17/07/2015 | 07:00
Des de fa anys –no gaires; des de la crisi– hi ha la sensació que està passant una cosa important. És difícil saber què passa. En general, els mitjans convencionals no ho han descrit. En el que és un fet preocupant, i un indicador que, tal vegada, som en un canvi d’època radical, les descripcions s’estan fent fora d’uns mitjans tancats, propietat d’un subjecte important en aquesta crisi –la banca–, molts dels quals, relacionats amb els partits de govern locals, i gestionats, estadísticament, per una generació de periodistes que porta 35 anys cuidant tant les seves descripcions de la realitat que, a cops, acostumen a no coincidir amb la realitat. La realitat, de fet i si us hi fixeu, sembla que no coincideix amb l’agenda política i periodística espanyola i catalana. Ha quedat verbalitzada amb la crisi grega, un ‘max-mix’, una metàfora del que està passant. Què està passant?
El pacte democràtic europeu de 1945 –aquí, de 1978– ja no existeix. Hi ha un combat ferotge, desproporcionat, sense pietat, entre una lectura de la democràcia oberta, un eixamplament de la democràcia en allò polític, social i econòmic, i una lectura tan restrictiva de la democràcia que, de fet, ja no encaixa en aquest mot ni en aquest camp semàntic. Els estats, l’únic lloc on va ser possible la democràcia, ja no poden emetre política. No poden fer-ho si contradiu el punt de vista d’unes noves institucions no electes, no sotmeses a cap tipus de control efectiu, anomenades FMI, BCE i Comissió Europea. Tot això es fa amb l’excusa d’un deute privat, reconvertit en deute públic i que els estats han de pagar. De fet, el pagament del deute és la gran activitat dels estats, i l’únic modulador de les seves polítiques –austeritat, seguretat, restriccions de drets.
Això, i no crec que sigui ja opinable, és el que està passant al sud d’Europa. Saber-ho, estar informat d’aquest procés, ens hauria d’ajudar a valorar altres processos polítics. De fet, ens ajuda a veure que no hi ha altres processos polítics. Ens permet veure que la llista del president no ha de ser pas una llista per un procés independentista, sinó una lectura local del que està passant a Europa. El procés, de fet, mai no ha existit. El fet que la premsa l’hagi prestigiat o desprestigiat –és a dir, que hagi reconegut la seva existència, el fet que fos l’agenda política on l’única agenda política és una altra– és un indicatiu del caràcter patològic de la premsa local, més donada a transcriure declaracions que a validar-les. Des del 2012, any de la seva fundació, el procés no ha fet cap pas important. Ha servit per anar renovant uns pressupostos austers, de canvi postdemocràtic, primerament votats per CiU i pel PP i, després, sota el ‘trade-mark’ procés, votats per CiU i per ERC. No pot arribar enlloc, si entenem que el dret a decidir és un dret democràtic, i que aquí no estem per anar donant drets democràtics, sinó per anar-los retallant.
Aquesta llista única arreplega una part de la postdemocràcia a Catalunya: l’artista anteriorment conegut per CiU i ERC. Hi ha, però, més integrants d’aquest bloc –un partit emergent, Ciutadans, i dos partits de la Restauració en caiguda lliure al territori, el PP i el PSC–, usuaris de la mateixa política restrictiva, però usuaris també d’un altre nacionalisme. Més enllà de la literatura/premsa, no deu ser un nacionalisme gaire enfrontat al local, ja que a Madrid i a Barcelona s’estan emetent les mateixes polítiques.
La llista del president és, en tot cas, un indicatiu de l’estat del procés. No rutlla. Ha donat el que havia de donar de si. Molt. Ha permès aplicar el nou concepte de postdemocràcia amb menys fractura social que a Espanya, ha permès que un partit de la Restauració –CiU– es refundi. Ha estat, doncs, un producte per a consum intern reeixit. La reedició –la tercera reedició d’un procés sense cap aportació real– és un virtuosisme propagandístic, únicament possible amb un periodisme desprestigiat com el que tenim. Aporta la bellesa plàstica de veure com els polítics retalladors han d’anar amagats en una llista, no sigui que algú els vegi. I una dada psicològica inquietant: Mas necessita sempre un calb amb ulleres a les seves llistes. És molt possible, però, que la llista no guanyi. Comença a haver-hi demandes de democràcia real, comença a haver-hi lectures de la misèria quotidiana –en aquesta societat, al cap i a la fi, hi ha gana, augment de la mortalitat, dificultat notòria en l’accés als estudis, precarietat laboral, sous ridículs– que indiquen que això pot passar.
La llista, arriscada, un suïcidi cantat per ERC, incomprensible –al seu Consell Nacional, el dia que es va tractar del tema, hi va haver més de 50 intervencions en contra; ningú no en va informar; els encarregats de fer-ho estaven movent la bandereta–, i que aporta una interrogació important sobre el futur d’ERC, un partit que no vol disputar amb CDC cap hegemonia nacionalista, que no vol disputar amb CDC cap batalla política contra les retallades. Un partit, vaja, que està perdent el seu únic patrimoni de futur: no ser un partit de la Restauració.
La llista és una meditació de la derrota, un últim cartutx, l’última venda d’una pell d’ós que mai no s’ha caçat. És, potser, un intent de passar el desert de manera ‘apanyada’, sense passar gaire gana. CDC, o com es digui en breu, de fet ja té el seu pla B –això no és un combat democràtic; bé, sí que ho és, però CDC no és al bàndol interessat per aquest tema–, que passaria per passar la torxa al conseller Santi Vila, i l’abandonament del tema ‘indepe’. Tot per Catalunya, com sempre, és clar.
No us amoïneu, però. Ja tornaran al poder. Aquest procés de retallada de la democràcia, de canvi estructural de la democràcia, no serà curt ni rectilini. Potser tenim encara una dècada per anar-nos-hi acostumant. I per sorprendre’ns pels nous invents del bàndol postdemocràtic –com li diran a la XXIIa edició del procés?; durarà 18 mesos, com sempre, o sis, com ara?–, i per les sorpreses de les noves esquerres, a dies més preocupades per fer un partit que per fer una agenda democràtica en temps dramàtics per a la democràcia.
