10/05/2015 | 17:00
Les eleccions parlamentàries britàniques de dijous passat desfermaran, naturalment, els comentaris de molts tertulians, però és important entendre algunes coses, sobretot quan es tendeix sovint a veure-les des d’una òptica massa local. A Catalunya molts entendran la victoria de l’SNP com un pas cap a la independència, però caldria ser prudents i no fer-ne una lectura massa complaent.
Els conservadors van guanyar, clarament, i amb una bona majoria per governar. Podem veure-hi l’abducció dels vots dels liberals (Lib-dem), i descomptar-hi la cessió d’una part considerable dels seus vots a l’UKIP, el partit que no va confirmar els grans pronòstics de moltes enquestes fa uns mesos. Ningú no s’esperava un ensorrament del ‘Labour Party’, però era evident, des de feia setmanes, que els laboristes no havien estat capaços (o disposats) a una ruptura amb el passat blairista de les retallades, de l’austeritat i de la guerra. A Escòcia, això va passar factura, i també a molts llocs on els candidats representaven el passat. El vot verd i el ‘vot tàctic’ de molts votants de dretes van fer la resta.
Això és el que explica els resultats a Escòcia i en d’altres parts del país. A la majoria de circumscripcions del nord d’Anglaterra, el ‘Labour’ va augmentar els vots; els votants hi exerciren un vot útil anti-dretes. Però la veritat és que a molts, moltíssims llocs, hi trobem un vot dispers de càstig cap a l’esquerra, del qual es beneficiaren els Verds, majoritàriament. Aquesta dispersió ha costat al ‘Labour’ la pèrdua de molts diputats.
Es podrien identificar 30 ó 40 circumscripcions que segueixen aquest mateix patró. Si sumem el cas escocès, del qual parlaré més endavant, tenim l’explicació del resultat electoral. La lectura política en podria ser la següent: els líders del Partit Laborista no han sabut, o no han volgut, crear les esperances d’un govern diferent si guanyaven.
No crec que aquest sigui el moment ni el lloc per fer una crítica del sistema electoral britànic. Certament, el criteri del ‘first-past-the-post’ pot ser titllat d’injust. No obstant això, ha estat el mateix des de fa gairebé 200 anys, i anglesos i escocesos l’han integrat totalment al seu capteniment electoral.
Com es pot explicar, doncs, que un referèndum per la independència fa pocs mesos, amb el suport únic dels dos partits parlamentaris escocesos (SNP i Verds), fos guanyat a Escòcia pels tres partits més grans de l’estat (els únics tres, en realitat), i que ara aquests tres partits unionistes (el tres partits històrics) només duguin a Londres tres diputats dels 59 escollits pels escocesos?
En alguns baluards del Partit Laborista a Escòcia, llocs on el ‘Labour’ ha guanyat els últims 40 o 50 anys, els electors van votar massivament el Partit Nacional Escocès (SNP). L’explicació d’aquesta notable modificació de les fidelitats electorals, més que associar-la a l’auge de l’independentisme, cal cercar-la al camp del laborisme. També cal mirar la situació dels sindicats dins el partit (l’estructura del partit té encara els sindicats formalment dintre). Els sindicats més combatius que porten la lluita contra els acords comercials (TTIP,TISA) han estar molt critics amb la campanya i l’actual posició del partit. El debat passarà per aquestes organitzacions sense cap mena de dubte.
Després del referèndum, el Partit Laborista escocès va celebrar un congrès on la facció guanyadora fou la dreta del partit, els seguidors de Blair, encapçalats pel seu líder Jim Murphy. Aquesta dretització del laborisme escocès, a més de ser prou reveladora de l’allunyament popular de l’organització, tindrà greus conseqüències electorals. La victòria al laborisme escocès de la facció dretana de Murphy invalidava, pel votant laborista escocès secular, el ‘Labour’ com a eina de contestació a les polítiques de Londres. Aquesta contestació trobaria ara, amb l’SNP, un vehicle d’expressió molt més adequat i coherent que no pas el Partit Laborista de Murphy i Miliband.
Aquests vots, doncs, són prestats. L’SNP ho sap prou bé, i per això és poc probable que proposi un altre referèndum incert. El futur de l’independentisme escocès passa ara per capitalitzar l’oposició a les polítiques conservadores: les retallades, l’austeritat, o la inversió militar (un tema molt polèmic a Escocia, on la Royal Navy té la base Trident de submarins d’atac nuclear on es gasten milions de lliures esterlines cada any). Totes aquestes polítiques continuaran amb la majoria de David Cameron. L’SNP seguirà oposant-s’hi a Westminster, símbol de la política ‘tory’, tot intentant mantenir així aquests vots prestats.
El Partit Conservador ha guanyat i ha quedat reforçat. Ha pogut absorbir el vot de “centre” dels liberals, té una còmoda majoria i el perill a la seva dreta (UKIP) no s’ha materialitzat. És evident que una gran part dels parlamentaris conservadors estan a favor d’un referèndum sobre la Unió Europea, i que Cameron probablement el farà, tot i que molts d’ells no es decantin pas per la sortida de la UE. Tanmateix, el principal suport del Partit Conservador és la patronal (CBI), la qual està a favor de continuar a la UE, però renegociant-ne les condicions.
En el context present, Cameron podria ben bé convocar un referèndum per satisfer la seva dreta. Com a primer ministre, ell mateix s’autoritzaria una posició ambivalent, pretesament neutral, donant plena llibertat al seu partit i, alhora, fent una crida a la direcció del Partit Laborista a fer campanya per romandre a la Unió Europea, que l’SNP també faria. Aquest escenari, tot reforçant el mandat de Cameron per renegociar els termes amb la UE, afebliria el Partit Laborista, ja que el dividiria encara més: la seva esquerra no acceptaria aquest ‘mandat’, però una majoria del partit sí. Mentrestant, el primer ministre podria continuar desplegant la seva política salvatge de retallades, privatitzacions i d’atacs als sindicats.
En aquest sentit, un SNP fort a Escòcia no és pas una notícia tan dolenta per a Cameron. L’SNP pot seguir dient que el ‘Labour’ ha sacrificat el poble escocès al futur del laborisme estatal i una unitat que significa acceptar la lógica neoliberal on s’han ficat molts líders laboristes, i que només l’SNP defensa Escòcia. Cameron sap que no tindran cap altre remei que aplicar, amb menys rigor si es vol, les retallades i l’austeritat que vindran de Londres.
El govern actual rep la seva força de l’atzucac on es troba l’oposició política, de la “providencial” situació escocesa i de la falta d’un moviment social massiu, d’un contrapoder popular capaç de relativitzar la legitimitat electoral. Algunes lliçons s’haurien de poder treure de tot plegat. Si volem que Gran Bretanya es decanti cap a l’esquerra, cal tenir un veritable debat sobre la mobilització social necessària per aturar els atacs dels conservadors. Amb Escòcia, ja que els escocesos sempre han estat a l’avantguarda de la lluita: als anys vint a la Clydeside, als anys setanta durant les vagues contra els plans de l’FMI, i als anys vuitanta contra Thatcher i l’impost sobre l’habitatge (‘Poll Tax’).
Els propers mesos podrem veure molts canvis a la política britànica. Però el cert és que Escòcia hi serà, i per (encara) molt de temps.
