Saber ploure

A la plaça ploren que t’han vist marxar
La Maria

Plorar i ploure són paraules que ballen juntes massa sovint al meu país. Històricament, hem plorat de pluja per excés i per carència. La necessitàvem quan érem els llauradors d’Europa que s’esllomaven per a portar els seus fills a la universitat i ens molesta ara que som els cambrers, amb carrera, dels gerontòcrates del continent. Però una DANA és una altra cosa i aquesta vegada el Molt Encara President de la Generalitat, el dia 29 d’octubre, des del restaurant El Ventorro, borratxo de negacionisme, va fer com qui sent ploure.

Els valencians tenim una catàstrofe per generació: ma mare va quedar atrapada a l’escola, al carrer de Baix (de l’alfòndec) de València l’any 1957; jo vaig veure amb 6 anys la “pantanada” de Tous del 1982, i el meu fill, amb 5 anys, ha viscut aquesta barrancada criminal.

És impossible que ma mare oblide les tauletes de colors de pàrvuls surant al pati, o que jo oblide les llibretes brutes de fang d’alguns companys a l’escola o com, mentre escric, acabe d’entendre per què el meu fill amuntona els seus cotxets de joguina en una pila.

Hi ha hagut molt de patiment per l’aigua al meu país, més recent i més antic, però cadascú fa el seu mapa emocional de les crisis viscudes. M’agradaria que poguéreu escoltar el “Romanç de Senyera”, cantat per Pep Gimeno Botifarra, que diu: “El dia trenta d’octubre / De mil nou-cents vint-i-tres / Se’n va eixir el riu d’Albaida / I allí no en sabien res” i els versos que segueixen: “Per favor vingueu ací / Que tenim molta faena”, i que, per un moment, us adoneu que la trista història de l’aigua al País Valencià retorna i posa els seus actors en els mateixos maleïts llocs. “I allí no en sabien res”, “per favor vingueu ací”. Sempre octubre, 1923, 1957, 1982, 2024.

Tota la vida mon pare ens ha explicat l’“anècdota” de com el governador civil de València (instigador de la batalla de València, amb paper en l’intent de cop d’estat del 23 de febrer i afortunat amb una de les targetes opaques de Caja Madrid) durant la “pantanada” de Tous va decretar “Alarma roja en la zona del Júcar. Evacuados los pueblos de Alberique, Cárcer, Sumacárcel, Antella, Gabarda, Alcántara del Júcar, Rotglá-Corbera, y zonas bajas de Cullera, Sueca y Algemesí” (Levante, 21 d’octubre de 1982). Per als qui no esteu familiaritzats amb la geografia valenciana i, per tant, no hauríeu de ser nomenats mai governadors civils de València, Rotglà-Corberà és un poble de la Costera. Havien confós Corbera (de la Ribera Baixa i sense accent) amb Rotglà-Corberà (de la Costera, amb accent i allunyat de la catàstrofe). Una anècdota que exemplifica per què no et pot governar qui no et coneix: incompetents amb “competències”, la vida o la mort.

L’any 1983, un any després de la “pantanada”, Raimon va treure la cançó “Al meu país la pluja”, on parlava de la pluja, sí, i del franquisme! “Al meu país la pluja no sap ploure”, el vers amb què comença la cançó, es va fer popular —i encara s’usa— en els relats en què la pluja, per manca o per excés, protagonitza les vides valencianes. Però no és veritat que la pluja no sàpiga ploure: espere que tot el món comprenga que no podem atribuir incompetència per desconeixement a un fenomen meteorològic. Se’n diu llicència poètica, amics.

La pluja sap ploure, i nosaltres sabem que pot ser profitosa i perillosa des de sempre. La cultura popular va plena de coneixements per a fer-nos, si no competents en la matèria, almenys perspicaços per a entendre que “sempre plou on hi ha més fang”, “quan plou molt, no hi val paraigua” i “a la vora del riu no faces niu”. Escolteu la cultura popular i els geògrafs també, que no són incompatibles. És clar que sap ploure; sabem que plou diferent que abans, i està estudiat que plourà diferent que fa 100 anys, però no culpes la pluja de mullar-te: culpa’n un paraigua atrotinat o un govern de merda. I, al ritme a què brolla, no hi haurà albelló capaç de xuclar tanta incompetència.

La impunitat és eixir impecable del fang, i crec que, per a alguns, això ja és improbable. En la cronologia de la mort del 29 d’octubre, els incompetents amb “competències” van fer el que saben fer: no res i tard. I fer no res mata. En la cronologia del fang, la dels dies següents, també s’han de depurar les responsabilitats. Ací hi ha algú que no sap ploure, i no és la pluja.

I, de sobte, el treball voluntari arromangat per les passarel·les de València cap al sud. Una imatge tan potent que, en silenci, és capaç de fer una crida al treball voluntari internacional, el “per favor vingueu ací / que tenim molta faena” de la barrancada de 2024. Dic persones fent treball voluntari i no “voluntaris” —a seques— perquè crec que els valencians només podem ser “involuntaris”, no ens arromanguem només per la nostra voluntat, sinó perquè no ens queda una altra opció; no hi ha govern que ens governe. Poden manar-nos, però no poden governar-nos perquè les estructures i les eines de govern valencianes estan obsoletes, no serveixen davant d’una catàstrofe com aquesta i tampoc en “temps de pau”, per entendre’ns.

Els valencians, quan plou, la deixem caure, sí, però després anem a vore com està el camp i dobleguem el llom i ens governem; no som com l’extrema dreta mentidera vol que siguem. És transversal la indignació, i les nostres úniques eines de futur són les botes brutes de memòria i la granera amb què ens obrirem el nostre propi camí. Som un país sense números: ni morts, ni desapareguts, ni manifestants. La multitudinària manifestació del dia 9, de la qual l’organització no va aportar dades d’assistència (!?), no pot ser un punt final a partir del qual es mercadegen impunitats a canvi d’uns pressupostos estatals, per exemple. Els valencians som alguna cosa més que el que a tu t’interesse a 400 km de la zona zero: “El Gobierno del Caudillo, pendiente de nuestra ciudad”, deia el diari l’any 1957, mentre pel carrer de Baix de l’alfòndec navegaven els perxadors de l’Albufera assistint els damnificats.

Escrivia la periodista i escriptora Emma Zafón que els valencians som en un “cediu el pas infinit” però també que no estem disposats a “permetre que s’espolsaren les morts tan ràpid com ho van fer amb l’accident de Metrovalencia”.

Cal memòria llarga contra mentides curtes i que del fang en siguem capaços de fer-ne saó perquè, amb aquesta mena de governants i amb aquestes eines de govern, l’aigua tornarà a ferir-nos moltes més vegades i molt més sovint. El canvi climàtic ens acurta el temps per a reaccionar. Vull pensar que hi ha massa morts per a silenciar, massa famílies amb les mans buides, i massa treball voluntari desobeint els missatges de desincentivació perquè ara tot quede en res. Senyor Mazón, les vides valencianes importen. Ho acabarà sabent.