Les exagerades

El 15 de novembre passat, tot just fa 10 dies, Maria Tikas va publicar un reportatge al diari Sport titulat “Les periodistes diem prou”, en el qual 15 periodistes esportives explicaven —explicàvem— les faltes de respecte, l’assetjament, els insults i les amenaces que formen part del nostre dia a dia. Diversos mitjans se’n van fer ressò, tot qualificant-ho d'”iniciativa”, i una televisió em va arribar a preguntar si hi havia alguna portaveu del grup per poder entrevistar-la. Ni va ser una iniciativa, perquè no va haver-hi cap reunió, pacte o acord previ entre nosaltres, ni existeix, per tant, una portaveu. L’única iniciativa va ser la de Maria Tikas, que estava tan farta com les altres de la ració diària de masclisme i de misogínia que envolta el periodisme esportiu i que es fa visible, ben visible, a les xarxes socials, com per agafar el telèfon, trucar a la resta i explicar-ho, escriure-ho. I, quan ens va preguntar, el resultat va ser que la seva experiència no era individual, sinó col·lectiva. Que totes expliquem la mateixa història, que a totes ens està passant. I que, lamentablement, l’hem assumit durant massa temps ja com si fos una cosa inevitable, com qui veu ploure o sortir el sol: l’hem arribat a normalitzar. I és violència. Violència masclista.

L’assetjament, els insults i les amenaces sexuals a les xarxes socials formen part de la nostra quotidianitat. No és ni molt menys patrimoni exclusiu del periodisme esportiu, però pertànyer a un àmbit majoritàriament masculí, on la paritat és una entelèquia, on manen ells per golejada als despatxos, a les federacions, als clubs i a les redaccions, en tot el que hi ha i falta per haver-hi, el converteix, per tant, en un espai on les dones no som encara benvingudes. És un territori encara per conquerir i que molts defensen com un últim reducte, inclosos també els nostres mateixos companys, que és el que més mal fa. I per què no dir-ho? Que fereix molt endins i triga a curar-se.

Quan vaig parlar amb Maria Tikas per al reportatge, totes dues vam coincidir a assenyalar la incomprensió per part de molts, la majoria, dels nostres col·legues masculins. Ella, amb 24 anys; jo, camí dels 50. I les respostes eren clavades: “Bah! No en facis cas… Ja saps com són les xarxes… A tots ens passa… Tampoc n’hi ha per a tant… No et posis així…”. Si l’accent, el focus, es posa sobre la nostra sensibilitat, la nostra susceptibilitat, s’allunya llavors del problema real i se centra, en canvi, a tractar-nos a nosaltres com a persones primmirades, conflictives, la qual cosa no només no soluciona el problema, sinó que l’enquista i l’augmenta perquè, a més, ens aïlla de la que, se suposa, hauria de ser la nostra tribu i damunt ens tanca portes professionals.

No. No som unes exagerades; no és una qüestió de tenir la pell fina i poca resistència o tolerància a la crítica. Perquè si tu, benvolgut company, perceps com un comentari sense més ni més, com una crítica, les expressions “A qui t’has cardat?”, “A qui l’hi mames?” o “El que els agradaria fer amb els orificis del teu cos”, és que no t’has assabentat de res. De res. I, per descomptat, això no t’ha passat a tu ni et passarà mai. Això només ens passa a nosaltres: les dones. I es diu masclisme. Identificar el problema és clau per resoldre’l. Perquè el que no té nom no existeix, i la resistència, l’energia malgastada a fer-nos creure que som unes histèriques, unes exagerades, ja no val i us retrata, a més a més, com a còmplices per activa, però també per passiva. Algun dia us farà vergonya, i espero viure tant com la meva àvia —a qui diuen que m’assemblo tant i que va morir amb 93 anys— per no perdre-m’ho.

El racisme, per exemple, està molt millor identificat en el món de l’esport en general i del futbol en particular. I crec que a molt pocs se’ls acudiria dir públicament a un col·lega negre que “les xarxes són així i ens passa a tots”, sense rebre també de manera pública i unànime el veredicte de ser un racista i la reprovació social. Per què, llavors, aquesta reticència, aquesta voluntat de qüestionar-nos a nosaltres? Perquè, per descomptat, estem parlant de violència masclista. Però hi ha qui continua sense percebre-la com a tal malgrat tot. Malgrat estar ja tan ben identificada i il·lustrada en la imatge de l’iceberg: la punta visible són els assassinats, les agressions sexuals, els abusos, però també els insults i les amenaces. Ni tan sols cal mirar en el fons, on habiten els menyspreus, les bromes sexistes, el llenguatge, la condescendència. Amunt, ben amunt i ben visible: insults i amenaces.

“Només un misogin pot arribar a la conclusió que som unes exagerades o estranyar-se que la violència ens afecti d’alguna manera”

L’any passat, la UNESCO va fer públic un informe desolador. No parlava de periodistes esportives en concret; solem ser en uns llimbs on la frase “Ja sabies on et ficaves” actua com a advertiment i com a dic. Perquè, si ja ho sabies, la ximple ets tu; en fi, que aquestes són les regles, bonica. I així passa, que el periodisme esportiu es percep com un espai hostil per a les dones perquè ho és. Però continuem: a l’informe La violència en línia, alimentada per desinformació i atacs polítics, un 73% de dones periodistes reconeixia patir aquest tipus de violència, segons “el sondeig més complet sobre violència en línia elaborat mai”, en el qual van participar 714 reporteres de 113 països. Segons l’informe, el tipus d’atacs que rebien les dones enquestades era d’una gran varietat: amenaces d’abusos sexuals i violència física, insults, missatges privats assetjadors, avisos sobre perjudicar les seves reputacions professionals o personals, atacs a la seva seguretat digital, falsa representació de les seves imatges amb fotos manipulades o amenaces financeres. Només un misogin pot arribar a la conclusió que som unes exagerades o estranyar-se que la violència ens afecti d’alguna manera. Doncs és clar que ens afecta! La pregunta hauria de formular-se a l’inrevés: com és possible el contrari?

Es continua posant en dubte la nostra capacitat de ser “testimonis fiables de les nostres pròpies vides”. La frase no és meva, sinó de l’escriptora Rebecca Solnit. “Encara avui dia, quan una dona diu una cosa incòmoda sobre el comportament impropi d’algun home, habitualment se la retrata com si estigués boja, com si delirés, estigués conspirant maliciosament, fos una mentidera patològica, una ploranera que no s’adona que són només bromes o tot això alhora”, va escriure, va disseccionar, Solnit, en el llibre Els homes m’expliquen coses, que és precisament el que molts companys de professió, d’ofici, es continuen obstinant a fer: explicar-nos coses que ens passen a nosaltres en lloc de callar i escoltar, quan no posar en dubte el que està a la vista, allò que és tan visible i es manifesta de manera inequívoca en els atacs que rebem a les xarxes socials, que són també la punta de l’iceberg d’allò que no és tan perceptible per a ells, per la senzilla raó que a ells mai no els ha passat. Així que ens ho expliquen, ens aconsellen, quan no ens donen la lliçó del dia sobre com hauríem de prendre’ns-ho, comportar-nos i la manera apropiada de reaccionar als atacs rebuts pel fet de ser dones. El focus, de nou, sobre nosaltres, encegant-nos i no il·luminant una qüestió que ni tan sols identifiquen. Pren apunts, bonica.

“Ja no parlem de trols, sinó de gent amb nom, cognoms, cara i ulls. Els que assenyalen, esperen i apunten. Els franctiradors que són entre nosaltres”

L’informe de la UNESCO assenyalava que els atacs eren “d’una gran varietat”. I és cert. Com a testimoni fiable de la meva pròpia vida, ho dic. M’ha costat gairebé 50 anys arribar fins aquí i comprendre que no soc jo, sinó l’estructura, el sistema. Que no estic boja, sinó ben lúcida. I que gràcies a les xarxes socials també he estat conscient, he sabut, he sentit, que no estic sola. Que no em passa només a mi. Que no era una experiència individual, sinó col·lectiva. Al cap i a la fi, així va néixer el #Metoo que ho ha revolucionat tot. És el silenci el que els proporciona cobertura. I em nego a cedir l’espai que em pertany simplement per existir, em nego a callar malgrat tot. I aquí ja no parlem de trols, de comptes amb avatar d’ou i tres seguidors, sinó de gent amb nom, cognoms, cara i ulls. Els que assenyalen, esperen i apunten. Els franctiradors que són entre nosaltres. Que ens envolten.

Edurne Portela, historiadora, filòloga, docent universitària, assagista i novel·lista espanyola, va escriure a El Correo una columna titulada “Exigeixen silenci“, que em va il·luminar, així que la comparteixo: “Els atacs normalment no estan sustentats en una argumentació intel·lectual o política, sinó que se centren a ridiculitzar, humiliar la dona assenyalada ficant-se amb el seu físic, insultant-la bastament o fins i tot mentint sobre la seva vida o hàbits privats. Una vegada publicada la columna, el senyor de torn la comparteix a les seves xarxes socials perquè els seus molts i fervents seguidors acabin el seu treball amb una campanya d’assetjament infestada d’insults violents entre els quals hi ha amenaces físiques, sovint sexuals, contra ella”.

Continua Portela: “La dona llavors té tres opcions: respondre i atenir-se a l’escalada d’assetjament i insults, fer-se invisible (si pot) fins que passi el vendaval, o callar, fins i tot abandonar temporalment o per sempre les xarxes socials. Moltes es decideixen per la tercera opció per la seva salut mental i també per la seva integritat física. Aquesta reacció —por, silenci, abandonament d’un espai públic on compartir el seu coneixement i exposar les seves opinions— és exactament el que s’espera d’elles quan s’inicia l’atac”.

La frase “exactament el que s’espera d’elles” és just el que m’anima, em dona forces, per continuar escrivint i denunciant el que mai, mai, es va esperar de mi. I no, no soc una exagerada. Fa 10 dies, Maria Tikas va escriure un reportatge i hi vam quedar totes, i tots, retratats.