Qatar ha comprat la gran família del futbol

En l’últim Congrés de la FIFA previ al Mundial que es va celebrar a la fi de març a Doha, Lise Klaveness, la presidenta de la Federació Noruega de Futbol, va ser l’única dirigent que es va atrevir a plantar cara a la FIFA per la vergonyosa designació de Qatar com a seu: “No podem tolerar ocupadors que no garanteixen la seguretat dels seus treballadors, ni líders que no volen acollir partits de dones o països amfitrions que no protegeixin la seguretat de la comunitat LGTBQ. Aquest Mundial va ser concedit en condicions inacceptables i amb conseqüències inacceptables. Hauríem de pensar en els ferits i en els familiars dels morts. La FIFA ha de donar exemple”. I quina va ser la resposta dels 211 representants del futbol mundial que hi eren presents, homes en la seva majoria? Retrets.

El secretari general de Qatar 2022, Hassan al-Thawadi, li va dir que havia de ser més educada, mentre que el president de la Federació d’Hondures va deixar anar: “Aquest no és el fòrum per fer aquest tipus de reivindicacions. Parlem de futbol”. La FIFA és així: al·lèrgica a les crítiques. El seu president, Gianni Infantino, té com a missió modernitzar-la després dels escàndols i excessos del seu antecessor en el càrrec, Joseph Blatter, però que ningú no s’enganyi. Fa una setmana, Infantino va enviar una carta a totes les federacions que participen en la cita de Qatar. El missatge va ser: “Al Mundial cal centrar-se solament en el futbol. No permetin que el futbol es vegi arrossegat per totes les batalles ideològiques i polítiques que hi ha”.

“Els drets humans són considerats batalles ideològiques i polítiques per la FIFA”

Els drets humans són considerats batalles ideològiques i polítiques per la FIFA, que guanyarà 5.745 milions d’euros de beneficis en aquest Mundial. L’homosexualitat és il·legal a Qatar i està penada amb fins a cinc anys de presó i, malgrat que l’organització ha intentat suavitzar el seu discurs, tot assegurant durant l’últim any que el col·lectiu LGTBIQ no ha de preocupar-se durant el torneig, el seu ambaixador, Khalid Salman, ha descrit l’homosexualitat com “un mal mental”. En una entrevista amb la cadena pública alemanya ZDF, l’exjugador de la selecció nacional de Qatar va explicar fa alguns dies que “és haram [‘prohibit’] perquè danya la ment” i va reconèixer que té un problema amb els nens que veuen persones homosexuals. “Durant la Copa del Món, succeiran moltes coses aquí al país. Hauran d’acceptar les nostres regles”, va acabar.

Les dones tampoc no és que ho tinguin gaire millor. Fa un any va sortir a la llum el cas de la mexicana Paola Schietekat Sedas, que treballava des del 2020 per a l’organització i que va poder fugir de Qatar just a temps que es fes efectiva la seva condemna a set anys de presó i 100 fuetades. Que què havia fet per merèixer aquest càstig? Denunciar que havia estat violada. El 6 de juny de 2021, un home es va colar al seu apartament a Doha mentre ella dormia i la va agredir sexualment, però en el judici l’agressor va quedar lliure i ella sentenciada a un càstig exemplaritzant pel fet mantenir una “relació extramarital”. La violència de gènere no està tipificada a Qatar, i obtenir una beca, un permís per contreure matrimoni o sortir del país és impossible per a una dona si no compta amb el beneplàcit del seu guardià, el seu tutor, que generalment és un home de la seva família.

Les denúncies sobre la vulneració de drets humans i fins i tot els 6.500 morts (que se sàpiguen) durant la construcció dels estadis fastuosos que albergaran els partits no han evitat que nombrosos exfutbolistes, estrelles, s’hagin adherit a l’organització i hagin acceptat ser ambaixadors del Mundial. És el cas, per exemple, de Beckham o Eto’o, però també de l’entrenador actual de l’FC Barcelona, Xavi Hernández, que té previst viatjar a Qatar durant el torneig i que en una entrevista al diari Ara el 2019, quan era encara entrenador de l’Al-Sadd, va afirmar: “No visc en un país democràtic, però crec que el sistema d’aquí funciona millor que el d’allí [referint-se al de l’Estat espanyol]. Hi ha molts avantatges. La tranquil·litat, la seguretat… No tenim clau de casa, deixes el cotxe en marxa… La Núria [la seva dona] fins i tot em diu que, si podem seguir aquí, també serà millor per als nostres fills. Tots dos han nascut aquí. A Qatar la gent és feliç”.

En termes similars es va expressar Pep Guardiola, que va jugar dos anys a la lliga de Qatar, quan es va dirigir als socis culers a l’Assemblea de Compromissaris que havia d’aprovar, i va aprovar, l’acord de patrocini amb Qatar Sports Investments: “Qatar és sens dubte el país del món islàmic més obert, més occidental. Si no, no li haurien donat el Mundial. Es volen obrir al món occidental, on les democràcies estan molt més instaurades. És un país molt segur, on els ciutadans tenen llibertat”.

“Qatar ha comprat l’espectacle esportiu més gran després d’uns Jocs Olímpics per netejar la seva imatge”

El Mundial de la vergonya comença aquest diumenge, i és molt probable que les audiències siguin un èxit colossal, igual que l’organització, però “la gran família del futbol”, com li agrada a la FIFA autodenominar-se, ha de reflexionar, igual que tots els que hi col·laboren o callen, com el seleccionador espanyol actual. Divendres passat, després de donar la llista de convocats, a Luis Enrique li van preguntar la seva opinió sobre el fet que se celebri a Qatar. I la seva resposta va ser: “És evident que és un país al qual l’envolta tot un seguit de situacions conflictives, però depèn d’allò en què et vulguis fixar. De si et vols fixar en allò positiu, en les coses que s’intenten canviar per crear una societat més justa, o només et centres en els problemes. No soc polític: soc seleccionador. No tinc cap capacitat de decisió”.

No hi ha res de positiu en aquest Mundial, res. Qatar no s’està modernitzant. Qatar té diners per avorrir i ha comprat l’espectacle esportiu més gran després d’uns Jocs Olímpics per netejar la seva imatge i donar un cop d’autoritat en el terreny geopolític davant els seus veïns, moderníssims també, de l’Aràbia Saudita. Veurem els partits, sí; però, a més, pretenen que els comprem el discurs. És una evidència que el món del futbol s’ha venut. I assenyalar-ho és una obligació.