09/05/2018 | 19:00
Quan a l’escola ens començaven a créixer els pits, sentíem com els nens en parlaven i ens els miraven. Era fastigós i humiliant. Encara ara noto sovint que me’ls miren pel carrer.
Tenia dotze anys i venia números de loteria de Nadal amb una amiga. Un vell ens va dir, en veu baixa, que ens comprava tot el talonari “si em deixeu que us toqui la patatona”. Vaig quedar paralitzada. La meva amiga va cridar que no i em va estirar del braç. Vam marxar caminant a pas ràpid.
A l’institut hi havia un professor que feia comentaris del tipus: “A dalt de l’examen escriviu-hi el nom. Les noies, també el número de telèfon”. I també: “Si porteu minifaldilla, us apujo un punt la nota“.
Un cop em va trucar a casa un noi. Jo no sabia qui era. Ell assegurava que ens havien presentat en una festa. No el recordava gens. Em va dir que un company de classe li havia donat el meu telèfon. Que s’havia fixat en mi i em volia conèixer. Jo continuava dient-li que no el recordava. Va insistir i insistir i insistir, obsedit. Vaig tenir por, vaig penjar plorant. Va tornar a trucar, li vaig demanar que no em truqués més, vaig penjar. Durant força dies vaig estar vigilant contínuament si algú m’observava o em seguia.
Un cop, en una discoteca, un noi de la colla va voler ballar amb mi. Li vaig dir que no. Anava begut. Va insistir, em va agafar. Vaig forcejar. Em va agafar amb més força, rient. Em va prémer contra el seu cos. No em va deixar anar fins al final de la cançó. També he hagut d’aguantar unes quantes vegades babosos que no em deixaven en pau.
Un cop em vaig aturar a veure un espectacle de carrer a la Rambla de Barcelona. La gent feia rotllana. Vaig notar que m’empenyien i em vaig retirar a un cantó. Després d’un segon, hi van tornar. Em vaig tombar. Era un home de cabells blancs i ulls blaus que es refregava amb mi. El vaig mirar incrèdula. Em va aguantar la mirada i va somriure. Vaig sortir immediatament d’allà i una noia em va dir: “Hace un rato que estoy aquí. Nos lo está haciendo a todas“.
L’últim any, que recordi ara mateix, m’han cridat tres vegades homes pel carrer per fer-me comentaris sobre el meu físic. Estic farta de tenir por quan vaig sola pel carrer o quan em topo amb desconeguts. Canviar de vorera, mirar enrere, modificar el trajecte o dur el mòbil a la mà són conductes habituals si vaig sola de nit.
A una amiga de l’institut la va violar el noi amb qui havia començat a sortir. A una amiga de l’escola va estar a punt de violar-la el nòvio de la seva germana, que va entrar a la seva habitació d’amagat de nit (per sort, el pare va sentir soroll i va ser a temps de defensar-la). La germana gran d’una altra amiga de l’escola va haver de trucar als mossos per l’assetjament a què la sotmetia l’exnòvio. Tinc dues amigues que, en trencar la relació amb els seus companys, han viscut episodis d’assetjament i violència. En una feina, vaig descobrir que a una companya l’havien violada de petita en l’àmbit familiar. I després que jo marxés d’una altra feina, vaig saber que una companya hi havia deixat una feina fixa perquè un cap l’assetjava. Aquests són els casos que conec. Quants n’hi ha que no conec?
Soc una dona de gairebé quaranta anys, amb un entorn en què els estudis superiors són majoria, en una societat occidental del segle XXI. És una guerra. Si no ho veieu, és que no teniu ulls.
