27/11/2015 | 08:00
Quin element tenen en comú una vaca, una persona presonera o una de refugiada? El filat espinós que fixa el límit a la seva llibertat. Un mecanisme que neix a les darreres dècades del segle XIX als Estats Units, per delimitar grans extensions de terreny on es custodiaven ramats i que ràpidament s’estén com a mecanisme eficaç i barat. L’assaig ‘Alambre de Púas. Una ecología de la modernidad’ (Clave intelectual), de l’historiador i filòsof israelià Reviel Netz, rastreja l’evolució d’aquesta tecnologia del control i el dolor, aplicada en àmbits tan diversos com la ramaderia, els camps de batalla i els camps de treball o d’extermini.
Aquestes tanques de filats emulen imatges pròpies del segle XXI: camps de refugiats, centres d’internament per a persones estrangeres, fronteres. A ‘Huir para vivir. La libertad de los refugiados en un mundo global’ (Icaria Editorial), Olivier Longué denuncia la situació de les persones refugiades i n’exigeix un tractament més just.
La tecnologia de la privació de llibertat
El professor Netz va repassar importants arxius per escriure ‘Alambre de púas’, com el de la companyia U.S. Steel and Wire Company, fabricant de filferro espinós. Per això, inclou al llibre cites d’anuncis de l’època en què es va iniciar la comercialització del producte. En ells, per exemple, s’assegurava als ramaders estatunidencs que el nous filats eren “advertències saludables que han educat els animales en la nova llei del respecte a les tanques”. Per conèixer el sistema dels camps de treball forçats russos, els ‘gulags’, també va endinsar-se en memòries inèdites de l’època estalinista.
La primera idea del llibre és que la història està “encarnada”, no és un relat abstracte, sinó lligat a la biologia de la carn i a la topologia de l’espai. La segona tesi, menys acceptada segons Netz, és que en la història els humans no estan sols, sinó que interactuen amb els animals i el terreny. De fet, al llarg dels segles hi ha un aspecte que condiciona tant a animals com a éssers humans: l’impediment del seu moviment, que té a veure amb la propietat de la terra, de l’explotació, la història militar i les formes de control polític. La modernitat també marca una diferència en l’abast d’aquest control del moviment: si bé abans el control era parcial, ara passa a ser total –heus aquí la quarta tesi–, gràcies al filat espinós i altres mecanismes repressors. Finalment, Netz tanca el cercle connectant l’impediment del moviment amb la violència. El filat espinós va ser tan eficaç perquè podia exercir dolor a gran escala, de forma ràpida i barata.
Entre els exemples que cita l’autor, hi ha el filat espinós existent als ‘gulags’ de la Unió Soviètica, on es pretenia exercir un control total sobre l’espai basat en la violència desplegada a gran escala. Alhora, també analitza el control exercit als camps nazis: el camp d’extermini de Sobibor, cosntruït al 1942, tenia una forma rectangular definida per tres filats espinosos, i estava dividit alhora en quatre camps, dos dels quals envoltats de filat. Netz recorda que, als camps de les SS, ni tan sols els cossos s’escapaven del control: més enllà del marcatge de la roba, en alguns camps com a Auschwitz es marcava els interns en la pròpia carn. En definitiva, ‘Alambre de púas’ examina en definitiva tots els mecanismes d’opressió des de la història de la tecnologia, la geografía i la topografia a partir del filat espinós, emblema de les actuals fronteres, presons, i d’altres espais de privació de llibertat.
Refugiades sense moviment
En un pla molt més pràctic, ‘Huir para vivir’ se centra en les condicions de vida actuals de les persones refugiades. Són grups humans a qui també se’ls priva de la llibertat de moviment, estiguin en camps establerts en zones fronteres o en barris dins de les ciutats. L’autor de l’assaig és director general de l’ONG Acción contra el Hambre, i això s’evidencia tant en els valuosos exemples que cusen el llibre –els requadres sobre conflictes armats representen més d’un terç del text– com per la imatge positiva que es transmet de les organitzacions no governamentals, gens qüestionades.
En l’inici del llibre, que té un to divulgatiu, Longué situa les principals fonts del dret en matèria de protecció als refugiats, des de la Declaració dels Drets Humans del 1789 a la convenció sobre l’estatut dels refugiats, del 1951, poc aplicades ja que s’acaba dependent de la voluntat dels governs. Tot seguit, aprofundeix en el dolor de les persones que fugen de la guerra o que són perseguits. També avalua les polítiques de protecció dels organismes internacionals (com ara l’ACNUR), les ONG i els estats. L’autor no es talla a l’hora de detallar les situacions arbitràries i de vulneracions de drets humans que s’han produït als camps de refugiats (per exemple, la falta de protecció internacional en la matança de Srebrenica, o els abusos sexuals produïts en alguns camps). Tampoc té pèls a la llengua per qüestionar el paper dels estats, que sovint apliquen el dret internacional en el seu benefici.
La diferenciació entre refugiades i persones immigrades també s’esmenta a ‘Huir para vivir’. Longué considera que s’ha tendit a confondre les dues tipologies amb l’objectiu que no s’apliqui el dret internacional amb el segon grup humà. L’autor no s’endinsa en les crítiques a aquesta distinció que fan altres organitzacions civils, les quals recorden que les persones immigrades també marxen del seu país d’origen per motius econòmics sovint estructurals, i que per tant haurien de rebre algun tipus de protecció. El darrer capítol, “Un món sense fronteres”, actua finalment com a petit reconeixement a l’enorme força de les persones que fugen dels conflictes armats, i és un clam a les segones oportunitats, a tornar a començar. Sense filats espinosos, sense camps, en espais oberts que permetin pensar i definir mons millors.
