Crític Cerca
Opinió
Guillem Martínez

Guillem Martínez

Escriptor, periodista i guionista

No és pressió, són blocs ‘yuyus’

Animo els Comuns que, si poden executar el seu programa amb el PSC i amb els vots 'majaras' de Valls, ho facin. I si accedeixen a l'alcaldia, segueixin amb el seu programa d'efectivitat de drets i reducció de l'explotació financera

06/06/2019 | 20:34

1- Després del passat 26-M, els resultats de Barcelona suposen la victòria, per 5.000 vots, d’ERC i el descens, fins i tot derrota, en termes de representació, del processisme –tres representants menys– i de la dreta espanyola –el PP existeix per 41 vots–. El normal seria que governessin les esquerres. O bé a través d’un tripartit, o bé a través d’un bipartit.

2- Amb el manual de funcionament d’un ajuntament a la mà, un ajuntament és una institució presidencialista, de manera que governar un municipi suposa presidir-lo. Qui tindrà més possibilitats de presidir-lo? Qui tingui més suports. Aquest matí a primera hora, la persona que té més números per presidir-lo, la persona que pot convocar més suports, és Colau. És determinant en un tripartit d’esquerres –és a dir, que no prioritzi el que menys s’ha votat, sinó el que més s’ha votat; s’ha votat més esquerres que procesisme–, i és determinant en un bipartit d’esquerres amb el PSC. Per dadaisme de la cultura de blocs –aquesta cosa pestilent i irracional que impedirà que Madrid renovi un ajuntament del canvi, però que a Barcelona pot possibilitar-ho–, Valls ofereix, gratis i sense negociació, els seus vots per assegurar aquest accés a l’alcaldia, que no comptarà en el dia a dia, segur, amb el suport de la llista de Ciutadans. El més normal, el més ràpid, el més efectiu, seria optar per aquesta última possibilitat. Se m’ocorren, però, dos factors que poden impedir que Comuns optin per això.

Si els Comuns no poden assegurar el seu programa, ni amb ERC ni amb el PSC, no només faria bé, sinó molt bé, en ‘pirar-se’

3- La possibilitat ‘a’ és que els Comuns decideixin que governar amb el PSC equival a la impossibilitat de realitzar el seu programa. Un programa que suposa l’enfrontament i l’erosió contínua de grans empreses de l’energia, de la immobiliària, de la construcció, la medicina privada, l’abastament d’aigua, les pompes fúnebres i el turisme. Aquesta impossibilitat de dur a terme el seu programa pot decidir-se que es dóna també amb ERC, una llista encapçalada per una figura prominent del socialisme local durant grans etapes geològiques. L’última legislatura va suposar, de fet, un enfrontament continuat amb PSC i ERC –i, per cert, també amb CDC o com es diguin aquest matí, i amb PP, i amb C’s–, dos grups sense moltes ganes d’assumir l’enfrontament amb el gran fet determinant de la democràcia contemporània: l’empresa. Si els Comuns no poden assegurar el seu programa, ni amb ERC ni amb el PSC, no només faria bé, sinó molt bé, en ‘pirar-se’ i deixar que qui vingui, PSC o exPSC, assumeixi que tractar-nos com a mercaderies no només és correcte, sinó que és desitjable.

4- La possibilitat ‘b’ és, em temo, més important, determinant i de pes. Respon al fet que assumir governar – en el cas, punt 3, que això sigui factible – amb PSC i els vots de Valls, fa ‘yuyu’, ja que suposaria entrar, de quatre potes, al trade-mark de l’espanyolisme, en la política de blocs.

5- Cal assenyalar, i aquest és el sentit d’aquest ‘articlet’, que això és fals. És a dir, respon a una estructura i indústria propagandística. Obtenir l’alcaldia, sempre que es disposi de la possibilitat d’executar el programa, no només no suposaria entrar en un bloc, sinó –ho sento, no trobo una altra expressió, tot i que hi he invertit dos cigarrets en això– pixar-se a la cara d’un règim propagandístic i reaccionari.

Obtenir l’alcaldia si es pot executar el programa, no només no suposaria entrar en un bloc; seria pixar-se a la cara d’un règim propagandístic i reaccionari

6- El processisme no és independentisme. És, com el constitucionalisme, un bloc propagandístic, sense més sentit que l’autoreferència i el rèdit electoral, a partir de la creació de blocs que trenquen la cohesió social. Espanya, un país gran que, a més és Estat, es pot permetre aquesta ruptura de la cohesió social. No la necessita. Crispa, rebaixa la intel·ligència col·lectiva i la llibertat, però no suposa molt més. A Catalunya, un país petit, això suposa la mort. A Barcelona, una mort més ràpida i profunda.

7- La classe política catalana menteix reiteradament sobre les seves polítiques des del 2012. Molt més, vull dir. Sota l’aparença d’un procés d’autodeterminació democràtic que tira d’esquena, s’ha desenvolupat –se segueix desenvolupant encara– l’austeritat. I una crisi de règim que, a Catalunya, ha consistit en la substitució electoral d’un partit catalanista conservador i corrupte –CDC o com es digui aquest matí–, de l’altre –ERC–. Aquest procés s’ha fet amb covardia, absència d’intel·ligència política i habilitat. El segell és que una elit de dos partits, embrancada en aquesta batalla per l’hegemonia, ha acabat a la garjola. Són, en fi, uns genis.

8- Sí, és injust que hi hagi presos polítics –com afirma un encertat informe d’una organització pròxima a l’ONU–. Però ser pres polític no et fa just. El processisme, una minoria lluitant per l’hegemonia electoral, va deixar desvalguda a la majoria de la societat en la seva partida absurda. La setmana passada, el TEDH –una instància d’altra banda neutral, al punt que descansa en ella la possibilitat que solucioni l’abús de l’Estat en les seves actuacions judicials desmesurades contra el procesisme– va dibuixar les propostes polítiques del processisme com a allunyades de la democràcia. El que van fer, el poc que van fer entre tanta propaganda –per descomptat, parlo del Govern i del Parlament, no de les persones anònimes, uns o dos milions, que es diu de pressa, que es van deixar partir la cara l’1-O pel Leviatán–, és dibuixat pel TEDH com un populisme nacionalista i autoritari semblant als que triomfen a l’Est europeu. I, ‘snif’, cada vegada més a l’Oest, fins i tot a Espanya.

9- Els encausats –amb l’excepció de Cuixart que, d’altra banda, no és polític– han reconegut en el judici que el que van fer no va ser un procés d’autodeterminació, sinó la creació d’un objecte amb el qual negociar, una altra cosa, amb l’Estat. És a dir, que van mentir a la seva societat.

Davant la mentida continuada i gegantina d’una classe política, el càstig ha de ser el menyspreu social, no la presó

10- La mentida ha de ser castigada. Però no penalment. És un problema ètic. Davant la mentida continuada i gegantina d’una classe política, el càstig ha de ser el menyspreu social, no la presó.

11- Dels punts 8-10 es desprèn que el processisme és, políticament i èticament, menyspreable. Però no l’independentisme, una tradició paral·lela, democràtica, quotidiana. Mai hi ha hagut cap problema entre l’independentisme d’esquerres i el gruix de les tradicions d’esquerres catalanes. Hem fet moltes coses junts. Fins i tot, a vegades, hem follat ​​junts, no et dic més.

12- L’independentisme –a saber: la creació d’un Estat nacional, això que ja tenim– i el Federalisme –l’impediment d’un Estat nacional, la possibilitat d’un Estat feble i amb gran separació de poders–, tenen poc en comú. Excepte la seva gènesi. Un moment d’autodeterminació, en el qual un Estat sobirà cedeix part de la seva sobirania –Federalisme–, o decideix no cedir-la –Independentisme–. És absurd que Independentisme i Federalisme, dos ‘packs’ que estan molt lluny de veure aquest moment de sobirania inicial, no governin junts. Per exemple, un Ajuntament. És, em temo, impossible, que l’esquerra transformadora i allunyada dels blocs com són els Comuns participi en un Ajuntament l’eix del qual sigui el constitucionalisme aquell o el processisme.

13- ERC és processista. Participa d’un Govern tan conseqüent amb la revolució democràtica processista que està presidit per un President xenòfob. Les seves polítiques a Catalunya són d’austeritat i de repartiment del botí –que ja no en queda; només queden càrrecs, és a dir, sous–. Per la resta, les seves polítiques són de bloc. Obeeixen a una lectura de marcs i propagandística. En tant que això, són il·lògiques, ‘surti-el-sol-per-Antequera system’ i orientades cap a obtenir l’hegemonia local. A saber: no van votar els pressupostos del PSOE, d’un PSOE debilitat. Els propers pressupostos, en fi, no seran tan favorables. Van impedir que una minoria del Parlament triés al seu representant al Senat –una tradició dilatada al Parlament; la democràcia, per cert, és poc més que el respecte absolut a les minories, encara que no t’agradin–. La setmana passada ERC / Aragonès va demanar a un Govern provisional –és a dir, sense aquesta capacitat– la negociació d’un nou sistema de finançament. És a dir, de manera ximple i precipitada, va donar per mort un Procés que, no obstant, segueix reivindicant.

Al procesisme li importa un rave que defensis als presos. Li importa que ho facis com ells volen i amb les seves paraules i coreografies

14- ERC ho reivindica. És més, l’executa quan menteix i emet la propaganda de política de blocs per accedir a l’alcaldia. Es va començar a mentir la mateixa nit electoral, quan es va dir que un ajuntament ha de ser presidit per la llista més votada. Una cosa que no només no és certa, sinó que no és legal i, pel mateix preu, és l’argument del PP a totes les eleccions. Menteix al dir que l’IBEX –una entitat que, si pogués, contractaria un franctirador per Colau– vol que Colau sigui alcaldessa. Menteix quan diu que això de Valls és una operació d’Estat –ha estat una proposta traumàtica per al partit ultranacionalista Ciutadans, que no serà reproduïble en cap altre ajuntament; Ciutadans votarà en molts, fins i tot, amb Vox–. Menteix al dir que el marge d’acord és la pugna per un referèndum –el TEDH ha apuntat, per cert, que aquest referèndum només pot ser pactat; és a dir, necessita aliats. És, per si mateix, la ruptura política a Espanya, però no depèn del que es menteixi sobre això a Catalunya, sinó, precisament, del que es deixi de mentir–, i la defensa dels presos polítics. Al processisme li importa un rave que defensis als presos. Li importa que ho facis com ells volen i amb les seves mateixes paraules i coreografies. Volen una determinada coreografia. Volen submissió. Volen l’abraçada de l’ós. Són l’ós.

15- Les esquerres d’aquí, més que les espanyoles, estem condemnades a entendre’ns. Som més. Però les que han participat en el Procés, i més després del posicionament del TEDH, han de demanar disculpes. Les disculpes no s’ofereixen sota les coreografies que exigeixen el PP o el procesisme. S’ofereixen per la via dels fets, sense cerimònies catòliques i edificants.

16- Fins que no arribin aquests fets, que seran rebuts amb complicitat, suposo, és impossible per a l’esquerra allunyada de blocs ocupar una institució al costat del processisme. És a dir, deixar d’emetre polítiques socials en un moment de crisi social i democràtica, i substituir-les per nacionalisme reaccionari, banderetes, himnes, llacets, sentimentalitat i mentides. Catalunya es pot permetre que això passi amb el Parlament i amb la Generalitat, dues institucions que no emeten des del 2012. El que és un error absolut del processisme –no calculat, com tots–, és justament que resulta perceptible que es pot viure sense aquestes institucions que només emeten per si mateixes i per una part de la societat. Però Barcelona no pot prescindir d’un Ajuntament transformador, que corregeixi la pobresa dins de les seves possibilitats, que ofereixi solucions estructurals al problema de l’habitatge –que ja és un desastre humanitari–, i que corregeixi, des de la no especulació, el rebut abusiu de l’aigua, de l’electricitat o del funeral d’un familiar. No pot entrar a l’Ajuntament el processisme fins que decideixi deixar de ser-ho. Fins que sigui, si així ho vol, independentista, amb un programa i un itinerari versemblant i no basat en la mentida constant. Bé, he dit que Barcelona no es pot permetre això. És clar que pot. Però el resultat no se’l pot anomenar amb noms ‘chachis’.

17- No podem permetre que Barcelona es vegi col·lapsada per un tuit ocurrent. No podem permetre que la ‘futbolització’ social en dos blocs s’implanti a l’Ajuntament. Al cap i a la fi, a Barcelona som molts més blocs. Milers. Tants que només uns pocs es comporten com a blocs.

Animo els Comuns a que, si poden executar el seu programa amb el PSC i amb els vots ‘majaras’ de Valls, ho facin

18- Animo els Comuns –que són molt semblants a la societat de Barcelona: en ells hi ha indepes, no indepes, federalistes, NS / NC i, en el que és una explicació al fet que no hagin obtingut una victòria històrica, també hi ha processistes que surten per la tele; la diferència amb qualsevol altre partit és que tot això els impedeix entrar als blocs– a que resisteixin la pressió televisiva, radiofònica, en paper o en digital. Que la resisteixin com no la va poder resistir la CUP, aquesta desapareguda. Animo a que, si poden executar el seu programa amb el PSC i amb els vots ‘majaras’ de Valls, ho facin. I al fet que, si accedeixen a l’alcaldia, segueixin amb el seu programa d’efectivitat de drets i reducció de l’explotació financera, i que ens defensin més i millor que el 2017 d’aquests blocs ‘a-democràtics’ en els quals els partits han decidit dividir-nos.

19- ‘Chimpún’.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Mama desobedient' d'Esther Vivas

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació