30/11/2017 | 19:00
Es fa difícil encarar la cita electoral del 21-D des de la indiferència. Massa coses han passat aquests anys per a mirar-s’ho entre bambolines. Enormes esquerdes travessen la trama social arreu el territori i mostren les arrugues de la pobresa i la desigualtat: de l’atur, alt encara i de llarga durada per a molts, i la precarietat laboral i de vida; de la desesperança de molts joves davant un horitzó difós i de la gent gran, que depèn d’una atenció que els doni autonomia i que no arriba. Una realitat que fa massa temps és obviada pels governants, però que oprimeix molta gent que no troba en la política el suport a les seves necessitats d’existència, tant en el pla material com en el moral.
L’eix nacional fa massa anys que ocupa l’espai central de la política i focalitza l’acció de govern. Així portem ja dues legislatures, encara que curtes per estroncades. Això genera cansament en molta gent, que vivim la forta pressió emocional i veiem com es trasllada a les mateixes relacions personals i socials, desfermant dinàmiques de desqualificació entre qui pensa diferent i guerres de banderes que estan minant les bases de la convivència social.
Cal, per tant, recuperar per a la política la capacitat de posar en el centre del debat aquelles qüestions que preocupen molta gent: allò que té a veure amb les conseqüències negatives de les polítiques de retallades i contrareformes laborals i fiscals impulsades pels Governs de l’Estat i la Generalitat, que han malmès l’Estat del Benestar i han precaritzat les vides i el treball, i que ara toca reconstruir sobre noves bases i amb compromisos fiscals justos i solidaris. És necessari fer front a la pobresa i la desigualtat creixent, generada per un mercat de treball desregulat per les reformes laborals imposades i pel “laissez faire” dels governs que a més han estigmatitzat les polítiques de protecció social i culpabilitzat a les persones en situació precària. Cal combatre la discriminació real de les dones, tant en el mercat de treball, amb una bretxa salarial del 23%, com en la societat i establir un pla urgent contra la xacra de la violència masclista. Hem d’entomar els efectes cada cop més evidents del canvi climàtic i la defensa del medi ambient i corregir els desequilibris territorials crònics. Hem de proveir i dotar en quantitat i qualitat els serveis públics –educació, salut, atenció a la dependència, protecció social, seguretat…- que garanteixin la igualtat social efectiva de les persones al mateix temps que són motor del progrés econòmic i social.
Canviar l’estatus nacional d’un Estat només es pot fer des del diàleg, la negociació i l’acord
De ben segur que l’eix nacional no pot obviar-se del debat electoral ni de la futura acció del govern. I això és així perquè hi ha un problema polític real, derivat de la tensió entre una dinàmica recentralitzadora i autoritària, protagonitzada per l’actual govern de l’Estat, i la demanda de més i millor autogovern per desenvolupar els drets nacionals i donar respostes concretes als problemes de la ciutadania en la proximitat i amb la seva participació. Però aquesta contradicció no se supera ni per la via de la unilateralitat ni per la imposició autoritària. No hi ha dreceres, per molt èpiques que ens semblin i emotives que es proclamin. En un món global i interdependent canviar l’estatus nacional d’un Estat, que és reconegut internacionalment com a democràtic, només es pot fer des del diàleg, la negociació i l’acord. Les estratègies unilaterals i les respostes autoritàries fracturen la societat i el problema s’enquista, ho hem viscut aquests darrers temps; només serveixen per esquivar la pròpia responsabilitat dels governs en gestionar i garantir el progrés del benestar de la societat.
Hem d’evitar que el debat polític segueixi instal·lat en la dinàmica de la confrontació de blocs: no ajuda a avançar, divideix la societat i bloqueja l’acció política quotidiana. És en aquest sentit que diferents persones, que van des de l’independentisme al federalisme, vam signar fa uns dies la ‘Crida als partits i formacions polítiques de Catalunya’ que demana a les diferents forces polítiques incloure en els programes de les eleccions del 21-D tres compromisos compartits: derogació del Reial Decret que aplica el 155, retirada de les accions penals i promoure un referèndum acordat. Un punt de trobada per a la majoria social del país, conscients que només el diàleg i l’acord permetrà avançar i, per tant, sortir de dinàmiques frontistes, que bloquegen tot debat polític i permeten eludir responsabilitats.
Cal que la taula del debat polític-electoral s’ompli de les propostes socials i laborals, industrials, econòmiques i fiscals, mediambientals i territorials, culturals i institucionals, que es confrontin mesures i accions a impulsar pel futur Govern de la Generalitat. Moltes persones esperem que les institucions governin per a elles i no que continuïn sota sospita de ser caus de corrupció al servei dels interessos dels poders econòmics i financers, imposant retallades pressupostàries i patiments socials. La recuperació econòmica deixa de banda a amplis sectors socials, que els manté precaritzats en la feina i en la societat.
Hem d’evitar que el debat polític segueixi instal·lat en la dinàmica de la confrontació de blocs
Per posar unes dades podem comparar el creixement del PIB interanual el 2n trimestre d’enguany, que ha estat del 3,5% i que els beneficis empresarials ja superen els previs a la crisi, amb la realitat d’un salari mitjà de 1952 € bruts, que el 2016 ha perdut el 2,7 de capacitat adquisitiva, amb una bretxa salarial de gènere del 23% o la d’una taxa d’atur del 15,8% (les dones el 17,0% i els joves el 34,3%), la temporalitat del 23,6% i la taxa de població en risc de pobresa i exclusió social afecta a 1.123.600 persones. Una realitat que s’explica quan s’observa que el % de despesa pública sobre PIB a Catalunya és del 21,3%, per sota de Grècia, Portugal i Itàlia i lluny de 29,5% de mitjana a la UE o com la despesa pública en educació està en el 3,6% del PIB només per sobre de Romania i molt lluny del 5,11 de la mitja de la UE.
Si no se supera la inèrcia política a l’hora d’establir les polítiques econòmiques, industrials, fiscals, socials, laborals, educatives, sanitàries, etc., el resultat ja el sabem: la precarietat genera més precarietat. La precarietat no s’exhaureix en l’àmbit laboral, els seus efectes es projecten a tots els àmbits de la vida social, ja que el seu origen rau en un contramodel social imposat pel dogma neoliberal, que vol dissoldre les bases de l’estat del benestar devaluant el treball i desmuntant la protecció social i la provisió de béns i serveis públics.
Són aquestes les reflexions que m’han fet decidir a compartir avui projecte i llista amb gent com Xavier Domènech o Marta Ribas, o com Jèssica Albiac i Jaume Barberà, o Vicenç Navarro i Sara Vilà o Teresa Fortuny i Llorenç Planagumà… Llegint Martí i Pol he arribat al convenciment que “cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert” i certament que ho intuïa, però ens cal defugir de frustracions i del desencís, perquè el prodigi més gran que tenim davant i que és a tocar és canviar, i millorar, les bases materials d’existència i promoure el benestar social. Sabem que, com també deia Martí i Pol anirem de “res a poc, i sempre amb vent de cara”, però estic convençut que amb aquesta gent avançarem perquè “tot està per fer i tot és possible”.