Crític Cerca
Opinió

29/08/2016 | 00:05

El periodista Víctor Saura va fer la seva particular defensa del Règim del 78 en aquest article publicat originalment a la revista ‘Vell/Nou’, editada per CRÍTIC. El recuperem íntegre.

 

M’ha tocat, pel torn d’ofici, la defensa del Règim del 78. L’accepto amb reticències. Com gairebé tots els meus col·legues, em sento més còmode en el paper de fiscal que de defensor, i, a més, aquest client ve precedit de molt mala fama. Serà difícil que me’n surti; tothom el posa a parir. Però fins i tot el pitjor criminal té dret a defensa, i, a més, jo li tinc una antiga simpatia perquè el vaig conèixer en els seus anys tendres, quan era exportat arreu del món com a model de virtuts.

Busco el plec de càrrecs. Si he de defensar algú, hauré de saber de què se l’acusa. Primer pal. En els darrers temps pràcticament tot el que no va bé s’atribueix al meu defensat. Tret de l’escalfament global, diria que tota la resta és culpa seva: cada cas de corrupció, a Catalunya o a Espanya (i la llista és quilomètrica), enfonsa les seves arrels en el Règim del 78; la falta de cultura democràtica dels aparells de poder de l’Estat, la genera el Règim del 78; la voracitat devastadora neoliberal també és filla del Règim del 78. Agafa el que vulguis, penja-li el mort al 78 i t’aplaudiran. Els sobres en negre del PP, el 3%, les retallades, l’atur, les successives reformes laborals… no són fruit de cap govern ni cap partit concret, sinó que són evidències de la caducitat del 78. Fins i tot aquell pobre elefant de Botswana no el va caçar el rei. El va matar el Règim del 78.

Si la llista de càrrecs fa por, encara espanta més que l’acusació popular l’exerceixin col·legues tan brillants i admirats com Guillem Martínez o David Fernàndez. Altres formen part del grup de neotertulians per a qui el mot búnquer significa un sot de sorra en un camp de golf. Que no se m’ofenguin, però Girón de Velasco i Blas Piñar no van ser personatges d’’El Papus’ o del ‘Por Favor’, sinó vells jerarques de carn i ossos que van conspirar fins al darrer alè per dinamitar la jove democràcia sorgida del pacte entre els sectors moderats de les dues Espanyes. Tampoc Tejero o Milans del Bosch no van ser creacions de Chicho Ibáñez, ni el soroll de sabres una cançó de Torrebruno. El 78 les casernes encara eren plenes de diplodocus amb galons que havien combatut colze amb colze amb el senyor de l’estàtua eqüestre situada al pati d’armes.

El 78 és una generació que es proposa una reconciliació real i un futur sense sang. El preu era no mirar enrere

L’Espanya del 78 (i amb ella Catalunya) trenca amb 40 anys de dictadura i assenta les bases d’un nou règim amb totes les presses i oblits que es vulgui. Hi ha moltes cessions, òbviament, perquè aquella generació es proposa una reconciliació real i un futur sense sang. El preu d’això era no mirar enrere. D’aquest pecat original el meu client es reconeix culpable, si bé al·lega com a atenuant el bé superior de la convivència. Hi va haver criminals del 36 sense càstig, certament, les elits van preservar privilegis, també, però allò anava del fet que els fills dels uns i dels altres tiressin endavant sense revengismes. I va funcionar. És possible que el dany col·lateral, aleshores imprevisible, hagi estat gaudir de la dreta més cínica, involucionista i rància d’Europa, una dreta sense memòria ni vergonya pel bressol on va ser alletada. Mala sort.

I disculpin si reivindico el possibilisme, avui tan poc de moda, però allò va ser obra dels reformistes. Els tous, els realpolitik, els renegats dels dogmes marxistes o feixistes mamats durant tants anys. En l’argot anglosaxó, els coloms. Sobre els falcons de l’un i l’altre bàndol, els extremistes de l’esquerra i de la dreta, pesa la sang vessada a la Transició, que sortosament va ser poca.

La Llei d’amnistia va servir per treure de la presó milers de lluitadors antifranquistes

Ni oblit ni perdó, diu l’eslògan. Aquí va ser al revés, però el meu client vol deixar clar que no té cap culpa sobre la falta de reparació a les víctimes. La Llei d’amnistia va servir per treure de la presó milers de lluitadors antifranquistes i hauria servit per perdonar els criminals franquistes si haguessin estat jutjats i condemnats, tràmit que es van saltar. Després els seus descendents han apel·lat a l’amnistia per torpedinar les polítiques de memòria, però aquest no va ser mai l’esperit de la llei, sinó una interpretació pròpia de falcons.

Felipe_González_en_Simon_Peres_(1986)

Recorro al dret comparat. D’acord que hi ha hagut règims que han ajusticiat els colpistes i que no totes les transicions han implicat perdó i oblit, d’acord que els principals criminals de guerra de l’ex-Iugoslàvia i alguns sàtrapes africans han passat pel Tribunal Penal Internacional. Però què va passar a Sud-àfrica o a les Filipines? O a Xile i l’Argentina? Què hem demanat als països de la primavera àrab? Què demanem a jueus i palestins? Què demanarem als cubans algun dia? Que mirin endavant i no enrere. Que facin com nosaltres.

D’aquell pacte entre pragmàtics sorgeix un nou règim que, vist amb perspectiva, va ser molt més rupturista del que segurament podrien ser ara els pregoners de la ruptura respecte del 78. Les regles de la política van canviar, però a l’economia hi ha una línia contínua entre el règim franquista i el democràtic. Espanya no puja al carro de Bretton Woods l’any 78, sinó el 1959, amb el Pacte d’Estabilització. Enterrar el 78 voldria dir trencar amb Bretton Woods? Enlloc no trobo resposta, però dedueixo que no, perquè entre els qui maldiuen del 78 només un reducte parla d’abandonar la UE, i no hi ha cap país de la UE (ni de l’Europa que no és UE) que no estigui plenament incardinat en el sistema econòmic occidental que neix després de la Segona Guerra Mundial. Davos no és cap ciutat d’Espanya ni l’OMC o l’FMI sorgeixen dels Pactes de La Moncloa. Els preus agrícoles no es decideixen a la Llotja de Reus, sinó a la Borsa de Chicago; els del petroli els pacten els grans països productors a Viena i no a Madrid; i els del diner, almenys del que remenem per aquí, l’acorden uns senyors des de Frankfurt més o menys coordinats amb uns que hi ha a Washington. Amb tot el respecte pels penyistes del gol sud, el meu client tot això s’ho va trobar fet.

Al gol nord, més nombrós, s’arremolinen els qui sostenen que dir adéu al 78 no implica canviar de sistema econòmic, sinó senzillament trencar amb un Estat hostil i parasitari. Marxar. Una aspiració legítima i comprensible, però que no haurien de carregar sobre l’esquena del règim que va fer possible la immersió lingüística a les escoles, l’esclat de mitjans audiovisuals en català (més àudio que visuals), o que ha permès que durant 35 anys cada 11-S (i cada 12-O) aquell qui ho desitgi expressi a crits pel carrer els seus sentiments patris. Identificar el 78 amb els qui han violentat la Constitució fins a convertir-la en el baluard de l’immobilisme és tan imprecís com identificar un territori amb un profeta. Són errors induïts i interessats. En comptes d’adobar-los amb pancartes, els hauríem de combatre.

Tan nefast ha estat el 78? La universalitat del sistema sanitari i educatiu va ser una fita producte d’aquells anys

I, dit això, tan nefast ha estat el 78? Paradoxalment, els qui més el critiquen són els qui més el reivindiquen. Perquè defensar la universalitat i qualitat dels sistemes sanitari, educatiu i de protecció social és defensar fites assolides els anys vuitanta que a partir de la crisi dels noranta van entrar en fase d’estancament i de retrocés. Tothom, o gairebé, reconeix la importància de la Ley General de Sanidad (llei Lluch), que va estendre l’atenció sanitària pública al 100% de la població. La major cobertura per desocupació que hi ha hagut mai es va donar als vuitanta; les pensions no contributives es comencen a aplicar a partir del 1990. Fins i tot un crític acèrrim amb el desmantellament de l’Estat del benestar com Vicenç Navarro parteix de les dades de principis dels noranta en quan fa les anàlisis sobre la caiguda de la inversió social amb relació al PIB.

Santiago_Carrillo_1978_(cropped)

Renuncio als arguments salamartinistes. N’hi hauria un fotimer, però a mi no em diu res que el PIB per capita a Espanya hagi augmentat un 440% entre el 1980 i el 2014. Em sembla més interessant recordar fites com el divorci i l’avortament, o més recentment el matrimoni gai, assolides malgrat la histèrica oposició de la ultradreta sociològica.

Pel que fa a l’educació, apel·lo als treballs dels sociòlegs Xavier Martínez-Celorrio i Antoni Marín, que han demostrat que l’ascensor social a Catalunya ha funcionat raonablement bé en democràcia, un èxit relatiu que atribueixen en bona part als efectes de la tan detestada LOGSE. De les seves anàlisis es dedueix que l’àtic i sobreàtic social continuen pràcticament infranquejables per a aquells que no hi han nascut, i que del soterrani és també força difícil sortir-ne, però que pels pisos del mig l’ascensor es mou amb meritocràtica fluïdesa, és a dir, que la classe social d’origen de la persona ha estat cada cop menys determinant sobre el seu destí.

Senyores i senyors del Jurat, el meu client no és perfecte, i, si en coneixen algun, presentin-me’l. Va néixer carregat de bones intencions i amb algun defecte de fàbrica, però sobretot ha estat potinejat amb fins usurpadors per una colla que pràcticament ni hi era quan es va concebre. No demano que se’l glorifiqui o que estigui exempt de crítica, només que sigui jutjat per tots els seus actes i no solament per alguns, i que la responsabilitat de les coses sigui redirigida a qui correspon. Sé que molts de vostès ja l’havien condemnat abans del meu al·legat; si he aconseguit introduir un dubte raonable en algun, ja em dono per ben pagat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies