Autodefensa i antipunitivisme: reptes i limitacions

La gestió de les violències masclistes representa un dels desafiaments per a les comunitats i per als feminismes. No es tracta només d’abordar casos puntuals, sinó de transformar les estructures de poder que perpetuen aquestes dinàmiques.

Davant aquesta complexitat, cal reflexionar sobre el paper de l’antipunitivisme i l’autodefensa. Quan parlem d’abordar les violències des de les comunitats, no només ens referim a accions específiques, sinó també a una posició que qüestiona la dependència exclusiva del sistema penal i aposta per alternatives reparatives i transformadores.

En aquest marc, cal precisar a què ens referim quan parlem d’antipunitivisme. Si es tracta de la perspectiva que sorgeix de les lluites antiracistes i antirepressives contra un sistema penal opressor, que explora alternatives com la justícia restaurativa, o de la postura que pot interpretar com a punitiva qualsevol resposta davant les violències, sense distingir entre el poder coercitiu de l’Estat i les accions comunitàries.

El sistema penal té grans limitacions per abordar les violències masclistes. Per començar, requereix que la víctima passi per un procés de denúncia que sovint és revictimitzador, en el qual ha de demostrar constantment la seva “bondat” o “indefensió” per ser creguda. A més, el sistema penal no repara el dany emocional i social que han patit les víctimes, ja que la seva estructura punitiva es limita a sancionar l’agressor sense abordar les condicions que van afavorir la violència.

Aquest model reprodueix una feminitat dèbil i indefensa, que depèn d’una institució per a la seva protecció. El rol de la “víctima perfecta” es defineix com una figura dòcil, passiva, que no qüestiona el poder i que afronta la violència únicament des d’una òptica del trauma i la no resistència. Aquesta mateixa narrativa és la que estigmatitza i rebutja una feminitat que recorre a l’autodefensa, ja que aquesta desafia l’essencialisme de la dona submisa i desmunta les bases de la construcció de gèneres desiguals.

El punitivisme que condemna les dones que surten del rol de víctima és el que qüestiona l’autodefensa feminista

El mateix punitivisme que condemna les pràctiques de les dones que surten del rol de víctima és el mateix que qüestiona l’autodefensa feminista. Perquè, en els mandats de la feminitat, la resposta a l’agressió no és permesa, i, alhora, la “víctima perfecta” no té formes d’acció i de resistència fora de la norma. Per tant, assumir que l’única resposta legítima davant les violències masclistes ha de ser exclusivament la protecció, l’acceptació i la pedagogia implica perpetuar els mateixos mandats patriarcals que intentem desmantellar.

Narratives perilloses sobre la violència

Un altre problema del sistema penal és que tendeix a construir narratives perilloses sobre la violència. Per una banda, criminalitza els agressors, però sense oferir un marc que els responsabilitzi d’una manera transformadora. Per l’altra, instrumentalitza el discurs feminista per reforçar prejudicis racistes i classistes. D’aquesta manera, s’acaben construint estereotips d’agressors com a “homes salvatges” o “incivilitzats,” sovint associats a persones migrades.

Tot i així, el sistema penal esdevé, en moltes ocasions, una de les poques opcions disponibles per abordar les violències masclistes, precisament perquè no hem desenvolupat suficients recursos alternatius ni mecanismes comunitaris sòlids que puguin oferir respostes efectives i reparadores.

Dins dels feminismes, també és important comprendre si l’antipunitivisme ens serveix per posar en qüestió l’estructura del sistema penal i reflexionar sobre com hem traslladat la cultura del càstig a les nostres relacions i dinàmiques comunitàries, o per posar en dubte qualsevol acció individual o col·lectiva que doni una resposta directa a les violències viscudes. En aquest sentit, quan una comunitat decideix expulsar temporalment una persona agressora per protegir les persones afectades i el seu entorn, això ha de ser considerat exclusivament punitiu? O és una mesura necessària per obrir un espai de reparació? Aquesta confusió sovint porta a debats que no ajuden a resoldre el problema de fons: com podem gestionar les violències d’una manera justa i interpel·lar a la responsabilitat individual i col·lectiva.

A més, hem d’anar amb compte de no classificar en dos blocs un feminisme com a antipunitiu i un altre com a punitiu. Què passa quan la persona agressora no reconeix la violència que ha exercit o continua agredint? La resposta que es dona aquí ha de ser considerada un càstig? Cal recordar que la justícia restaurativa no està lliure de mesures que puguin ser enteses com a sanció o límit per a la persona que ha agredit.

Autodefensa no és venjança ni càstig

També cal subratllar que l’antipunitivisme no pot servir per deslegitimar l’autodefensa feminista, que històricament ha estat una eina de resistència des dels marges davant les violències. L’autodefensa no és venjança ni càstig, sinó una acció política que posa límits al poder exercit i recupera l’agència de les persones i els col·lectius agredits. Però, sovint, es qüestiona perquè incomoda els privilegis i desafia els mandats patriarcals que esperen dels grups o cossos subalterns una actitud passiva davant les agressions i violències estructurals.

És important destacar que no és el mateix assenyalar el punitivisme de l’Estat que qüestionar les respostes de la comunitat, ja que el lloc de poder des del qual actuen no és equiparable. L’Estat disposa del monopoli de la violència, mentre que les comunitats actuen en el marc de l’autodefensa, sense accedir a les mateixes eines ni espais de control.

L’antipunitivisme no ha de ser un dogma, sinó una guia per repensar les nostres pràctiques

Aquesta diferència de poder implica que les respostes han de ser diverses i adaptades al context. És crucial reconèixer que cap resposta no és completa per si sola. En moltes situacions, les comunitats opten per combinar estratègies, utilitzant tant mecanismes reparadors com mesures de limitació o de sanció. D’aquesta manera, l’antipunitivisme no ha de ser un dogma, sinó una guia per repensar les nostres pràctiques, posant sempre al centre la reparació i la transformació. Aquesta mirada ha de permetre abordar la complexitat de les violències sense caure en simplificacions ni en divisors binaris que no responen a la realitat de les persones i les comunitats afectades.

En definitiva, l’antipunitivisme no és un rebuig al fet de prendre mesures davant les violències, sinó una crida a repensar com les implementem i amb quins objectius. No es tracta de classificar respostes com a “bones” o “dolentes”, sinó d’entendre que la gestió de les violències requereix un equilibri entre la reparació de les persones agredides, la transformació de les dinàmiques comunitàries i la responsabilització de la persona agressora. És un procés complex i continu, que requereix valentia i compromís per abordar la violència des de les arrels, sense reproduir les mateixes estructures de poder que intentem combatre.

Entendre i gestionar les violències masclistes des de l’àmbit comunitari implica definir quins són els límits d’una comunitat, qui en pren responsabilitat i com s’aconsegueix una implicació col·lectiva i integral. Aquest procés requereix diàleg, compromís i una revisió constant per desmuntar biaixos patriarcals, racistes i classistes presents en les dinàmiques comunitàries.