Cerca
Opinió
Gala Pin

Gala Pin

Activista social i membre de Barcelona en Comú

Què fer després del 14-F? Ho pensem juntes?

Hem de ser militants de l'optimisme: amb els resultats electorals i un poc de capacitat d'escolta per part dels partits, podem aconseguir noves victòries socials

18/02/2021 | 19:30

Concentració a la plaça de Sant Jaume contra l'entrada de Vox al Parlament, l'endemà de les eleccions / MIQUEL CODOLAR – ACN

“Va, anima’t a fer un textet d’anàlisi electoral pensant en què hem de fer ara des de fora de les institucions”, em deien els companys de CRÍTIC. Quan hom es pregunta “Qué hacer?”, se sent un poc Lenin, però només quan formula la pregunta; perquè jo, més aviat, em sento un poc perduda, i, sobretot, incapacitada per dir què fer. De fet, m’atreviria a dir que desconfio un poc (bastant) de la gent que, en noves situacions, de seguida sap què fer, perquè acostuma a aplicar fórmules que li permeten no sortir de la seua zona de confort. Desconfiem d’aquelles opinions en les quals podem canviar “pandèmia” o “eleccions catalanes” per “invasió alienígena” i les receptes que proposen continuen sent les mateixes. Aixina que, per pensar (no pas “per saber”) què fer, el que sembla més adient és anar a observar la realitat, des de la política situada, però amb la imaginació com a eina, anar a descobrir què ens hi interpel·la que ens permeti treballar per horitzons amb justícia social.

No aspiro aquí, ni de bon tros, a fer una anàlisi exhaustiva del moment actual: només posaré alguns elements sobre la taula per si ens ajuden en aquesta conversació fragmentada que moltes anem tenint en els espais d’afinitat, en els xats, a voltes en les xarxes (cada cop menys, perquè són més bombolla), i en les poquíssimes trobades físiques amb gent d’altres cercles que tenim.

Hem d’escoltar els votants de Vox dels barris més humils per empatitzar amb les seues pors, cabrejos, anhels…

Comencem pel més evident i que fa més por: no podem negar la pujada, l’existència de l’extrema dreta i la seua entrada al Parlament, ni menys ni més que com a quarta força. No tinc una resposta a l’etern debat de com combatre-la, si confrontant-la, menyspreant-la, mostrant-hi el rebuig o fent feina invisible comunitària per generar vincles que els seus discursos no puguin trencar; és un debat que no està resolt, que no ho estarà mai i en què segurament el que hem de fer és una estratègia artesanal, una fórmula per a cada situació, amb el teló de fons sempre del treball comunitari i la lluita contra les desigualtats a tots els nivells. No puc fer més que desitjar i emplaçar-nos a crear i aprofitar els espais amplis per intercanviar opinions, parers estratègics, discutir… entre els espais antifas, les forces parlamentàries que volen fer un cordó sanitari, els col·lectius i col·lectives directament assenyalats…

Em fa una por especial la capacitat que l’extrema dreta està tenint (més enllà de la traducció en vots) per capitalitzar la desafecció política, el malestar social, per construir hegemonies culturals, per dir-ho així en gran, que ens obliguen a sortir de les nostres bombolles i escoltar la gent que seria “el target” de Vox. No em refereixo precisament als votants de Vox del barri barceloní de les Tres Torres (que còmode és quedar-se en eixa lectura!), sinó als votants de Vox dels barris més humils. Escoltar-los, més que per entendre per què voten l’extrema dreta (que també), per empatitzar amb les seues pors, cabrejos, anhels, i construir comunitat amb ells/elles; així com contribuir perquè els “partits d’esquerres” facin servir un llenguatge que no els/les faci sentir lluny, que tradueixin els seus programes a fets tangibles que travessin la seua vida, perquè d’això va la política: de vida, de passions tristes i de passions alegres. Aquest any farà una dècada de l’eclosió del 15-M: abans que fer cap commemoració nostàlgica, deixem que la data ens interpel·li per preguntar-nos per què tornem a tenir tanta desafecció política i tant de malestar social i per què, aquest cop, en gran part, el capitalitzen les extremes dretes.

Però les extremes dretes no solament tenen un target electoral; en tenen un de polític clar: assenyalar les persones migrades, racialitzades, els cossos dissidents… En aquest sentit, comentaré només dos elements (hi ha desenes de companyes que han fet anàlisis profundes en relació amb aquesta qüestió, que us animo a recuperar). El primer és l’evident: mai més unes eleccions en les quals més d’un milió (un milió!) de persones que viuen ací no tenen dret a vot. La negació d’un dret tan bàsic i fonamental, pilar de la democràcia representativa i element bàsic del reconeixement com a persona, dona ales a opcions racistes i xenòfobes. Molta gent migrada, racialitzada, fa temps que reclama aquest dret: fem d’això una lluita transversal, una reivindicació compartida. Juntament amb el dret al vot, necessitem també que les institucions siguin un reflex de la societat. Que Jessica González i Basharat (Basha) Changue Canalejo no siguin l’excepció, sinó la norma.

El segon potser és més polèmic, però crec que és necessari i urgent: la normalització del fet religiós. “Contra la islamización de Catalunya”, deia el cap de llista de Vox, Ignacio Garriga, en la campanya. Molta part de les esquerres espanyoles i catalanes bevem de les lluites antifranquistes (el nostre etern agraïment i reconeixement); en eixa herència, el laïcisme anticlerical ha estat molt present a l’hora d’abordar el fet religiós. I crec que, en aquest sentit, cal una actualització. Una cosa és el paper que va tenir l’Església catòlica durant el franquisme o continua tenint a dia d’avui amb postures que atempten directament contra drets bàsics com l’avortament, la llibertat d’estimar a qui vulguem, la lliure determinació del sexe… i una altra cosa és quina composició té avui mateix la nostra societat, amb una diversitat de cultures i de religions que és molt lluny de continuar sent una societat homogènia en l’àmbit religiós. De fet, el dret a la llibertat religiosa és un dret fonamental reconegut per la Declaració universal dels drets humans, i no podem negar la discriminació que pateixen moltes companyes, moltíssima gent pel fet de practicar la religió islàmica, la cultura musulmana. La islamofòbia és un filó per a les extremes dretes, i aquí les esquerres (en un sentit ampli, no només les institucionals) sovint se senten còmodes en una posició “merament” antiracista; no obstant això, cal anar més enllà i normalitzar el fet religiós. Només en una societat que incorpora en el seu ADN, en la seua estructura de convivència, el fet que hi ha gent que professa diferents religions i que de totes elles i de les seues visions del món podem aprendre i créixer podrem desarticular discursos islamòfobs. Sortir de les nostres zones de confort per llegir la realitat que volem transformar i incorporar noves eines, deixar que s’ampliï la nostra imatge del món.

Ara hi ha moltes oportunitats perquè tant els moviments com els partits d’esquerres identifiquin objectius comuns

Precisament la imatge del món tendeix a empetitir-se en els moments postelectorals de preformació de Govern; sovint estan encarcanyats en un ball de sigles que a molta gent li queda lluny (fa créixer la desafecció i alimenta un clima politicoemocional que les extremes dretes estan sabent aprofitar), i aquí ens hem centrat primer en l’entrada de l’extrema dreta al Parlament; però hem de ser militants de l’optimisme. Observar la realitat, impregnar-nos d’aquesta per poder transformar-la, detectar quins elements són nous, i també aprendre del passat. Dels errors i dels encerts. En aquest sentit, com a militants de l’optimisme, crec que val la pena assenyalar que, amb els resultats electorals i un poc de capacitat d’escolta per part dels partits, podem tenir un escenari en què es repeteixin victòries socials com la del Sindicat de Llogateres, la PAH i tants altres en relació amb la regulació dels lloguers.

No farem grans proclames sobre la necessitat de crear espais de coordinació de totes les lluites, que després ens generen frustració. Això no vol dir que no destacarem que potser som en un moment en què hi ha moltes oportunitats perquè tant els moviments com els partits d’esquerres (que cadascú decideixi si accepta el PSC “como animal de compañía”, com deia l’anunci; jo en tinc dubtes seriosos) identifiquin objectius comuns. I, des d’aquí, sense por del conflicte que posa en qüestió l’statu quo amb el qual hom es troba quan entra a les institucions, desenvolupant estratègies que en cada cas responguin al rol que té cadascun, s’aconsegueixin canvis irreversibles en l’àmbit social, econòmic, tecnològic, de l’ecologisme, dels feminismes, l’antiracista, d’autodeterminació… que serveixin també de mirall per a altres territoris.

Aquest text pretén ser només una aportació xicoteta a un debat que, malauradament, estem tenint en espais massa fragmentats. Els resultats electorals, igual que ens obliguen a pensar des de les diversitats de les societats del segle XXI com articulem una part de la lluita contra l’extrema dreta, també donen peu a l’optimisme. La fi de les grans majories absolutes implica negociacions tedioses per formar Govern; però, si la balança es decanta cap a les esquerres (en sentit ampli i incorporant, òbviament, el dret a decidir), la possibilitat de dibuixar un escenari en què el soci majoritari per aconseguir l’estabilitat de Govern es trobi fora del Parlament, en els moviments, és tangible. Però volem més, volem una societat en la qual no tinguin cabuda les propostes de les extremes dretes, i per això hem de treballar perquè totes les nostres propostes incorporin la diversitat i la veu de tothom que forma part del nostre territori.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies