25% en castellà i en defensa de l'escola en català / MARIA BÉLMEZ – ACN

Els dilemes que afronten les societats davant la diversitat lingüística són una constant en el debat públic de les democràcies d’avui. Per parlar d’un cas d’actualitat, a Ucraïna des de fa dècades la política lingüística ha estat fortament polaritzada i inestable, basculant de la promoció del rus a la de l’ucraïnès com a reflex d’un conflicte profund.

Avui les polítiques lingüístiques susciten moltes preguntes de caràcter moral. És just excloure les persones de certs drets bàsics de ciutadania per manca de competències lingüístiques? I és just no oferir-los serveis públics en les seves llengües de preferència perquè es poden comunicar en una altra llengua més estesa ―com l’anglès o el castellà? Seria raonable oferir graus de reconeixement lingüístic desiguals a grups establerts històricament en un territori? I quin tracte haurien de rebre les llengües de les persones migrades? Quin paper hauria de tenir l’anglès en les nostres comunitats com a llengua franca global en expansió? Podria aquesta expansió generar injustícies?

I és que la gestió de la diversitat lingüística exigeix tenir en compte determinats valors i principis morals que ens guiïn com a persones i que guiïn les institucions. Això és el que tracta la justícia lingüística, una àrea acadèmica que forma part de la filosofia política. En aquest article oferim una visió general dels debats actuals en aquesta àrea.

La gestió de la diversitat lingüística exigeix tenir en compte determinats valors i principis morals que ens guiïn

Els debats parteixen de les respostes a dues preguntes bàsiques: (1) quin és el valor de les llengües? Per què les hauríem de considerar importants? I (2) un cop decidit això, quins principis haurien de guiar les nostres intuïcions i les nostres institucions en la seva gestió?

Quan decidim regular qualsevol cosa de la manera més justa possible, la primera pregunta que ens hem de fer és quin és el valor d’aquesta cosa. És a dir, quins interessos en podem derivar les persones. Per exemple, quan pensem sobre quina política educativa volem, ens preguntem, primer de tot, què és allò valuós que volem promoure: la igualtat d’oportunitats dels infants? El seu esperit crític? La cohesió social? Cal que tinguem això clar abans de decidir res.

En el cas de la llengua, la filosofia política distingeix dos valors o interessos centrals: els “pragmàtics”, vinculats a la comunicació, i els d’”identitat”.

Com a instruments de comunicació, les llengües permeten, per exemple, la deliberació democràtica i la comprensió de les lleis; la mobilitat i la igualtat d’oportunitats socioeconòmiques; l’eficiència de les institucions, i la cohesió social, gràcies a la intercomprensió col·lectiva. Hi ha teòrics que defensen que aquests interessos “pragmàtics” són els únics que poden justificar polítiques lingüístiques.

El tracte que reben les llengües amb què ens identifiquem influeix en la nostra autoestima

Altres teòrics defensen també els interessos d’identitat. Com a vehicles d’identitat, les llengües permeten l’autonomia i la dignitat de les persones. L’autonomia, perquè les llengües són claus d’accés a contextos culturals valuosos que ens donen opcions d’escollir la vida que volem dur; i la dignitat, perquè el tracte que reben les llengües amb què ens identifiquem influeix en la nostra autoestima.

A partir d’aquests valors i interessos, caldrà establir principis per gestionar-los. Per exemple, si hi ha interessos en conflicte, quins haurien de ser prioritaris? Promoure la comunicació entre el màxim nombre de persones és més important que promoure una dignitat igual per als parlants de diferents llengües? Hem d’oferir un tracte igualment digne als parlants de totes les llengües? Si és que no, per què? Quan estaria justificat oferir tractes desiguals?

En general, hi ha prou consens entre els filòsofs polítics que els interessos que les persones derivem de les llengües haurien de ser tractats amb equitat. Si els parlants de la llengua X tenen interès a rebre un tracte determinat ―per exemple, poder usar la llengua als espais públics, com el Parlament―, seria raonable pensar que els parlants de la llengua Y rebin un tracte similar. Si no fos el cas caldria justificar per què. Ara bé, els teòrics discrepen sobre quins interessos haurien de tenir prioritat. I això els porta a proposar principis diferents per a la gestió de la diversitat lingüística. A grans trets, podem distingir tres posicions bàsiques.

