14/05/2018 | 00:00
30 anys d’Entrepobles
Aquest 2018 Entrepobles compleix els seus primers 30 anys d’existència. Va ser el resultat d’un procés de discussió en la coordinació estatal dels Comitès de Solidaritat amb Amèrica Central, com un instrument del moviment, per fer front als reptes i possibilitats que s’obrien amb l’inici de les polítiques públiques de cooperació estatals i descentralitzades. Volíem incidir-hi des dels valors i les visions d’un moviment social que havia nascut prèviament a aquestes polítiques i que, per tant, no depenia ni volia dependre d’elles.
Perquè en realitat aquesta història havia començat just deu anys abans… Va ser el febrer de 1978, quan va saltar a la premsa internacional al barri de Monimbó. Era el dia de l’aniversari de Sandino. La població d’aquesta comunitat indígena a Masaya ja no va aguantar més, va perdre la por i es va alçar, il·luminant la llarga i cruel nit en què els EUA tenien sumida a Nicaragua amb la dictadura dels Somoza. Encara faltaven 17 mesos perquè el Front i el poble sandinista prenguessin Managua i s’apoderessin de tot el país (aquest Front i aquest poble sandinista avui suplantats per un govern corrupte i repressor). Monimbó va ser l'”efecte papallona” que, a més de 8.000 quilòmetres de distància, va estimular el naixement, inicialment tímid, dels primers comitès de solidaritat amb la revolució nicaragüenca al nostre país, que aviat donaria lloc a un gran moviment de solidaritat internacionalista.
Portàvem a la motxilla un grapat de llibres i la sana intenció d’ensenyar al que no sap. Però les ganes d’ensenyar es van convertir en ganes d’aprendre
“L’apassionant repte d’una revolució en un dels països més pobres del continent americà, enfrontada a la guerra de baixa intensitat finançada per l’imperialisme (…) va captivar i va mobilitzar milers d’internacionalistes, i aquella experiència va marcar les nostres vides. Des de l’Estat espanyol van ser successives les remeses de voluntaris(es) organitzades des de la xarxa de Comitès de Solidaritat amb Amèrica Central existents a tot l’estat, o des de sindicats i comitès d’empresa, o de forma espontània i individual (…). Portàvem a la motxilla un grapat de llibres i la sana intenció d’ensenyar al que no sap. Però un cop estavellats contra una realitat molt més complexa, ens vam adonar que els nostres desfasats manuals ens servirien de poc, que les nostres ganes d’ensenyar s’havien convertit en ganes d’aprendre”.
Va ser la Cruzada Nacional de Alfabetización nicaragüenca la que, a partir de març de 1980, va convocar les primeres brigades internacionalistes, multiplicant i estenent el moviment. Alhora, amb l’inici dels moviments insurreccionals contra els governs militars a El Salvador i Guatemala, el moviment de solidaritat es va estendre a aquests dos països. Durant aquesta dècada centenars de persones van acompanyar el poble de Nicaragua que resistia la “guerra bruta” del Govern Reagan; o el salvadorenc a Morazán, a Chalatenango (a les zones alliberades de l’FMLN), o als camps de Colomoncagua i Mesa Grande (Hondures), on, per cert, Berta Càceres va aprendre les primeres lletres de la paraula solidaritat donant suport a les comunitats salvadorenques refugiades a la seva terra; a les muntanyes i les selves guatemalenques del Quiché o els camps de refugi de Campeche, Chiapas o Quintana Roo -Mèxic-. Gent de totes les professions, estudiants i, especialment, gent dedicada a l’ensenyament o la sanitat… gent solidària que volia ajudar aquells pobles a empènyer un nou món, ja que no s’havia aconseguit aquí.
Els processos de pau a Amèrica Central, amb diferents matisos, van fer canviar coses perquè no canviés res
Però els Comitès de Solidaritat van patir un declivi important a principis dels 90. Els processos de pau a Amèrica Central, amb diferents matisos, van fer canviar coses, perquè no canviés res. Va costar pair les derrotes i les “autoderrotes” dels processos revolucionaris. I una organització com Entrepobles, que havia nascut en el si d’aquest moviment social internacionalista, va haver de seguir el seu camí en un context diferent, això sí, conservant un funcionament basat en organitzacions territorials formades per persones activistes d’alguns dels Comitès de Solidaritat que van sostenir la seva aposta internacionalista en la dècada neoliberal i en l’esclat de l'”Onegeisme”.
En aquests nous contextos vam ampliar els horitzons de la nostra cooperació solidària. Des de la insurrecció zapatista el 1994 hem volgut mantenir vincles solidaris a Chiapas amb els processos que s’hi desenvolupen. Des d’aquesta mateixa època seguim mantenint llaços a Cuba amb organitzacions que promouen processos d’educació popular i valors emancipadors com el feminisme, l’economia social i l’ecologisme. I des de finals dels 90 Entrepobles va decidir començar a treballar a la zona andina, on hem consolidat relacions de solidaritat i cooperació amb organitzacions i moviments socials transformadors a l’Equador i el Perú. També hem donat suport a processos més concrets amb MST al Brasil o la defensa dels drets humans a Hondures. I hem promogut la solidaritat entre moviments i organitzacions cap a la frontera Sud, al Marroc.
… I més
Però quin pot ser el paper, la utilitat i, per tant, el futur d’organitzacions com Entrepobles a les portes de la tercera dècada del segle XXI, en un context com el que ens trobem de crisi sistèmica global?
En paraules d’Amaia Orozco, es tracta d’una crisi que va molt més lluny de la crisi econòmica i financera, “una profunda crisi multidimensional per referir-nos, almenys, a tres qüestions: a la crisi ecològica, a la crisi de reproducció social i a la crisi de les cures. La crisi ecològica abasta diverses dimensions interconnectades: canvi climàtic, esgotament dels recursos naturals, i col·lapse de la biodiversitat. Per crisi de reproducció social ens referim al fet que el conjunt d’expectatives de reproducció material i emocional de les persones resulta inabastable, podent, sovint, derivar directament en mort, com passa amb la crisi alimentària. La noció de crisi de les cures afecta una dimensió concreta d’aquestes expectatives de reproducció: les cures, implicant que els arranjaments de la cura són insatisfactoris, insuficients, precaris i no lliurement escollits”.
Una de les claus és saber veure les nostres organitzacions com estels d’una gran constel·lació social de col·lectius
Avui, doncs, com organització de solidaritat i cooperació internacional, no se’ns acut cap objectiu més important que fer front a aquest context. I, alhora, a ningú se li escapa que aquesta és una tasca immensament superior a les capacitats d’una modestíssima organització com la nostra, composta per un col·lectiu d’activistes socials, una mínima estructura tècnica, diversos centenars de sòcies i sòcies que hi donen suport, i, això sí, una àmplia xarxa de vincles de solidaritat amb moviments i organitzacions del nostre país i d’Abya Yala/Amèrica.
Creiem que una de les claus està en, sense deixar de construir i cuidar aquests actius, mirar més enllà. Prendre perspectiva i saber veure les nostres organitzacions com estels que formen part d’una gran constel·lació social de col·lectius amb diferents causes de transformació social, que es creen, es transformen, s’acosten (i de vegades s’allunyen), que s’articulen en moviments socials, que s’interconnecten amb iniciatives internacionals, que resisteixen i aporten experiències i alternatives enfront de les diferents dimensions de la crisi global.
És en el si d’aquesta constel·lació on, en determinats moments i en determinades condicions, poden emergir capacitats més significatives de transformació social. Un exemple d’això l’hem vist recentment, amb la vaga feminista, un moviment sorgit d’una iniciativa del moviment argentí “vives ens volem”, que en poc més d’un any s’ha globalitzat i popularitzat a través de les xarxes de l’internacionalisme feminista.
No es pot lluitar contra el poder de les multinacionals i obstinar-se a fer-ho a través dels seus valors
Per tant, creiem important saber transcendir les nostres limitacions amb aquesta acció conscient en xarxa, intentar cooperar en la seva construcció i articulació des dels nostres valors i les nostres modestes capacitats. Apostem per la cooperació, per la construcció i la cura dels espais comuns, per alimentar l’empatia, per la capacitat de gestionar les diferències, pels lideratges col·lectius, inclusius i feministes. Sempre hem defensat que no es pot voler lluitar contra el poder de les multinacionals i obstinar-se a fer-ho a través dels seus valors: la competència o els protagonismes compulsius més o menys dissimulats, el cultiu dels micropoders o el desenvolupament de les organitzacions com marques.
