Crític Cerca
Opinió
Eulàlia Reguant

Eulàlia Reguant

Activista social i exdiputada de la CUP.

Tornar a la normalitat: no, gràcies

Tornar a la normalitat vol dir tornar a la precarietat i la desigualtat. Cal canviar la manera de funcionar i anar cap a una banca pública, un sistema sanitari 100% públic i la renda bàsica.

16/04/2020 | 07:00

Aquests darrers dies les paraules que més li hem pogut escoltar al president del govern de l’Estat han estat “compatriotas”, “unidad” i “unión”, els portaveus de Podemos o dels Comuns parlen de “que ara és moment de cooperació”. Hem vist el president de la Generalitat lamentant i denunciant sistemàticament el tímid confinament del govern de l’Estat sense ser capaç d’aplicar mesures gaire diferents a Catalunya, i hem vist un vicepresident… bé, l’hem vist poc. Però sobretot, una piulada de l’Ivan Miró d’aquests dies expressa el que moltes voldríem dir: “Polítics de diversos pelatges acusant-se mútuament en polèmiques de saló, mentre treballadores públiques i xarxes comunitàries es deixen la pell fent front a l’emergència sanitària, social i econòmica. Estigueu a l’alçada de la societat, carai!”. I jo hi afegiria, xarxes comunitàries i organitzacions diverses es deixen la pell perquè el dia després no sigui més precarietat i més desigualtat.

I és que més enllà d’unes polèmiques entre governs més aviat estèrils, de cara a la galeria, i que després es repliquen a les xarxes socials, allò que hauria de preocupar és quines són les polítiques públiques que aprova i desenvolupa cada govern no només per fer front a l’emergència sanitària, sinó per abordar la crisi social i econòmica que està rebrotant aquestes setmanes i que segons molts experts ha vingut per quedar-se molt de temps i de manera profunda.

Walden Bello, fa pocs dies, en un dels ja habituals webinars, expressava que aquesta és la segona gran crisi del capitalisme o de l’era de la globalització i que es produeix en un moment on molts països no havien superat la primera. I Jayati Ghosh, economista de la Índia, advertia que estem vivint una situació sense precedent a nivell mundial i que, per tant, no existeix cap comparació possible. Però també afegien tots dos, com molts economistes catalans, que no podem aillar la crisi sanitària actual i l’econòmica que se’n deriva del funcionament del sistema capitalista els darrers 30 anys, i sobretot post-esclat de la bombolla immobiliària. Post-esclat de la bombolla immobiliària, quan, tal i com explica Costas Lapavitsas, al llibre “L’esquerra contra la Unió Europea” de Tigre de Paper, la resposta de la UE a aquell xoc no va resoldre la crisi sinó que la pacificar i va deixar una situació molt precària que ha durat fins ara. 

Partint d’aquesta situació precària, hem de poder reflexionar sobre els aprenentatges fets de la crisi del 2008 i analitzar realment les diferències amb les propostes fetes fins ara.

De moment, hem vist com el Govern de l’Estat recentralitza, militaritza i s’endeuta i, per reblar-ho, ofereix a les famílies vulnerables que s’endeutin i blinda i rescata els grans propietaris i els fons voltors. Ho embolcalla de manera diferent al 2008, però allò que es planteja com a gran solució no deixa de ser una patada endavant i poca cosa més. El fons de la qüestió segueix sent el mateix: es socialitzen les pèrdues, però es blinden els beneficis dels de sempre. Passa amb les persones que viuen de lloguer o paguen hipoteca, però també amb les petites empreses i la gran banca. Petites empreses endeutades per obtenir liquiditat i la banca amb els beneficis blindats gràcies als avals de l’Estat. Estem començant a veure exemples de com l’estimulació del crèdit bancari privat, avalat amb diners públics i gestionat pels bancs, aprovat per via de Reial Decret, acaba perjudicant les petites i mitjanes empreses i a qui afavoreix és a la banca. En definitiva, es rescata la banca, els grans inversors, l’IBEX35, els mercats…

I en això, malgrat la grandiloqüència del president de la Generalitat, les crítiques a la insuficiència de les mesures plantejades per l’Estat, allò proposat pel govern català no difereix del que ha fet l’Estat. Ha reproduit via l’ICF l’estimulació de crèdit bancari amb l’aval del govern. Receptes velles i encaminades a continuar alimentant la roda del negoci de la banca o les grans contractistes i concessionàries que, any rere any, engreixen els seus comptes de beneficis. Mentre reprodueix allò que es pot replicar aquí, reclama una renda bàsica (com molta gent i molts col·lectius estem fent) sense plantejar-se que una de les vies de finançar-la és la impositiva, i aquest és un dels seus grans tabús. O no té sentit que reclami una renda bàsica quan ni s’ha plantejat cap reforma de la Renda Garantida de Ciutadania per augmentar-ne els supòsits, en un moment de crisi i d’emergència com la que estem vivim. I podríem trobar més exemples de com des de la Generalitat s’estan impulsant respostes a la crisi sanitària i social que acaben sent una transferència de recursos públics a grans empreses privades, que continuen obtenint beneficis a costa del patiment de la majoria de la ciutadania. O és que hem aconseguit que els laboratoris privats deixin de fer negoci amb els tests del coronavirus? O acabarà passant com amb l’activitat privada als centres sanitaris públics que hi ha dues llistes: la de qui s’ho pot pagar i la de qui va per la via pública?

“Tornar a la normalitat vol dir tornar a la precarietat i la desigualtat. La normalitat és el neoliberalisme”

Governants d’arreu, quan expliquen aquestes mesures, defensen la necessitat d’aplicar-les per  tornar a “la normalitat”. Però la normalitat és precaritat i desigualtat. La “normalitat” és el neoliberalisme, que creu fermament en el lliure mercat i l’empresa privada en detriment del sector públic, el moviment obrer organitzat i els moviments col·lectius basats en la solidaritat. La “normalitat” és l’oposat a la sanitat pública que aquests dies ens està salvant vides als centres d’atenció primària (CAP) i als hospitals, és l’oposat a allò que aquests dies està evitant ERTOS d’empreses privades més preocupades pel seu compte de beneficis a finals d’any que per la salut dels seus treballadors. La “normalitat” es contraposa al centenar de xarxes suport mutu que estan cosint mascaretes, apropant la compra de menjar a aquelles persones que no poden sortir de casa i que en definitiva estan sostenint milers de persones aquests dies. 

El que tot això posa de manifest és que, més enllà de mesures pal·liatives per fer front a l’emergència sanitària, el que cal és canviar la manera de funcionar, que els mecanismes d’assignació econòmica s’han mostrat inútils si el que es vol és garantir vides dignes, i això vol dir, pa, sostre, treball i salut. El que tot això posa de manifest és que és més necessari que mai parlar de sobirania popular com el poder de dissenyar i portar a terme polítiques socials i econòmiques que protegeixin la comunitat política i cultural, amb el control democràtic i popular dels instruments de política econòmica. No es pot pretendre sortir d’aquesta crisi reproduint els esquemes de sempre: sense garantir un mínim per tothom o depenent de les cadenes globals que ens situen en una situació d’enorme vulnerabilitat.

Banca pública, serveis públics i universals, control popular dels sectors estratègics i béns comuns (telecomunicacions, hidroelèctriques, aigua,…) i redistribució de la riquesa i del treball no són mers lemes ni consignes. No desenvoluparé aquí un programa per a la transformació política, econòmica i social necessària que ens permeti abordar un país sobirà en tots els sentits, però si algunes propostes concretes vinculades als aprenentatges d’aquests dies.

El paper de la sanitat pública ens ha mostrat el camí, malgrat les retallades, malgrat la lògica de concertació publicoprivada aplicada per tots els governs autonòmics des de l’aprovació de la LOSC l’any 90, que han facilitat la tensió del sistema amb els efectes de la pandèmia. Aquests dies s’ha vist la importància d’uns serveis públics no supeditats a interessos mercantilistes, també amb la situació viscuda a les residències. Per això, cal apostar per la reversió de retallades i l’impuls d’un sistema sanitari i sociosanitari 100% públic i universal, que desmunti l’entramat generat al llarg dels darrers 30 anys, posant l’atenció primària com a punta de llança d’un model que posi la comunitat al centre. O davant la fragilitat de l’economia catalana i la seva dependència, l’impuls d’una banca pública, i per tant, la transformació de l’ICF, que aposti per la reconversió productiva i industrial al país, a partir de criteris de proximitat i democratització del model productiu. O, s’ha convertit en sentit comú, una renda bàsica universal, i a on rau la diferència és que evidentment ha d’anar vinculada a mesures fiscals i laborals.

Sobirania i democràcia. L’antitesi de la normalitat. L’esperança i l’orgull, com diu l’Ivan Miró, al tuit, “treballadores públiques i xarxes comunitàries es deixen la pell fent front a l’emergència sanitària, social i econòmica.”

“Por encima de lo humano y lo divino

Vosotros, vosotras y vuestro dinero.”

Habeas Corpus. ‘Por encima de lo humano y lo divino’

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies