07/04/2021 | 06:00
Aquests darrers dies ha començat un debat encès sobre la renda bàsica universal (RBU). I és positiu. Fa anys que diferents col·lectius estan treballant en la difusió i la defensa de l’RBU, i, de fet, a finals de gener a l’Ateneu Popular de Nou Barris una jornada va aglutinar diferents espais, culturals, feministes o d’acció social i comunitària, entre d’altres, per articular les lluites en favor de la seva implementació.
En el marc d’una crisi social i econòmica sense precedents per a les generacions actuals, el debat sobre propostes que constitueixen un redisseny dels mecanismes de distribució de la renda són fonamentals. I és cert: la gestió d’una RBU en un marc competencial autonòmic té límits. Però anem a pams.
Una aproximació a l’RBU
L’associació internacional Basic Income Earth Network (Xarxa Mundial per la Renda Bàsica) defineix l’RBU com una assignació monetària, individual, incondicional i universal. Difereix, i molt, dels subsidis condicionats. La lògica dels subsidis condicionats, entre d’altres, la renda garantida de ciutadania o l’ingrés mínim vital, és la d’ajudar després d’haver fracassat o d’haver caigut sempre que es pugui demostrar davant la burocràcia de les administracions. En definitiva, els subsidis condicionats exigeixen la prova de càrrega a la gent que s’ha quedat a l’atur, que no arriba al llindar de la pobresa tot i treballar remuneradament o a la gent amb diversitat funcional, entre d’altres.
Els “pobres” són defraudadors potencials, mentre que a les grans fortunes se’ls posa la catifa vermella perquè paguin menys
La condicionalitat implica control, però també implica súplica d’aquells qui sol·liciten (i necessiten) els subsidis, de manera que poden arribar a ser tractats com a delinqüents potencials a punt de defraudar per continuar cobrant una contribució, sovint baixa, que tampoc no els permet tenir un mínim digne per viure. Els “pobres” són defraudadors potencials, mentre que a les grans fortunes se’ls posa la catifa vermella perquè paguin menys impostos. Aquest control i aquesta gimcana burocràtica també faciliten “errors”, i són errors que es paguen car: sempre hi ha gent mereixedora de la prestació que se’n queda fora. El mateix sistema de prestacions per “ajudar els pobres” pot arribar a abocar els pobres a més pobresa. Podríem explicar més problemes dels subsidis o les prestacions condicionades; només cal seguir els promotors de la iniciativa legislativa popular (ILP) de la renda garantida de ciutadania, tot i que és cert que és millor això que res.
Però existeix alternativa.
El propòsit de l’RBU “no és només alleugerar la pobresa, sinó alliberar-nos a tots”; és a dir, la renda bàsica busca garantir l’existència material pel mer fet de ser ciutadans i ciutadanes. El fet que sigui incondicional permet tenir una base a partir de la qual construir les nostres vides. Però, evidentment, aquesta base s’ha de complementar amb altres polítiques incondicionals: polítiques de salut pública, d’educació, d’habitatge, de foment de l’ocupació digna…; és a dir, l’RBU és una mesura més de la política econòmica necessària per beneficiar la majoria i deixar de privilegiar uns quants.
En el debat públic de les idees tothom sembla estar d’acord en la necessitat de treballar per una “societat justa”. Però, si ens ho mirem de prop, veiem que existeixen diferents idees del que és una societat justa. Hi ha qui afirma que una societat justa és aquella en la qual tothom és igual davant la llei, però sabem que el paper ho aguanta tot, i que a l’Estat espanyol, per exemple, malgrat que hi hagi una Constitució que ho afirma, això és fals. Sabem que un pobre no té les mateixes opcions que les elits; sabem que les condicions materials de vida condicionen la interpretació d’aquestes lleis. Això és una constatació clara: per parlar realment de societat justa, cal garantir que la població sigui materialment independent, o, dit d’una altra manera, que tingui una base per a l’autonomia.
Actualment hi ha 380.000 catalans que viuen amb uns ingressos inferiors a 350 euros
En aquests moments, hi ha 380.000 catalans i catalanes que viuen amb uns ingressos inferiors a 350 euros, o, dit d’una altra manera, que viuen en la pobresa severa. Hi ha més de 10.000 persones obligades a dormir al carrer perquè no tenen llar, 575.000 persones assalariades en risc d’exclusió social, 1 de cada 3 infants i adolescents en risc de pobresa, més de 780.000 persones que han deixat de comprar medicines o seguir tractaments per impossibilitat de pagar-los… La radiografia del país que tenim obliga a mesures valentes i a debats que busquin deixar de fer experiments socials amb les persones empobrides i passin a aportar solucions. La renda bàsica universal és una de les solucions.
I, tot això, com es paga?
L’objectiu de la renda bàsica universal, com dèiem més amunt, és garantir una base d’autonomia, però també dèiem que ha d’anar acompanyada d’altres mesures de política econòmica per parlar realment de societat justa; per tant, finançar una RBU no vol dir deixar d’invertir en el sistema sanitari públic o en l’escola pública, entre d’altres, per garantir aquest ingrés incondicional i universal. L’RBU substitueix tota altra prestació pública monetària inferior: subsidis, beques, pensions…; és a dir, si algú cobra una prestació inferior, aquesta s’elimina i passa a ser coberta per l’RBU. En canvi, si una persona cobra una prestació superior, aquesta s’elimina fins a l’import de l’RBU però segueix percebent la resta de la prestació. Així, qui rep una prestació inferior hi surt guanyant i qui rep una prestació superior ni hi guanya ni hi perd.
Les propostes fetes fins ara per part de les companyes i companys de la Xarxa Renda Bàsica, propostes acompanyades d’estudis i de models concrets, plantegen finançar un ingrés incondicional i universal que rebria tota la població, incloent-hi les persones residents, d’una quantitat igual al llindar de la pobresa, 735 € el mes, que no estaria gravada per l’IRPF, és a dir, que fins a la quantitat estipulada com a RBU no es pagaria res d’IRPF, però sí a partir del primer euro que es guanyés per sobre de l’RBU.
L’RBU s’hauria de finançar a través d’una reforma fiscal que suposés l’establiment d’un tipus únic en l’IRPF del 49%. En les diferents projeccions fetes, el resultat suposaria que paguessin de manera neta el 20% dels contribuents més rics (o sigui, aquells l’increment d’impostos a pagar dels quals fos superior al que percebrien en forma de renda bàsica). De fet, aquest 20% de “perdedors” es concentraria en el 10% dels declarants més rics, aquells que gaudeixen d’importants patrimonis empresarials, immobiliaris o financers i que, a la pràctica, paguen molt menys que els treballadors qualificats, perquè l’Estat els facilita eines legals per evitar tributar.
De fet, es poden trobar els models utilitzats a partir de les dades de l’Agència Tributària en diferents articles com “Nuevos modelos para financiar una renta básica incondicional y universal“, de Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrents, o al llibre La renta básica. ¿Por qué y para qué?, de Daniel Raventós.
La sobirania indispensable
Abans que algú digui que no en tenim ni idea o que això en una Generalitat intervinguda i autonòmica és impossible, algunes consideracions finals.
En el marc del debat de l’ingrés mínim vital, l’Estat espanyol es va tornar a demostrar com una estructura el disseny institucional de la qual està per servir els interessos de classe de les elits, ja no només perquè aquestes utilitzen l’Estat sinó perquè l’estructura interna incorpora biaixos favorables als interessos d’aquestes elits. No és sobrer dir que aquest és també un dels motius pels quals és imperiosa la independència i la ruptura amb el règim: garantir els interessos de les classes populars.
Podria la Generalitat, malgrat no disposar de tota la capacitat en l’IRPF, avançar cap a una renda bàsica universal? Totalment. No seria una proposta ambiciosa, però seria una aproximació tal com l’economista Lluís Torrents explicava en aquest article fa dos anys.
Però, més enllà d’això, el que planteja l’acord de mínims entre la CUP i ERC és una prova pilot. Una prova pilot centrada no en un sector econòmic concret, perquè llavors no seria universal, sinó una prova pilot centrada en algunes franges d’edat a determinar després d’estudiar quines serien les més convenients. En diferents països ja s’han fet proves pilot, i potser no seria necessari fer-ne més; però, si alguns des del neoliberalisme detesten l’opció d’una RBU, n’hi ha qui des de la socialdemocràcia tampoc no ho veuen clar.
És evident que una prova pilot per franges d’edat tampoc no és universal per a tota la població, però entenem que s’acosta més a allò que hauria de ser. Una prova pilot per poder-ne socialitzar el funcionament, permetre’n les crítiques i així enfocar millor la seva implementació futura. Una opció podria ser a la franja dels 18 als 25 anys, aquell segment de la població en el qual 4 de cada 10 persones està a l’atur, o en el que 1 de cada 3 ha tingut trastorns d’ansietat. O, també, a partir dels 60 anys, on molta part de la població viu situacions d’atur crònic o de pensions de misèria.
I sembla que això, a algunes persones, les posa nervioses. Sembla que, a alguns, començar a posar les bases de la llibertat republicana, fins i tot abans d’esdevenir República, els incomoda.