02/10/2015 | 08:00
És difícil fer una valoració del 27-S sense capgirar premisses importants. N’hi ha moltes. Aquest article comença per la més divertida. No crec que sigui cert que la llista de Junts pel Sí sigui una llista ‘indepe’. Sí, s’autoafirmava ‘indepe’, però la majoria de fets de la vida –no ho sé; ser ‘indepe’, o submarinista, o transsexual, o boletaire– no consisteixen a dir-ho, sinó a fer-ho. I, si atenem a la funció del procés en la legislatura anterior, no ha estat un procés cap a un Estat independent –el Govern no ha avançat un mil·límetre efectiu en aquesta direcció–, sinó un objecte amb una doble funció: a) introduir l’austeritat amb una banda sonora més de ‘pel·li’ èpica que de ‘pel·li’ de terror, i b) refundar la marca anteriorment coneguda per CiU.
Aquestes eleccions no eren, doncs, un plebiscit pel sí o pel no davant res –no és tan important, en aquest sentit, discutir si comptaven els vots o els escons i quants han estat els uns o els altres, com saber que no es va emetre cap llei per interpretar una cosa o una altra; és a dir, que la cosa no anava de debò, com tantes vegades en aquest procés–, ni la llista de Junts pel Sí, la llista guanyadora: era una proposta d’un full de ruta vers la independència. Era més aviat l’intent de mantenir el lideratge sobre un procés que s’ha mostrat com una eina única i formidable en mans d’un Govern del Sud. Un intent, d’altra banda, molt vehement. En aquest sentit, la llista de Junts pel Sí no va néixer, en primera instància i tal com va informar CRÍTIC a la jornada de reflexió, per fer cap full de ruta, procés o projecte, sinó per evitar i superar una amenaça seriosa de perdre les eleccions i, per tant, de perdre l’hegemonia del procés: una llista de confluència, a l’estil de Barcelona en Comú que, finalment, no va arribar a formar-se. Junts pel Sí va arribar al 27-S essent, doncs, un objecte amb una funció que ja no feia falta. Aquesta llista, pensada per a un altre objectiu i una altra situació, pot assolir, a hores d’ara, l’objectiu que pretenia, és a dir, continuar liderant el procés?
És dubtós. És una llista nascuda de la pressió –de CDC, del seu entorn, de les associacions, presents a la llista, que domina, i dels mitjans, públics concertats, dels quals disposa, que són molts–, i de necessitats internes de CDC, que ERC va intel·lectualitzar com a pròpies massa ràpidament. Això últim mereix una explicació: CDC, un animal en perill d’extinció –com tots els partits de la Restauració 2.0, és víctima d’una nova percepció de la seva corrupció i de les seves polítiques; això és un fet radicalment nou; va començar el 2011, i pot acabar en qualsevol moment–, va condicionar el seu futur propi al del procés, i va posar com a condició per a unes eleccions anticipades l’invent Junts pel Sí. ERC va interpretar que perllongar la legislatura era matar el procés i va acceptar el ‘pack’. És a dir, que Junts pel Sí neix de profundes contradiccions, pactes de silenci i meditacions que no es poden fer en veu alta. Va funcionar, durant la campanya, gràcies a la propaganda, és a dir, a transmetre un estat d’ànim i informacions no contrastables –l’entrevista de Romeva a la BBC, una ruïna comunicativa, és un exemple de com aquests dos elements propagandístics no tenen gaire recorregut, més enllà del local– per estilitzar CDC. No parlar del seu passat, eludir els seus casos de corrupció i les seves polítiques socials i de ‘business friendly’, era una cosa necessària per a tots els integrants de la llista. Per solucionar-ho, es va recórrer, un altre cop, a la propaganda. És a dir, a la mentida. ‘Exemplum’: es va acceptar que les retallades de Mas eren una imposició del Govern central, quan en realitat van començar abans, i amb brutalitat, que al Govern central.
Refundacions i fundacions
El procés cada cop amaga més coses al seu darrere: inactivitat o incapacitat per dur-lo a terme, austeritat, refundacions –i, he, he, fundacions–, corrupció, i ara, també, les raons fundacionals de Junts pel Sí, l’indici que és una eina d’ús personal per romandre al poder. Alhora, sembla que ja es pot interpretar com una progressiva reducció de la demanda ciutadana inicial. D’un referèndum vinculant, demanat per la ciutadania, es va passar, en la presentació del procés al Congreso, a la demanda d’una votació consultiva, no vinculant, que donés pas a converses intergovernamentals –no va quedar clar sobre què. Per declaracions de membres de Junts pel Sí i per lapsus, és possible que la demanda final sigui el que es demanava a l’Estatut de 2006 –nació, blindatge, finançament– i que el PP, el PSOE i, ostres, CiU, es van carregar en aquell moment.
El procés –és a dir, la seva gestió per part de CDC– està, tres anys i dues eleccions després, sotmès, doncs, a moltes tensions, solucionades via propaganda i via incapacitat de l’oposició de sotmetre’l a més contradiccions. La propaganda té els seus límits, també temporals. Si, finalment, s’imposa la idea que el procés és, només, un mecanisme propagandístic –una dinàmica sustentada més en el llenguatge que en apostes de canvi polític; a la nit electoral, quan el número 1 i 4 de la llista de Junts pel Sí no van utilitzar ni un moment el mot “independència”, la sensació era aquesta–, això pot arribar a ser una mena d’11-M català. El moment de certesa i d’epifania consistent a veure que un Govern menteix, i que ho fa des de fa temps.
