27/09/2017 | 20:58
Aquests dies es fan més presents els records respecte als nostres avis, vivint el present amb la tristor del passat fosc d’aquest país. Són dies en què multitud d’emocions, algunes de barallades entre elles, es posen sobre la taula. És temps d’eslògans, de lemes, de frases fetes, de banderes i d’imatges reiterades. Sembla que no és el temps de la paraula, del debat, de la reflexió, de les opinions contrastades o del sentit comú més bàsic.
El meu pare diu que ell no és d’enlloc o que és de tot arreu. Ell va néixer en un poble petit de l’Andalusia dels anys cinquanta, en el si d’una família dividida per la política. Sap què és passar gana i el treball des dels sis anys. Amb 12 va arribar a Cornellà i potser mai no ha arribat a sentir-se de cap nació. Tan sols defineix la seva identitat, a partir d’unes mans, les seves, que, amb esforç, li han donat menjar, com sovint insisteix amb orgull.
De petita, cada diumenge anàvem a visitar els meus avis paterns al barri de la Fontsanta, a Cornellà, en aquell edifici immens que arribava, i arriba, fins al cel. Entrava per la porta i anava directa als braços de la meva iaia, una dona valenta i alegre que havia lluitat fermament per la seva família sense descans i amb veritable passió. Seia sobre la seva falda perquè em feia riure molt. Quan dic molt, vull dir molt. També ho feia perquè m’agradava escoltar les seves paraules sobre la guerra, el “pueblo”, l’arribada a Catalunya o La Pasionaria, amb molta atenció.
Jo reclamava més i més històries sobre La Pasionaria, però el meu pare, com el meu avi, sovint recriminaven a la iaia que em parlés de política amb tanta freqüència. Davant la meva incomprensió, li deien: “No le hables a la niña de tanta política, cojones. Eres muy pesada”. Però a mi realment m’encantava. Ella em deia: “Niña, ‘cucha’, sabes que antes todo era diferente, se pasaba muy mal. En la guerra había mucha hambre. Yo decidí subirme detrás de un camión para huir a Francia, pero mi madre, que era del partido comunista, me obligó a bajar de él, pues me dijo que mi obligación era quedarme para luchar por mi país”.
En canvi, la meva mare afirma que ella és catalana. Quan jo tenia menys edat, ella sovint recordava amb tristesa que parlava una llengua que no sabia escriure per culpa d’una dictadura. La seva mare, la meva àvia, era una altra dona valenta i treballadora que ho havia donat tot per la seva família. Jo era la seva perla. Així m’anomenava profundament feliç per la meva existència, i jo li responia amb abraçades immenses i gairebé eternes. Quan jo estava malalta i no podia anar a escola, em quedava amb ella mirant fotos del passat durant hores. Ella recordava la guerra, les bombes, els refugis sota el Parc Nadal, la casa de Can Jornaler, les cues per una poma podrida, els morts, la presó, el foc cremant l’església, els carrers que havien canviat de nom, una llengua estranya, les prohibicions, la por, la fàbrica i un llarg trist etcètera. Recordava amb dolor el passat i em reiterava que jo era catalana i que havia de parlar la nostra llengua, perquè abans aquesta ens havia estat negada, així com la nostra cultura.
Del meu avi, el pare de la meva mare, recordo que m’agafava de la mà ben fort. Sortint de la vinya i carregats de ginesta i d’ametlles per l’àvia, ens aturàvem enmig del camí per trencar les closques sobre la pedra més gran mentre cantàvem cançons d’en Serrat. Ell exclamava: “Pare, el bosc ja no és el bosc!”, i jo reia eufòrica. A mi m’encantava sentir la seva veu contra el vent. He de dir que ell no parlava gaire del passat, però sovint també em deia que érem catalans i això ho havia de recordar.
No se’m fa gaire difícil dir què sóc ara: sóc catalana, i així ho sento de tot cor, però també sóc moltes altres coses. Sóc cada un dels records de dues àvies, dones valentes i lluitadores. Sóc el convenciment que cal parlar més de política. Per mi ser d’esquerres és un deure. Per mi, pels meus avis morts, però també per cada una de les persones que avui sembla que han de demanar permís a la vida per viure, o per aquelles que senten que no formen part de res. No m’agraden gens les identitats totals o singulars, probablement perquè vaig créixer fugint d’imposicions i de negacions d’uns i d’altres en el meu entorn.
No m’agrada aquest Estat poc democràtic amb institucions del passat, que ens neguen drets i llibertats. No em sento part d’aquells que parlen d’una història interessada, incomplerta i restituïda segons afanys propis i partidistes. No m’agrada la manca de justícia, el poder sense escrúpols que descansa en els espais de decisió d’un govern corrupte, així com en empreses, mitjans de comunicació i tribunals de justícia segrestats.
No m’agrada qui insulta i menysprea una identitat o cultura, sigui quina sigui, i qui s’esforça per tenir una ciutadania adormida o atemorida. Moltes són les persones que viuen, o sobreviuen, construint la seva identitat des de les desigualtats i la precarietat quotidiana en la nostra societat.
Tampoc no m’agrada que em venguin un relat construït, un camí comú sense consens, un lema sense contingut o un viatge sense horitzons compartits. No m’agrada veure que ens neguem la paraula, que obviem pensar més enllà, que llegim la portada del llibre i que no ens interessem ni pel primer capítol. No m’agrada que el fi resti valor als mitjans. Em fa por pensar que ens puguem refugiar únicament en les banderes, sense plantejar-nos ni un sol dubte o qüestió més enllà. No crec que es pugui construir una democràcia sense una ciutadania capacitada, crítica, activa i plena i m’espanta qualsevol govern que no posi mínimament interès a treballar per això.
No m’agrada que es parli del silenci d’una majoria i que no ens preguntem per què. No m’agrada que obviem que les motivacions no són aleatòries i que acceptem que les mitges veritats siguin vàlides. No m’agrada que les lleis siguin imbatibles o inqüestionables, enlloc, perquè les fan les persones, en un moment i en un lloc. I tampoc no m’agrada que perdem les formes que donen legitimitat als continguts, com els continguts que donen validesa a les formes.
I, sobretot, no m’agrada la negació de drets i llibertats fonamentals de les persones i dels col·lectius. Hem de poder votar i votar en les condicions mínimes requerides perquè cap persona no es pugui sentir enganyada o estafada. No podem acceptar una única història de tot plegat, perquè mai no hi ha una única història. I tampoc no podem repetir cap cançó total sense llegir-nos i entendre la lletra, com aquella que el grup valencià Víctimas Cíviles canta amb certa lucidesa, simplement per assegurar-nos que mai ningú no ens vulgui imposar cap veritat absoluta vestida de cap lema solemne.
*Montserrat Sòria Bonich és subscriptora de CRÍTIC