Tota política lingüística promou interessos d’identitat encara que no es vulgui o no se’n sigui conscient

Un primer grup de teòrics defensa que només els interessos pragmàtics han de ser tinguts en compte quan gestionem la diversitat. Aquesta línia és anomenada “pragmatisme” o “instrumentalisme lingüístic”. Per a aquests filòsofs, la identitat ha de ser un afer privat: no pot justificar drets ni deures, ni sostenir polítiques públiques. Per tant, maximitzar la comunicació hauria de ser una prioritat. Les propostes polítiques que sorgeixen d’aquesta línia solen ser règims lingüístics monolingües o quasi monolingües. Des del punt de vista pràctic, la República Francesa en seria un exemple paradigmàtic.

En clar contrast amb el “pragmatisme lingüístic”, hi ha dues línies teòriques que consideren que els interessos d’identitat associats amb la llengua també han de ser tinguts en compte en la gestió de la diversitat lingüística: el “territorialisme lingüístic” i el “pluralisme lingüístic”, que descriurem tot seguit. Per als defensors d’ambdues teories existeixen bones raons per incorporar els interessos relacionats amb la identitat. Principalment, perquè tota política lingüística promou interessos d’identitat encara que no es vulgui o no se’n sigui conscient, i el que no pot fer és només reconèixer els interessos d’identitat de les majories d’Estat, i deixar de banda els de la resta. Seguint l’exemple anterior, França pot voler promoure la llengua francesa per tal de maximitzar les capacitats comunicatives de tothom. Tanmateix, aquesta mateixa política implicarà que s’estiguin promocionant els interessos d’identitat dels parlants de francès, però no de la resta de persones que viuen a França que parlen i s’identifiquen amb llengües diferents del francès ―com podrien ser els corsos.

El “territorialisme lingüístic” parteix de la idea que cada grup lingüístic hauria de poder ser hegemònic lingüísticament en el seu territori històric. D’aquesta manera, es podrien garantir tant certs interessos pragmàtics ―la comunicació compartida, la mobilitat intraterritorial, la igualtat d’oportunitats sense restriccions lingüístiques…― com els interessos d’identitat de bona part dels seus membres ―un context cultural i lingüístic protegit que faciliti l’autonomia individual, i un tracte igualment digne per a tothom. Exemples de l’aplicació pràctica d’aquest principi serien les regions belgues de Flandes i de Valònia, on el neerlandès i el francès són les úniques llengües oficials respectivament.

En el cas català es podria recomanar reconèixer la diversitat lingüística tant per motius d’identitat com pragmàtics

En canvi, el “pluralisme lingüístic” s’allunya de la visió territorialitzada de la llengua, que dona drets lingüístics només a un grup. Per als teòrics que el defensen, la diversitat lingüística és molt més complexa. Les persones poden tenir diverses identitats lingüístiques, i solen viure mesclades. Per tant, les delimitacions territorials que pressuposa el territorialisme no solen ser senzilles d’establir. Aquesta línia sosté que els drets no han d’anar lligats a un territori i a les seves majories internes, sinó que han d’anar vinculats als parlants independentment d’on es trobin dins la comunitat política. Com a exemple se sol esmentar la regió de Brussel·les ―Bèlgica―, amb un règim plurilingüe que permet a la ciutadania escollir la llengua de preferència en diversos àmbits administratius com les escoles o els hospitals.

Les línies teòriques que hem descrit no són exhaustives. Són propostes i punts de partida que cal adaptar a cada context. La literatura és extensa i va més enllà del que hem exposat, i sovint planteja models mixtos on el pluralisme i cert grau de territorialisme s’entrecreuen. Així, en el cas català podria recomanar reconèixer la diversitat lingüística tant per motius d’identitat com pragmàtics, oferint certa preeminència a les llengües més vulnerables ―per exemple, obligant els parlants de llengües dominants a tenir certes competències lingüístiques en llengües minoritzades― per tal d’evitar injustícies com la dominació lingüística.

Amb aquests apunts introductoris sobre les teories de la justícia lingüística esperem suscitar la reflexió sobre les polítiques lingüístiques. Voldríem ajudar a entendre, refinar i avaluar els arguments i discursos relacionats amb les llengües en els debats sobre la vida en comú de societats que, com la catalana, són cada cop més diverses i complexes.

* La versió completa d’aquest article ha sortit publicada a la revista Eines 43 Actualitzar la política lingüística, editada per la Fundació Josep Irla.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies