Crític Cerca
Opinió
Enric Miravitllas

Enric Miravitllas

Professor de Ciència Política i coordinador de Creart a la Franja de Gaza

Per què carai Hamàs va atacar Israel?

Sis hipòtesis per intentar entendre els motius de fons de l'atac sorpresa i sense precedents des de Gaza: dels Acords d'Abraham a la política 'jujitsu'

07/12/2023 | 06:00

Intercepcions de coets de Hamàs per part de la Cúpula de Ferro, al sud d'Israel, a la ciutat d'Ashdod / GETTY

El 7 d’octubre passat, el Moviment de Resistència Islàmic (més conegut per l’acrònim Hamàs) va llançar un atac sorpresa sense precedents sobre el territori israelià. La dimensió de l’operació Inundació d’Al-Aqsa indueix a pensar que Hamàs buscava portar el conflicte a una fase diferent, amb un statu quo més favorable a la causa palestina en general i a les seves posicions en particular. Ara bé, quines regles del joc hauria volgut canviar Hamàs? A continuació plantegem algunes hipòtesis:

1. Frenar la impunitat: encarir el cost de les polítiques israelianes d’aprofundiment de l’ocupació i de l’’apartheid

Hamàs hauria volgut marcar la fi de la impunitat amb què l’Estat hebreu ha actuat durant els darrers anys del conflicte, especialment durant els governs encapçalats per Netanyahu en aquest segle (2009-2021 i 2022-). Un període en què Israel ha ampliat les polítiques d’ocupació i d’apartheid vers els palestins: els assentaments il·legals a Cisjordània i a Jerusalem Oriental han crescut enormement —la població de colons israelians ha augmentat un 43% des del 2010—, mentre el bloqueig de la Franja de Gaza s’ha mantingut i eixamplat, acompanyat de grans campanyes militars periòdiques (2012, 2014, 2021, 2023).

Abans del 7 d’octubre, el darrer govern de Netanyahu, format pel Likud i diversos partits d’extrema dreta ultrareligiosa, havia intensificat aquestes polítiques, amb el repunt de les incursions militars a Cisjordània (199 morts abans del 7 d’octubre), l’increment dels atacs de colons a població palestina (tres atacs al dia, el nivell més alt des que les Nacions Unides registren aquest tipus de violència) i un discurs polític incendiari espurnejat de gestos polítics de provocació oberta. 

Hamàs hauria buscat posar fi a aquestes polítiques o, com a mínim, encarir-ne el cost per al Govern israelià. Israel ha considerat en els últims anys que la seva seguretat a llarg termini ja no depèn d’una solució del problema palestí. L’operació Inundació d’Al-Aqsa podria suposar un recordatori en sentit contrari. Tanmateix, aquesta hipòtesi admet una altra possibilitat. L’11-S israelià podria resultar en un enduriment de l’ocupació israeliana, amb una reocupació total o parcial de la Franja de Gaza i l’increment de la presència militar israeliana a Cisjordània i a Jerusalem Oriental.

2. Aturar la inèrcia dels Acords d’Abraham: posar fre a la normalització de relacions amb Israel

Amb el cop del 7-O, Hamàs hauria volgut frenar el procés de normalització de relacions entre alguns països àrabs i Israel, iniciat el 2020 sota els auspicis de l’Administració de Trump. Aquest procés, que ha comportat l’establiment de vincles diplomàtics entre l’Estat israelià i els Emirats Àrabs, Bahrain, el Marroc i el Sudan, suposava una amenaça directa a la causa palestina en tant que iniciava una onada de “paus separades” negociades al marge del problema palestí. Una onada que podia esdevenir encara més adversa als interessos de Hamàs amb l’inici de les converses entre Israel i l’Aràbia Saudita, que han quedat interrompudes des de l’operació Inundació d’Al-Aqsa. La monarquia wahhabita és una potència clau a l’Orient Mitjà, regió de la qual es disputa el lideratge amb la República de l’Iran, que, a més de ser un rival directe dels saudites, és un Estat aliat i protector de Hamàs. En suma: el Moviment de Resistència Islàmica hauria volgut restaurar l’equació segons la qual no hi haurà estabilitat a l’Orient Mitjà sense una solució definitiva de la qüestió palestina.

3. Cridar l’atenció: reposicionar la qüestió palestina a l’agenda de les grans potències

Segons aquesta hipòtesi, Hamàs hauria pretès retornar el problema palestí a l’agenda internacional. El conflicte israelianopalestí, 23 anys després del fracàs de les cimeres de Camp David II i de Taba, havia estat eliminat de la llista de prioritats de les cancelleries principals del món. Una enquesta feta al mes de maig passat en set països europeus i als EUA, mostrava a la clara aquesta apatia: a menys de la meitat dels enquestats els importava molt o bastant el conflicte (YouGov). 

Els estats del Nord global estaven més preocupats a contenir l’ascens de la Xina com a potència global i a respondre a l’embat geoestratègic de Rússia a Europa que d’implicar-se en la situació d’un Orient Mitjà que es considerava apaivagat amb els Acords d’Abraham. El canvi de la política d’abastiment de petroli dels EUA, a més, havia reduït la importància estratègica de la regió als ulls d’aquesta superpotència. Des del 2020, el gegant nord-americà ha passat de ser importador net a ser exportador net de petroli: avui, només un 11% de les seves importacions de cru provenen de l’Orient Mitjà.

Una de les conseqüències immediates de l’atac del 7 d’octubre, i de la resposta militar subsegüent per part d’Israel, ha estat el reposicionament del conflicte Israel-Palestina en l’agenda política mundial. El conflicte ha ocupat el 38% de totes les manifestacions del món del mes d’octubre passat (Armed Conflict Location & Event Data Project, ACLED). Cap potència no pot mirar ara ja cap a una altra banda, i la qüestió palestina ha retornat amb força als espais de governança global.

4. Fer política ‘jujitsu’: provocar la sobrereacció d’Israel i guanyar suport internacional a la causa palestina

Aprofitar la força de l’adversari en favor de l’interès propi. Això és el que hauria fet Hamàs amb l’ofensiva del 7 d’octubre, que McCauley i Moskalenko, acadèmics experts en terrorisme, identifiquen com a “política jujitsu”. Es tracta d’una tàctica tan antiga com freqüent en els darrers 150 anys, que consisteix a induir, a través d’una acció violenta, una sobrereacció en l’ús de la força per part de l’adversari. Hamàs hauria buscat una resposta desproporcionada d’Israel contra el seu endogrup, la població palestina; una reacció que efectivament s’ha produït, a una escala d’una magnitud enorme i sense precedents, sota la forma d’incompliments flagrants del dret humanitari, terrorisme, crims de guerra i l’intent de genocidi sobre la població gaziana.

Fos o no un objectiu de Hamàs, la resposta israeliana al 7-O està mobilitzant l’opinió pública internacional en favor de la causa palestina. El 90% de les 4.200 manifestacions que han tingut lloc al món sobre el conflicte en les tres primeres setmanes després dels atacs de Hamàs han estat propalestines (ACLED). Fins i tot en societats majoritàriament proisraelianes, com les dels Estats Units o el Regne Unit, s’estan obrint escletxes: la població jove en ambdós estats ja simpatitza més amb els palestins que amb els israelians (YouGov). 

La victòria militar d’Israel a la Franja de Gaza es dona per segura. Ara bé, segons Stephen Walt, professor a la Universitat Harvard i expert en el conflicte, “Israel podria guanyar la batalla i perdre la guerra”. És a dir, podria obtenir una victòria tàctica en l’esfera militar i al mateix temps patir una derrota estratègica en l’esfera política, en augmentar el suport internacional a la causa palestina i en veure’s erosionat el suport d’aliats tradicionals de l’Estat hebreu a la regió euroatlàntica. 

5. Atiar la inestabilitat regional per delegació de l’Iran

Segons aquesta hipòtesi, Hamàs podria haver llançat els seus atacs per encàrrec de la República de l’Iran, com a part dels esforços de l’Eix de Resistència que patrocina l’Estat xiïta, i del qual formen part, a més de l’organització palestina, el règim sirià, la milícia libanesa Hezbol·là i el moviment dels houthis al Iemen. 

El vincle entre Hamàs i l’Iran és públic i notori. El president de la república iraniana, Ebrahim Raisi, explicava en una entrevista a principis de novembre que l’Estat iranià dona suport al moviment de resistència islàmica perquè la causa palestina “és una necessitat”. Ara bé, el president deixava ben clar que Hamàs no rep ordres de l’Iran i que pren les seves decisions amb plena autonomia, desmarcant-se de la possibilitat que estigués lliurant una guerra en nom seu.

Els fets no mostren —ara per ara— un gran interès de la república islàmica d’escalar el conflicte i lliurar una guerra regional a gran escala. Hezbol·là, un dels seus aliats més dotats militarment, no s’ha implicat en el conflicte de manera significativa fins ara, tenint en compte que s’estima que disposa d’un arsenal de 40.000 a 150.000 míssils, alguns dels quals, d’alta precisió i d’alta capacitat destructiva.

Més que iniciar una guerra regional, Hamàs podria, amb els seus atacs, haver contribuït als esforços iranians d’alterar l’equilibri de poder a la regió, atiant la inestabilitat per mirar de debilitar la posició d’Israel. 

6. Desbancar Fatah: convertir Hamàs en l’organització hegemònica de la resistència palestina

Un dels objectius dels atacs de Hamàs podria tenir una lectura interna: culminar el procés per substituir Fatah com a partit principal de la resistència palestina. Un procés que Hamàs va iniciar quan es va presentar a les eleccions legislatives del 2006 (les va guanyar amb el 44% dels vots) i que ara tancaria amb un sorpasso definitiu a la principal formació política de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Així, amb Inundació d’Al-Aqsa, la major ofensiva palestina contra Israel en moltes dècades, el partit islamonacionalista tornaria a posar al centre la lluita armada, presentant-se davant el poble palestí com un moviment fort, capaç de resistir militarment a l’ocupació israeliana. Una acció que el podria convertir en el representant de facto del poble palestí (el representant legítim i de iure és l’OAP).

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies