A la vida i a la feina, essencials i iguals!

Ara fa just un any, abans que la pandèmia ens canviés per a sempre més les nostres vides, la UGT de Catalunya engegàvem la campanya “Amb el 70% no en tenim prou. I el 9, què?” amb el propòsit de fer visible l’incompliment a les empreses del manament legal del Reial decret llei 6/2019, d’1 de març, de mesures per garantir la igualtat de tracte i oportunitats entre dones i homes en el treball i l’ocupació. A l’octubre del 2020 es van publicar dos reials decrets que despleguen reglamentàriament aquest Reial decret llei per regular els plans d’igualtat i el seu registre i la igualtat retributiva entre dones i homes.

Si fa un any ens preguntàvem “I el 9, què?”, un any més tard la situació encara és pitjor. Les lleis, els reials decrets llei en aquest cas, han de tenir un impacte rellevant per poder avançar cap a la transparència salarial i cap a la igualtat efectiva entre dones i homes als centres de treball. I, tot i que any rere any ens veiem obligades a denunciar que això no és així, enguany hem de constatar que, malauradament, l’impacte de la Covid-19 encara ha agreujat més les diferències.

Avui les dones continuem tenint un índex més elevat de titulacions universitàries que els homes, però això no es veu reflectit en el mercat de treball. Partim d’una forta segregació vocacional que fa que les dones escollim estudis més relacionats amb les humanitats, les arts i les ciències socials, mentre que els homes es decanten més per les branques de les enginyeries, la informàtica i la física. La forta segregació horitzontal ens situa en sectors d’activitat i en ocupacions que estan pitjor remunerades en el mercat laboral. La segregació vertical ens limita l’ascens i la promoció en la nostra carrera professional, i així obtenim menys ingressos. Els llocs de treball tradicionalment feminitzats estan menys valorats i el cobrament de complements salarials i extrasalarials suposa un augment de les diferències retributives. Si hi sumem altres tipus de discriminacions indirectes i directes, les dones tenim una remuneració final menor que els homes.

Amb la Covid-19 hem comprovat que els treballs essencials estan, majoritàriament, en mans de dones

Així mateix, els rols de gènere tenen un paper clau en la formació d’aquesta bretxa salarial. A les dones se’ns assigna socialment el rol de cura i de reproducció. Som nosaltres les qui majoritàriament, encara ara, conciliem la vida familiar amb la laboral, motiu pel qual la bretxa salarial augmenta en aquells cicles vitals on les necessitats de conciliació són més grans i s’accentua amb el pas del temps. Aquest any de pandèmia mundial no ha fet més que eixamplar aquesta bretxa: se’ns han aplicat més expedients de regulació d’ocupació i continuem sent les més afectades per la parcialitat, alhora que es destrueixen més llocs de treball de dones que d’homes. També els sectors més afectats durant la pandèmia són el servei essencial, que són els que tenen més presència femenina, com el sector sanitari, de cures, de neteja, de comerç, la indústria alimentària, etc., ja per si més precaris a causa de la divisió sexual de la feina i dels estereotips i rols de gènere. Hem pogut comprovar en mans de qui estan els treballs essencials, i aquests han estat de manera majoritària en mans de dones.

La crisi de la Covid-19 té, sens dubte, cara de dona. L’impacte econòmic i social ens ha fet empitjorar les condicions de vida durant la pandèmia, ja que ha recaigut en aquelles que es trobaven en una situació de vulnerabilitat, les que tenien un treball precari, les que treballen en l’economia submergida, les que tenen ingressos escassos i intermitents, les que no tenen un habitatge assequible i adequat.

Davant d’aquest 8 de març, per tant, la nostra lluita continua més latent i més viva que mai. Posarem l’objectiu en la bretxa salarial, en la transparència salarial, en el registre de la jornada, en l’auditoria retributiva, en la implantació dels plans d’igualtat per a aquelles empreses obligades a tenir-ne, però també en aquelles on volem que en tinguin. Perquè s’ajustin a la llei, perquè ara sí que la llei obliga i exigeix que les coses es facin d’una manera determinada.

En definitiva, aquest 8 de març ens alçarem de nou per recordar que les dones, a la vida i a la feina, som essencials i iguals!!!