Crític Cerca
Opinió
Guillem Martínez

Guillem Martínez

Escriptor, periodista i guionista

Notes sobre el nou curs: tot continuarà sent fals

09/09/2018 | 19:00

El rei Felip VI observa l'informe del Síndic de Greuges sobre l'1-O en presència de Quim Torra, el 22 de juny del 2018 / JORDI BIEDMAR – PRESIDÈNCIA

Els ‘compis’ em demanen unes notes sobre el nou curs que s’obre darrere la conferència de Torra. He trigat un ou a començar l’article. Em fa mandra escriure’l. No crec que aquest article aporti res al lector mitjà català. Potser només irritació. La mitjana dels lectors catalans semblen irritats des de fa anys amb els pocs traços d’informació que, de tant en tant, es colen als mitjans i vénen a contradir la realitat. La raó és que la realitat ja no és una percepció empírica. És governamental. És a dir, que la realitat la crea el Govern i la distribueixen els mitjans. Sempre ha estat majoritàriament així des del 1978. Ara ho és més, i ho és tant que, tal vegada, tota aquesta manera de crear realitat sense realitat ja és una cosa nova i allunyada, en la seva bestialitat, de la Cultura de la Transició, aquella bestialitat que ens va costar tants anys arribar a descriure.

Unes notes sobre el nou curs? És difícil parlar de política quan no hi ha política, sinó la seva emissió als mitjans. Què passarà en els pròxims mesos? Atenint-nos al discurs de Torra, res. Una Marxa, que hauria d’haver començat fa unes quantes hores, i que finalitzarà el dia que surti la sentència dels presos. Què és una Marxa? Ningú no ho sap. Hi ha pocs presidents a l’Occident europeu –a l’Est en tenim un parell– que poden fer una declaració de més d’una hora a la ‘tele’ i no ser verificada per cap mitjà.

Després de la Marxa, si hi ha sentència condemnatòria –a veure què–, Torra anirà al Parlament. Segurament convocarà eleccions. Aquestes eleccions portaran en el programa una altra Marxa, una República, un Estat. Tant se val. No es farà res per fer allò anunciat i promès. O, el que és el mateix, es farà amb inoperància i sentimentalitat. Els mitjans acòlits, però, dramatitzaran aquest no res com si fos la pera, com si fos un combat per la llibertat, costós, continu, abnegat.

Gràcies a la manca de control dels mitjans i a la cooperació de periodistes, no ha passat res del que s’anunciava a les portades dels diaris

Des del 2012, en les eleccions, el ‘processisme’ –i els seus mitjans; els més determinants, públics, de tots– ha escenificat successivament que es votava per un referèndum, per un Estat en 18 mesos, per la tornada de Puigdemont. En tot aquest període, i gràcies a la manca de control dels mitjans, gràcies a la cooperació necessària de periodistes, que posen la cara de Lucrècia republicana mentre diuen mentides a la pantalla, no ha passat res del que s’anunciava a les portades dels diaris, ni a la segona plana, ni a la tercera.

Tornarà a passar. Amb el Procés, una generació de polítics corruptes ha desaparegut. I ha estat substituïda per una altra, que mai no feia nosa als corruptes, però que encara està menys capacitada que ells. La corrupció, com demostra el clan Pujol, és, al cap i a la fi, un ofici. Perillós, delicat, posseïdor de tècniques complicades. No tothom val. Per no fer res, i per limitar la corrupció al cobrament mensual d’un sou immerescut, impossible d’accedir-hi via empresa privada, no calen gaires coneixements. El discurs de Torra, un discurs que seria ridícul, cursi, ‘nyonyo’, sense dades i, alhora, farcit de dades falses –la meva favorita: “Mai no havíem tingut tant reconeixement internacional”–, sense mitjans i periodistes que contínuament diuen que no ho és, n’és un exemple.

Unes notes sobre el nou curs? S’ha demostrat que absolutament tot del Procés ha estat fals. Tot. No és senzill assumir-ho. Jo mateix en vaig dubtar. Vaig dubtar un dia, al setembre, després de parlar amb un membre de la Sindicatura Electoral. Em va fer saber que, contràriament al que jo creia i deia, ells anirien fins al final. Unes quantes hores després, van arribar fins a final. És a dir, van fotre el camp, convertint un referèndum en una protesta.

La propaganda, la mentida, és violència política. És perillós que una societat assumeixi aquesta normalitat

És important saber que s’ha sabut que tot era fals en absència de periodisme, aquesta cosa que tant irrita la mitjana. S’ha demostrat sol, com la tardor demostra la seva existència. Aquesta demostració ens embruta a tots. A tots. I el descobriment que tot era fals no ha comportat cap catarsi a la política. Ni al periodisme. Ni a la societat. Això és un indicatiu que la falsedat no és important a la política, al periodisme, a la societat. Això vol dir que el que un diu és més important que les seves accions. Això vol dir que hi ha vides i llars on la vida deu ser absolutament violenta. La propaganda, la mentida, és violència política. És perillós que una societat assumeixi aquesta normalitat.

Unes notes sobre el nou curs? Tot continuarà sent fals. Al setembre de l’any passat, el fill de Craxi, com a membre d’una delegació italiana encomanada per Prodi, que volia fer de mitjancer entre el Govern i el Gobierno, es va entrevistar amb Puigdemont a Palau. Puigdemont, aquest estadista, li va tocar la guitarra fins a les tantes. The Beatles, sembla. En la conversa política, tot buscant possibles acords, Craxi li va demanar si acceptaria l’Estatut del 2006 com a solució. ‘¡Ojalá!’, va dir el president. Ara, ni Torra ni Puigdemont no el volen. És a dir, que no saben el que volen, només sobreviure. Sobreviure és tirar cap endavant sense cap anàlisi del que ha passat. Això és una degradació democràtica. Absoluta.

Per exemple, és una degradació dir que la protesta de l’1-O – èpica; l’èxit va ser obrir els col·legis– va ser una votació tabulada, un referèndum, un mandat. Si acceptem que allò va ser un referèndum i un mandat, acceptem que qualsevol grup pugui anomenar referèndum el que sigui, i el que surti –què sé jo, la prohibició dels matrimonis gais, la Monarquia Tabarnesa–, un mandat. S’està laminant la democràcia. La democràcia no és molt. Però no pot ser encara menys. No pot ser votar plebiscitàriament els polítics d’acord amb un sol tema, de manera que puguin fer el que vulguin en els altres temes. No pot ser que els polítics tinguin menys responsabilitats que mai. Que la mentida no tingui un càstig electoral i moral. Han mentit. Ningú no havia mentit tant com ells. Ja és dir. Això explica, per si sol, la qualitat dels nostres mitjans.

No hi ha hagut un moviment per l’autodeterminació que hagi posat en perill l’ex-Règim del 78

Unes notes sobre el nou curs? El Règim del 78 es reforçarà. Si bé ja no és el Règim del 78. Des de la Reforma Constitucional, ha canviat completament. L’objectiu de l’Estat no és el benestar, sinó el pagament del deute. És normal que hagi depurat la repressió. De fet, el nucli que lidera el Procés, i que ara està en transició cap a un moviment populista, nacionalista i de dretes, va votar el nou corpus legal repressor al Congrés. Aquí, de fet, no hi ha hagut un combat per la democràcia contra l’Estat, no hi ha hagut un moviment per l’autodeterminació que hagi posat en perill l’ex-Règim del 78.

Els líders tenen la mateixa cultura democràtica que l’objecte al qual s’enfronten. La metàfora és que els joves jutjats i condemnats pels fets del Parlament van rebre, a partir de les acusacions particulars de la Generalitat i del Parlament, les mateixes acusacions exagerades i sobreactuades que ara reben els polítics catalans a la presó. Els presos polítics del Govern seran determinants en els pròxims mesos. Els presos polítics del Parlament –encara esperen, em diuen, el seu ingrés per complir pena– no seran res. D’ells no parlen els mitjans ni els periodistes. Quan en van parlar, van dir que eren feixistes, que volien fer un cop d’Estat i coses així.

El Procés, un cúmul de mentides avalades pels mitjans, va explotar a l’octubre. És un objecte local per a consum local

Unes notes sobre el nou curs? El Procés, un cúmul de mentides avalades pels mitjans, va explotar a l’octubre, És un objecte local per a consum local. A Europa, és important saber-ho, està catalogat com a populisme reaccionari. A Europa han pres nota de fets que els mitjans locals han dissimulat. Com ara els viatges a Hongria –juntament amb Polònia, els estats populistes i ultranacionalistes d’Europa, Hongria és l’únic país de la UE que té un contenciós amb les seves fronteres: vol recuperar una cosa que ells anomenen la Gran Hongria–, on membres del Govern eren rebuts com a ministres d’un Estat independent, amb bandereta, banda i tot allò. Han pres nota del que vol dir tenir un president supremacista. Torra ho és. No hi ha ambigüitat als seus escrits, que no són de joventut. Nomenar-lo president ha estat un gran error. L’últim. Hauria estat millor un home o una dona de reconeixement democràtic arreu d’Europa. Aquesta persona no existeix en el processisme, crec.

Unes notes sobre el nou curs? Som en plena campanya per a les municipals. La mentida d’ara és que, si guanya el candidat processista, Europa reconeixerà tot el que no va reconèixer. La guerra és contra els Comuns i ERC. Seria un èxit per al processisme i per a C’s que les municipals anessin d’això. Em temo que ho serà. Em temo que aquesta serà la feina dels nostres mitjans i periodistes.

Unes notes sobre el nou curs? Augmentarà la fallida de la cohesió social. No hi ha cohesió social

Unes notes sobre el nou curs? Augmentarà la fallida de la cohesió social. No hi ha cohesió social. És normal que no n’hi hagi després de les retallades més importants a tot l’Estat, i les més importants darrere de Grècia. És normal la manca de cohesió quan la cohesió es fonamenta en la bandera, el llaç, o l’arrancada de llaç, i no en els drets. Un país petit no pot aguantar tantes retallades. Ni tanta bandera.

Unes notes? Què passarà? Res. La fi de coses més importants que el procés. Però, si mires la ‘tele’, escoltes la ràdio, o llegeixes la premsa, serà una consecució de dies històrics, de resistència, de valentia, de democràcia innata catalana. Procés. És a dir, la consumició de mitjans processistes.

Guillem Martínez és periodista i escriptor.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies