Crític Cerca
Opinió
Guillem Martínez

Guillem Martínez

Escriptor, periodista i guionista

Rousseau, Rousseau, llum de la meva vida

El lèxic processista dibuixa greuge i innocència. És el llenguatge de la víctima. Paral·lelament, també s’ha intensificat tot el contrari. Els insults: colons, ‘nyordos’, mesells, rates, miserables, inadaptats

09/10/2020 | 06:00

El president Puigdemont amb Elsa Artadi i Artur Mas en un acte a Brussel·les el passat desembre. Foto: Blanca Blay / ACN

1- Fa uns dies, en Màrius Serra va encolomar en un tuit un fragment del vídeo d’una xerrada, on jo parlava de l’ulterior ús fonètic exagerat de la ela geminada en mitjans i en elits. Sí, no era el discurs de Lincoln a Gettysburg. El text del tuit que emmarcava tot això començava amb la desqualificació personal i general –res a dir; és un clàssic de les polèmiques humanistes; temo que és l’última partícula de l’Humanisme que encara sobreviu a Twitter–. Continuava amb la meva estrangerització –sinopsi: no sé prou cat; sóc d’aquí, però no prou–. I culminava amb la meva deshumanització –la certesa que odio patològicament un fonema, una llengua, una cultura, i que aquests fets científics són, doncs, l’explicació de les meves estranyes opinions polítiques, pròpies d’un psicòpata digne d’aparèixer al FAQS–. En principi, no responc mai a aquesta mena de tuits, fonamentats en elidir el context, agressius i indialogables. Només quan me’ls escriuen polítics. Se’ls ha de tocar la cresta quan es posen Trumpistes i caps de centúria. Al cap de poques hores apareixia, però, la versió maxi del tuit d’en Màrius en article, a les pàgines de La Vanguardia. La tradició mana respondre als articles on se’t proposa una polèmica. Però, la veritat, no sé com respondre a afirmacions com odies-un-fonema. Hi ha algú al món que odiï un fonema? Es poden odiar els fonemes? I els lexemes? I els àtoms? I les molècules? Es pot odiar, en mode estrangulador de Boston, el sistema decimal?

Com respondre a afirmacions del segle XXI, com ara que beure desinfectant cura la Covid, o que els sostres alts de l’hospital IFEMA guareixen els malalts, o que Esp vol els Cats morts de Covid, o que jo odio un fonema? Suposo que no fent-ho. No participant en dinàmiques, que no tenen cap altra possibilitat que vertebrar sentiments, marcs, passions absorbents i irracionals, i polítiques d’homes blancs indignats. Dono per respost l’article-tuit amb aquesta resposta categòrica: Zzzzzz. No sé què ens ha passat –bé, això és retòrica; ho sé perfectament–, però espero que ens tornem a trobar a la vida, Màrius. Ets un bon home, i així ho recordo. Ja tornarem a riure i a deixar d’indignar-nos per ombres de l’ombra de l’ombra de coses que no he dit, quan quedi clar qui dels dos ha fet el ridícul i ha participat en un joc nou i perillós. No ho sabrem aviat, temo.

2- Vaja. Ja he acabat l’article. Per aprofitar l’espai que em brinda CRÍTIC, l’amortitzaré oferint-vos una recepta –Nocilla Solidària: llet, cacau, avellanes, sucre i ratafia– i unes meditacions organitzades sobre el que està passant i el que il·lustra el tuit-article. Ja no és una resposta a en Màrius. Seria injust barrejar-lo amb una explicació del fenomen més alta, grossa i desmesurada. I començaré amb la burrada de la ela geminada.

Les llengües són també sensibles al poder. De fet, així que et descuides, són eines del poder

3- Les llengües són a) una essència i una unitat de destí, que serveix per parlar amb Déu, o b) un tam-tam. Si vostè creu que és a), passi paraula. Si vostè creu que és b), tendirà a creure que les llengües són un fet dinàmic. No són taxidèrmia. Són sensibles a les modes, a les èpoques, a altres llengües, a la classe social, a Chiquito, a Eugeni, a Polònia, als seus acadèmics i als seus pallussos. Per la seva natura influenciable i permeable, les llengües són també sensibles al poder. De fet, així que et descuides, són eines del poder. El poder les pot prestigiar, desprestigiar, prohibir, exterminar o potenciar. Pot assenyalar amenaces i enemics de la llengua. També pot modular el llenguatge, exercir la seva influència per crear marcs, un sentit comú poc comú i interioritzat. De fet, les llengües són un baròmetre del poder. Quan una llengua utilitza en el seu registre quotidià més o menys propostes del seu món polític i periodístic, ens està dient si una societat és permeable o té defenses davant d’un poder autoritari, vertical i/o propagandístic. Això és un clàssic. I, per cert, la gènesi de l’obra, apassionant, d’intel·lectuals fonamentals com Victor Klemperer i, en certa manera, dels lingüistes cognitius USA.

Els sistemes verticals i propagandístics tenen més voluntat i empenta per modular l’estàndard de les llengües que no pas els que deixen la societat tranquil·la. És gairebé una obsessió. L’estàndard no és una llengua. És un registre. Un dels registres que té una llengua. Com més registres té una llengua, més bona salut té el seu futur.  Diferència entre llengua i registre: no hi ha enlloc del món llengües de merda. Ni tan sols una hipotètica llengua oceànica que es digui merdha. Però es poden propulsar registres estàndards merdosos, que modulen la realitat reduint-la al servei de la política, afectant la comunicació, potenciant la incomunicació. És a dir, la crispació. Els passo un exemple: durant l’Aznarato, polítics i periodistes propers tendien a la nasalització i a la vertebració d’un lèxic –el lèxic és el lloc on es veu millor el poder i la ideologia dels governs quan s’hi apliquen–, amb paraules que acotaven la realitat, com ara constitucional, constitucionalismo, los-demócratas, deleznable, violentos, miserable. No, no era senzill parlar amb aquella gent. En defensa d’ells s’ha de dir que, quan un govern modula amb tanta força el lèxic, no ho fa per parlar, sinó per evitar fer-ho. Un altre exemple de la relació poder-llenguatge: una amiga dels USA m’explica que el primer canvi lèxic de l’anglès a l’era Trump va succeir als cotxes. Era freqüent que, quan es tenia una polèmica amb un altre conductor, el conductor la finalitzés amb el terme bitch. L’endemà de l’elecció del nou president, no abans, aquesta al·locució es va veure enriquida amb l’aparició d’un prefix: black. Black bitch.

4- Les llengües són un tam-tam, sí. Però els llenguatges, els propers als governs, són encara més precisos que un tam-tam. Són microcirurgia. Són molt especialitzats. S’ha d’estar molt despert, i ser observador, i ser astut, per detectar aquesta mena de pornografia en el llenguatge. Diria que és un deure del parlant de qualsevol llengua. Com la pornografia, aquestes manipulacions del llenguatge, que substitueixen la política, tendeixen a buscar resultats espectaculars, immediats i satisfactoris. Sense necessitat de realitat, i sense menjar-se un kiki. Per això, suposo, aquesta mena de llenguatges, com la pornografia, tenen tanta fortuna a les pantalles. De la tele o dels telèfons. O en articles porno, o en tertúlies porno.

5- La petjada del Processisme en algun registre del cat ha estat també descomunal, i pornogràfica, si pensem que el Processisme, bàsicament, és llenguatge. Poc més. Aquesta petjada del Processisme en alguns registres és anecdòtica. El peu que fa la petjada és, però, categòric.

6- Amb alguns companys lingüistes hem detectat canvis fonètics en alguns registres. Bàsicament en l’estàndard de polítics i periodistes pornogràfics i dels seus creients i usuaris. Com ara la famosa ela geminada non-stop i per la patilla, la sonorització de la s quan no toca, la neutralització a gogó de vocals, o una grandiloqüència generalitzada. Es tracta, d’altra banda, i com el lector podrà suposar, de fonemes que no odio, com no odio la iaia que se’m cola al súper, a qui, no obstant això, valoro mentalment. També he detectat la proliferació de refranys rurals, la culturització –o el castissisme– d’adjectius i substantius, així com la barroquització de la gramàtica. El resultat és un registre pompós, sobreactuat, de concurs de redacció de la Cocacola. Per al meu gust, cursi.

Josep Pla, que aplaudiria amb les orelles les polítiques socials del Procés, arribaria a les mans pel menyspreu de l’estructura subjecte, verb i predicat. Per a ell, l’essència del cat. Que no ho és. Les llengües no tenen essències. Tenen registres, estils, accessos, gustos, mals gustos, normativa, ús, eleccions. Suposo que tot això ve d’una decisió per diferenciar el cat del cast fins a l’infinit i més enllà, en la creença que un cat més cat que un galet denota i depura una identitat més forta. No és així. Les llengües no tenen res a veure amb identitats. No, en principi, i sense la voluntat maligna d’un o més poders. Exemple: la darrera proclama de 1714, innovadorament predemocràtica, i que aporta un itinerari constitucional que no es tornaria a seguir, i que només es continuarà amb la revolució francesa i l’americana, està redactada en un cat macarrònic, absolutament castellanitzat, objectivament molt xungo. No s’ha de confondre el que es diu –que pot ser radical, superflu, anecdòtic, estúpid…–, amb la llengua o amb el registre emprat, el tam-tam. Totes les llengües del món estan capacitades per dir allò que vulguin els seus parlants. Fins i tot, per no dir res. O per dir mentides.

El lèxic processista dibuixa greuge i innocència. És el llenguatge de la víctima

7- No obstant això, la gran aportació de la disciplina Procés ha estat lèxica. Fins a 2017, el Procés és un corpus lèxic. No contrastat amb la realitat, i que no ha coincidit  necessàriament amb la realitat dels fets. Hauria mort, suposo –d’avorriment i de reiteració–, i, de retruc, hauria mort una generació de polítics sense principis, si l’Estat no hagués fotut la pota –o no; igual, simplement, és el seu caràcter– amb silenci, inoperància, arbitrarietat, tal vegada prevaricació, excés judicial i violència. Amb una ideologia radical fonamentada en el mite, vaja. Una altra. De 2017 ençà, el lèxic processista, i això és interessant, dibuixa greuge i innocència. És el llenguatge de la víctima. Paral·lelament, també s’ha intensificat tot el contrari. El maltractament. És a dir, els insults. Colons, ‘nyordos’, mesells, rates, miserables, inadaptats… O tros-de-quòniam, un insult de mare carmelita, que dibuixa per si sol un estil, i la facilitat de difondre lèxic, per part del poder, quan hi ha una indústria comunicativa subsidiària. Són molts insults, en tot cas. Massa. I això explica alguna cosa. És una conseqüència de l’aposta pel greuge com a política. No està passant un procés d’autodeterminació, una revolució democràtica, un programa. Està passant el greuge. El seu proveïment. I això és molt important. Això sí que és una essència. No s’ho perdin.

8- Ece Temelkuran és una exiliada turca. Ha fet un llibret –Cómo perder un país, Anagrama– on dibuixa el cas turc i l’exporta arreu del món, amb exemples polonesos, hongaresos, britànics i nord-americans. Estableix set punts en el tràmit d’abandonar l’Estat de dret i anar cap a un sistema turc. Són canvis legislatius, però també, primerament i per damunt de tot, en el llenguatge. Tot això es fa a partir del greuge. I de la capacitat del llenguatge per recopilar-lo i exhibir-ho. I sentir-ho com a presència continuada. El greuge, la ciutadania insultada i sense possibilitats, aixafada per una democràcia decadent, és la pedra angular de les noves ultradretes, o dretes postfeixistes. Sí, a la vida hi ha greuges. Greus. Absorbents. Però cal formular-los, depurar-los i organitzar-los. I no instrumentalitzar-los.  El Tractat de Versalles va ser un greuge descomunal i sense paral·lels a Europa, en efecte. Però la resposta –encantar-se amb el concepte greuge, reduir la resposta al greuge a només greuge– no va ser gaire edificant. El que dibuixa Temelkuran no és la fi de la democràcia per la via feixista clàssica. Ja no hi ha feixisme ni nazis dels de tota la vida. Són residuals, antics, improbables, desfasats i, sí, perillosos. Hi ha, però, un fenomen planetari nou, als cinc continents, no democràtic, sustentat en la comunicació i amb accés a l’Estat i les institucions. Les ultradretes postfeixistes, autoritàries, populars, fonamentades en el llenguatge i el greuge.

Al fabulós llibre col·lectiu Patriotas indignados (Alianza Editorial), es fa un dibuix profund d’aquesta nova mentalitat, aquesta manera de viure el llenguatge i la ideologia i la política, que no utilitza, ni li correspon, la paraula feixisme –de fet, en algun país aquesta nova dreta rebutja i ataca, lèxicament, el feixisme–, que ve de l’Est, i que recorre Europa, Amèrica i Àsia mitjançant la substitució de la democràcia per la idea de poble, per un líder i una elit que interpreten el poble i el legislen. I, per damunt de tot, legislen i penalitzen el no-poble. Són corrents fonamentades en el greuge. És a dir, el llenguatge un altre cop. El greuge del polonès o l’hongarès, exposats a la judaïtzació de la seva cultura; del turc, que ha aguantat tant, pacientment, davant del laïcisme; o del pobre home blanc nord-americà, que no para de patir en silenci la seva identitat marginada, snif. Al llibre es fa una descripció del fenomen. I en aquesta descripció mundial ja hi apareix el trade-mark Cat.

De fet, ja hi ha fenòmens polítics a Cat –i a Esp; el fet que n’hi hagi a Esp no en treu mèrit ni ho disculpa, sinó que afegeix més inquietud–, que encaixen amb algunes de les descripcions del feixisme que fa Umberto Eco, i que sobreviuen en el postfeixisme. Culte a la tradició, culte a l’acció –coral, simbòlica, sentimental, en aquest cas–, penalització –silenciament en els mitjans públics i concertats, i linxament, per ara, a les xarxes– del pensament crític, lluita per la unitat i contra la diversitat d’opinions –fins i tot dintre del mateix pack processista, on van a ganivetades–, frustració de la classe mitjana, identitat fonamentada en l’enemic –no us perdeu el punt 10–, teories del complot –com la perillosa Internacional Anti-Ela Geminada–, culte a l’heroisme –amb herois no sempre confirmats en la realitat i pels seus fets–, superposició del grup sobre l’individu. I neollengua. Ja hi tornem a ser amb la neollengua. És fonamental la neollengua. Un indici que cal observar la llengua, i el que té de neo, contínuament. No tot el que és nou es neo. No tot el neo és nou.

9- El Processisme no és l’independentisme, no és el sobiranisme, ni molt menys és Cat o el cat, conceptes que el Processisme vol acaparar. El Processisme a Cat, com el Constitucionalisme a Esp, no són Cat ni Esp. Ni, encara menys, són la democràcia, com el Trumpisme no és els USA ni la democràcia als USA. Jo mai he anomenat independentisme al Processisme perquè mai ho he vist allà dintre, i tinc respecte a l’independentisme, una altra tradició, i un altre itinerari i agenda. Parlo amb indepes, però és impossible parlar amb Processistes, un lèxic no fet per parlar. El Processisme podria utilitzar qualsevol ítem i ideologia que facilités aquesta funció autoreferencial. Com el catolicisme, o la lluita antiavortament, o l’amenaça de la immigració, o l’anticomunisme. El PP, per exemple, està fent tot això a la CAM. I no és independentista. El Processisme, aquí, és un sol partit, vertical –Junts o com es digui– i la capacitat d’influència sobre la resta de partits amb el mateix llenguatge –i que, com no espavilin, malament–. El Processisme és el postfeixisme local.

Al Processisme no li calen resultats polítics efectius. Només greuge i patiment

Això, al cap i a la fi, no és un procés d’autodeterminació. És un procés d’autodefinició. I això és molt important. És el que està passant. O el que ha passat. Una autodefinició nova de la cultura nacional, conservadora, vertical, i fonamentada en una reinterpretació absoluta del passat, i en el greuge i en el patiment –és a dir, un canvi cultural descomunal i en molt poc temps; això ja descriu la desmesura propagandística utilitzada, i l’erosió social, i ètica, que ha provocat–. I on no pot ser considerada cap persona que no visqui el greuge o el patiment, o que no ho visqui amb el vocabulari i el gregarisme proposats. En tant que això, al Processisme no li calen resultats polítics efectius, com a Trump no li cal un mur –ha edificat poc mur, de fet–. Només greuge i patiment. El Processisme és un mecanisme electoral per mantenir-se al poder, l’única font de recursos per a una antiga elit, un cop tot ha canviat quan, ells mateixos, es van pelar categories antigues, com Benestar, Sanitat, Educació. És una reformulació restrictiva de la democràcia per la via cultural. Com sempre a Esp. Aquest cop, dins d’un estàndard polític internacional, amb el qual admet comparacions absolutes.

10- El greuge no serveix per a res. Només per a una cosa. Per crear un enemic. I per insultar-lo, amb un lèxic ric, en defensa de la democràcia vertical del poble, del líder i del greuge. Sentimental, no efectiva. Aquest enemic no és l’Estat. Es tracta, com a tots els països on passa això, d’un enemic intern. Que, diria, i com sempre, no existeix. L’altre 50% de la societat no ha creat un bloc nacionalista. Podria haver-ho fet. No ha passat. En aquests moments no crec que ho faci. Mola. Això és un luxe poc freqüent. Aquest 50% ha estat fidel i ha respectat, majoritàriament, el pacte social dels 70 –un pacte no institucional, no polític; això és/era molt important– sobre l’ús social del cat. Està –o estava?– per un referèndum. Ha viscut el trile amb resignació, i la preventiva i les condemnes desmesurades al Procés amb una certa empatia per l’abusat, que no pel polític. No s’oposa majoritàriament a un indult. Però aquests posicionaments amplis, que qüestionen el greuge, no compten, perquè no utilitzen el llenguatge únic i centralitzat del greuge. Has d’utilitzar les paraules proposades –per suggeriment del polític i del periodista públic o concertat–, o estàs dient el contrari. No ets d’ells. I, per a ells, això va de ser d’ells, o no ser d’ells. És, al cap i a la fi, ultradreta. El 50% de la societat és acusada contínuament de no democràtica, i d’entorpir una plenitud nacional mística, castrada pel fet que hi ha massa cats, més enllà del 50% necessari que conforma la nació-nació, la nació correcta, pura i sense estrangerismes. Una nació sense Estat –ni tan sols un Estat– no es pot permetre fer-li un ERO al 50% de la societat sense posar en perill el seu futur. I també, temo, el seu passat com a país, en aquest cas prou digne i amb un gruix social sempre al costat saludable de la Història. Fins ara.

11- El Processisme és l’extrema dreta europea a Cat. Una d’elles. Aviat tindrem altres accessos al Parlament, si és que no hi són ja, com Vox. I la festa del greuge serà total i per partida doble, O triple. Fa poc vaig fer un article que descrivia i qualificava aquesta dreta cat de postfeixista, d’ultradretana. És important. És una descripció, crec que poc discutible. I un posicionament personal contra un partit i la seva influència, en la mesura que sóc antifeixista i, per això mateix, antipostfeixista.  Immediatament, els polítics van respondre a Twitter. Indignats, plens de greuge. I de nerviosisme, per cert. Des del seu punt de vista tenen raó. Són l’única democràcia possible i nova davant una democràcia corrupta. Com a Turquia, Hongria…, com passa a la dreta esp, són una democràcia depurada que aplega un poble que té una essència democràtica innata, lleis naturals, per damunt de les lleis, per fi respectades. Una democràcia fonamentada en el greuge, grup, líder, mite i lèxic, i que es defensa èpicament de greuges constants, sempre interiors, sempre de la mala gent, amb un vocabulari radicalment democràtic i, depenent de cada país, especialitzat a qualificar els greuges del laïcisme, dels jueus, dels lampistes polonesos, dels espanyols, dels immigrants antiespanyols, dels negres i dels hispans.

Després d’aquesta colla de polítics nerviosos, tot va tornar a la calma quan va aparèixer a la Xarxa el pack intel·lectual, resignificant la polèmica i localitzant el veritable enemic. Va desaparèixer el que havia dit –havia dit, recordem: hi ha una extrema dreta cat, com una casa de pagès–, i desempolsant un vídeo de fa la tira, on jo deia l’al·locució “fonema ela geminada”, un altre greuge. El greuge. El veritable greuge. Després, els umpalumpes consumidors de lèxic –parlem, al cap i a la fi, d’ultradreta, no de Greenpeace–, van venir al punt suggerit, amb els insults habituals –tots dintre del lèxic proposat pel registre–, copats per la pàtria ferida, i amb la pell de gallina pel greuge comès contra una llengua i contra una nació immaculada, democràtica i constantment atacada des de l’interior. Zzzzzz. Ultradreta de catàleg. Fa anys que quotidiana. Ja s’ho faran. El que passa a les xarxes no és important. És important, només, la dinàmica, que això sigui conseqüència de la penalització dels temes i dels punts de vista que els mitjans públics i concertats allunyen de la realitat. Una ultradreta governamental necessita, fatalment, mitjans i intel·lectuals que creguin que el seu deure és el greuge, la sentimentalització, l’enemic. I comunicar-ho des d’una disciplina que ja no és l’anàlisi, o la denúncia. Una mena de delació, pel que veig, i d’exposició a la massa, aquesta catxonda.

12- El resultat és la crispació i la incomunicació. La propaganda, i el seu soroll. I el silenci de la resta. Sobre aquests fenòmens i èpoques, Rousseau deia que “és un tipus de bogeria mantenir la salut mental quan tothom ha embogit”. I sí, davant la bogeria, tot és bogeria i absurd. No hi ha raó enlloc, ni en ningú. Intentem, però, mantenir-la. Tenir l’extrema dreta al poder, i gaudir dels seus mecanismes de permanència al poder, no és senzill en la vida quotidiana. A BCN o MAD. Cal no perdre la calma, no ser una persona agreujada i sotmesa als sentiments. I descriure-ho. Saber que el Processisme és una altra ultradreta europea, més permeable a un canvi a la cultura nacional que a la indepe, pot ajudar a la ciutadania. I als partits, en la seva decisió de continuar a l’ombra de Junts i amb el programa del greuge, o no. Jo intento descriure tot això, amb una sèrie de disciplines i, també, seguint la tradició política cat més antiga a la plaça –si exceptuem el carlisme, tan visible darrerament–: ser un enemic del poble. Us animo a fer-ho.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies