Crític Cerca
Opinió
Guillem Martínez

Guillem Martínez

Escriptor, periodista i guionista

La gestió de la derrota

La derrota de l'independentisme d'esquerres ha estat apocalíptica, fins al punt d'haver-se transformat en un objecte no necessàriament d'esquerres. Avui no existeix un independentisme no nacionalista

02/12/2019 | 18:49

Des de la publicació de la Sentència fins aquest matí a primera hora, hem viscut dies estranys. Els dies estranys són difícils de descriure fins que, ‘nyaca’, una paraula o una expressió ho fa encertadament. A mi, tot plegat m’encaixa millor si pensem que, tot plegat, és això: la gestió de la derrota. Hi ha hagut una derrota. Descomunal. Tan gran que, tanmateix, explica el parèntesi 2012-19 com a una altra derrota. Les derrotes, en plena guerra, són difícils de veure. Gettysburg, la gran derrota del Sud, només va ser llegida com una derrota en acabar la Guerra de Secessió, quan serenament, fins i tot el General Lee, va poder dir: òndia, van perdre a Gettysburg, on tampoc van perdre tant.

Una derrota és, alhora, una victòria. D’algú altre. En aquestes línies miraré de fer uns apunts de la derrota –una derrota colossal, descomunal, de coses fins i tot més grans que el Processisme, aquella cosa tan petita–, i de la consegüent victòria –de l’Estat; ha estat també descomunal–, que afectarà més persones i més territoris dels sospitats pel Processisme, una forma política sense gran pes intel·lectual, com testifica el caràcter incalculat i intens de la seva derrota. Anem-hi. Comencem. La derrota. Què ha estat derrotat?

En primer lloc ha estat derrotat el catalanisme. En tots els seus vessants. Ha estat derrotat, per exemple, el catalanisme conservador. Que, recordem, des de la seva verbalització només volia autonomia, des de Cambó fins a Pujol/Mas, un petit país on tallar el bacallà, fer un projecte cultural i negocis. El seu gir cap a un autoanomenat independentisme, i que consistia a autoanomenar-se indepe, l’ha deixat sense agenda. O només amb una agenda lèxica i autoreferencial. Ha passat el mateix amb el catalanisme d’esquerres que, recordem, des de la seva formulació, volia un Estat federat, un contrapoder, una manera de controlar amb contrapoders la bèstia, L’Estat, la seva brutalitat. Definitivament, aquesta tradició, diria, ha mort.

El catalanisme d’esquerres ha mort entregat a tot el contrari de la seva essència: l’oblit de la fiscalitat i del control de l’Estat

Ha mort entregada a tot el contrari de la seva essència: l’ús d’un vocabulari essencialista, i l’oblit de tota mena de fiscalitat i control de l’Estat. Catalunya, al cap i a la fi, és Estat. Estat fora de control, en el que no s’ha revisat ni investigat ni verificat cap declaració governamental des de 2012. I això – un poder polític sense control – és la barbàrie. Barbàrie pròpia de les dretes catalanes, sí. Però que mai hauria assolit el seu èxit desproporcionat sense la participació en la festa de les esquerres, i la seva devoció a una bandera per damunt del que hauria de ser un dels seus deures: protegir-nos de l’abús polític i econòmic.

Per últim, ha estat una derrota de l’independentisme. Una tradició dilatada, però fràgil. L’independentisme de dretes no el consideraré en aquesta petita anàlisi. Però la derrota del d’esquerres ha estat apocalíptica. Fins al punt d’haver-se transformat –momentàniament o definitivament– en un objecte no necessàriament d’esquerres. Avui no existeix, per exemple, un independentisme o un catalanisme no nacionalista. I això és la mort d’un petit país. I això, al seu torn, ens porta a un altre caire de la derrota.

La dreta catalana i l’independentisme d’esquerres comparteixen vocabulari. Nació i poble serien les grans paraules. Comparteixen una mateixa idea de democràcia, fonamentada en la idea de plebiscit. De plebiscitar-ho tot. Fins i tot les eleccions. Una idea de desobediència no social, si no governamental. És a dir, cap idea de desobediència. I una idea d’enemic. És intern. Oficialment no és l’immigrant, si no el mal català. Una persona que no s’ajusta a un ideal de nació i poble, que és inferior, antidemocràtic, i que rep substantius com ‘nyordo’, o ‘colon‘. És molt sensible a la repressió. Però només a l’espanyola –amb més eines, evidentment, però emesa des de la mateixa cultura; recordem, per exemple, la sentència del TS al cas Encerclem el Parlament, terrible, bàsica per emetre la sentència del TS al Procés–.

Tots els elements anteriors són –i això, em temo, no és opinable– els que conformen els populismes dretans europeus. Fins i tot l’espanyol. Tots els elements anteriors repercuteixen, a més, en un lèxic. El lèxic del populisme dretà europeu –el populisme és, bàsicament, un lèxic; poc més–. I aquesta és, em temo, la gran derrota de tot plegat. La irrupció d’una tradició nova a Catalunya. La darrera. Tal vegada, literalment. Un país petit no es pot permetre posar tots els ous en una cistella reaccionària, sense morir. Sense perdre tot el seu interès. S’ha parlat molt, en aquesta crisi, del fet que Espanya no és UK. I, en efecte, no ho és. És un marc legal i democràtic molt més estret, asfixiant. Però Catalunya tampoc no és Escòcia. Ha reduït el seu marc, que també és asfixiant. I això ens porta a una altra derrota.

L’unilateralisme no calculat –no calculat en la seva correlació de forces, a Espanya i Catalunya– només ha tingut un tipus de rèdit. Electoral. És possible que, tot plegat, només fos això. Una manera de sobreviure electoralment en un moment de crisi descomunal. Un enfrontament entre dos partits –centredreta i centreesquerra– no gaire diferenciats, per la supremacia electoral, en un moment que el R’78 –ells, vaja– se n’anava a fer norris. Per fer això, s’ha optat per la propaganda. No hi ha, de fet, una altra eina per fer això. Una propaganda que, com és usual en la propaganda d’Estat, situava la democràcia en un bàndol, i n’expulsava l’altre. El resultat ha estat la divisió social. Absoluta. L’elaboració de llistes –almenys, mentals– que diferenciaven un grup social d’un altre. Un grup social fins i tot, ha vestit diferent, amb colors grocs, amb insígnies grogues. I això és una derrota. S’ha depurat una idea de poble i nació, on no hi cap tothom, i on per cabre havies d’utilitzar un lèxic i, fins i tot, una roba determinada. Això és una derrota.

S’ha exclòs de la nació i el poble a qui no integrés una determinada línia política. Això és la fi d’un petit país.

S’ha exclòs de la nació i el poble –és a dir, s’ha fet un concepte de nació i de poble inoperants–, a qui no integrés una determinada línia política. Això és la fi d’un petit país. És a dir, els líders polítics han decidit acabar amb un país abans de veure en perill la seva continuïtat. Què passa quan la nació i el poble no integren, ni tan sols, el 50% de la societat? Passa el que va passar a les repúbliques bàltiques, on van quedar exclosos de la nacionalitat i dels drets volums de població del 30-40% –russos, jueus, ‘nyordos’, colons, etc.–. És a dir, un escàndol que ho invalida tot, però que en un país petit té encara unes altres repercussions. Perdre consensos polítics establerts fora de la política. Com ara la llengua. S’ha perdut el consens sobre el català. Una població que va fer els deures, i que als anys 70 va decidir que el català fos la llengua vehicular de la societat –aquesta aposta, per criteris democràtics, per la llengua en aquell moment dèbil, és exòtica a Europa–, no ho té tan clar, vist el tracte rebut, de persones foranies. I aquesta derrota és descomunal.

I, clar, ha estat derrotada la política, integrada per persones sense capacitat d’anàlisi, seleccionades per la seva familiaritat amb els eixos propagandístics processistes, sense res a dir o a fer que no sigui l’única cosa que saben dir i fer. Ha estat derrotat, per KO, el periodisme. Un periodisme que no ha informat. No ha fiscalitzat. Ha apostat, a Catalunya i a Espanya, per l’Estat. És a dir, per l’opinió dels seus Governs i pels seus nacionalismes. Ha estat derrotada una societat, crispada, sense més eines per parlar del que passa que les que ofereixen els seus polítics i periodistes. Una societat enganyada. Però responsable, com totes, dels seus actes. I que en algun grau ha comprat, sense cap dubte, posicionaments reaccionaris, comuns a altres nacionalismes europeus. 

Bé. Tot això és la derrota. I, en aquest temps de gestió de la derrota, s’ha gestionat no gestionant-la. Plorant, cridant, sent fidels al que s’ha dit, però no al que s’ha fet. No s’ha fet, al cap i a la fi, res. D’aquí, possiblement, la derrota. La victòria és més senzilla de descriure. Ha guanyat l’Estat. Sí, amb certa brutalitat i abús judicial. Però aquesta és la seva prerrogativa. Patirà erosió a Europa –per la sentència; poc més–. Al cap i a la fi, Espanya encara no és Hongria o Polònia –per situar-nos: Hongria, que ja no és un Estat de Dret i democràtic, va patir la seva primera sanció l’any passat; va ser econòmica; van pagar i a una altra cosa–.

La victòria és més senzilla de descriure. Ha guanyat l’Estat. Sí, amb certa brutalitat i abús judicial. Però aquesta és la seva prerrogativa.

La batalla territorial l’ha guanyada. No té per què fer cap canvi o concessió. Si va viure 40 anys amb un territori desafecte, i on es matava, ara podrà viure 80 amb un altre territori desafecte, en crisi, on la gent mor només d’avorriment. O d’austeritat. També ha guanyat la batalla democràtica. És a dir, l’Estat continuarà la seva transformació cap a formes no democràtiques i autoritàries. Aquesta batalla ha estat més senzilla de guanyar, perquè no hi ha hagut batalla. El Processisme no ha sabut fer la batalla democràtica. De fet, va néixer per tancar la batalla democràtica del 15M, la seva única victòria. Sobre la seva societat, però no sobre el seu poble, si ens atenim al seu lèxic. La seva obra política –creació de lèxic, de marcs nacionalistes, i de fets postdemocràtics, com els emesos el 6 i 7 de setembre de 2017–, no només no ha servit per a res del que s’anunciava, si no que no podrà ser exportada a cap altra societat, per manca de solidesa. Hi ha puntes, però democràtiques absolutes, com el vessant social de l’1-O, un moment de desobediència d’una part de la societat. O d’obediència al seu Govern. Això mai no ho sabrem.

S’ha de saber gestionar la derrota. Veig difícil que la classe política o periodística ho faci. Que reconegui la mentida, que avaluï la cultura política creada, que desaparegui, que doni pas a alguna cosa nova que no estic segur que existeixi. Però alguna cosa ha de fer. Per facilitar una sortida als presos, per exemple. O per evitar que la derrota sigui absoluta i per a tothom. Aquests polítics, que no saben parlar, només abocar el seu lèxic, haurien de fer alguna cosa per poder parlar amb els polítics espanyols, que no saben parlar i només saben abocar el seu lèxic. Ignoro com es fa això. Però s’ha de fer. Calen herois de la derrota, més exòtics i menys freqüents que els herois d’aquesta victòria absoluta i continuada, iniciada el 2012 i descrita, cada dia, pels nostres polítics i periodistes.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier 'Justícia Global' i el llibre 'Retrats paral·lels', de Montserat Roig

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació