17/05/2018 | 19:12
M’he cansat d’actuar dins d’una pauta engabiada i de callar quan se suposa que s’ha de callar i de fer el que se suposa que s’ha de fer. M’he cansat i he pres la decisió d’estimar-me a mi més que a ningú.
M’agradaria seguir les iniciatives que estan sortint últimament per explicar les agressions que hem patit. Des dels casos de les desenes de “follògrafs”, destapats per la Margalida Maria; passant per les veus que s’han alçat a partir de la sentència a La Manada: per desgràcia hi ha milions d’experiències que fan vomitar. En el meu cas n’explicaré 3 (que no les úniques): em crema l’estómac fer-ho, però llegint l’article de la Sònia Herrera coincideixo amb la idea que les comunicadores hem de compartir.
Ja fa temps que ens estem reivindicant per totes bandes perquè és mentida que la Humanitat evoluciona: evoluciona la Ciència i la Tecnologia, però no la societat. No evoluciona, perquè des de les institucions es toleren les esquerdes a les llibertats més essencials però es permet la violació a l’espai personal d’altri. No evoluciona perquè es jerarquitzen les persones, perquè mercantilitzem tant la nostra vida que ens hem acabat mercantilitzant a nosaltres mateixes. No evoluciona perquè hi ha una enorme manca d’empatia i solidaritat.
Mai he exposat així aquestes experiències, però fa temps que tinc ganes de fer-ho: el relat de la violació que va patir una companya em va empènyer a militar en una assemblea feminista i tinc l’esperança que la meva aportació empenyi algú altre a seguir reivindicant el que ens cal, per poder-nos arrencar les dagues sense que s’escoli la sang.
Les explicaré per ordre cronològic, però admeto que costa temps adonar-se (o entendre) que algunes situacions viscudes al llarg de la nostra vida han estat violacions, agressions, abusos, intimidacions. I encara costa més acceptar-ho quan aquestes agressions no només les executen desconeguts entre les ombres de la nit: tothom tindrem amics o familiars que n’hauran comès alguna, encara que no en siguin conscients.
Tenia 15 anys i estava a uns campaments, en un dels millors estius de l’adolescència: gent nova, mil experiències i les meves hormones explotant sexualitat. Aquells dies em vaig embolicar amb un noi, amb qui teníem molta complicitat malgrat no conèixer-nos. Tot anava genial fins que, amagats a una sala de material d’un gimnàs, em va demanar que “baixés”, que li fes una fel·lació. Jo li vaig insistir en la meva negativa: em feia por i no em venia de gust, deixant de banda que no el coneixia i no teníem cap tipus de protecció. Es va ofendre i va seguir insistint, com si l’hagués ferit. Em va fer sentir tan culpable que vaig acabar cedint, amb fàstic, desitjant que arribés algú, que acabés de pressa, que passés alguna cosa. Però em feia por decebre’l, em sentia poca cosa, i no volia estar-hi malament. L’endemà me’n penedia molt, el vaig evitar durant tot el dia fins que em va demanar disculpes, argumentant que no ens havíem entès bé. Crec que, en el fons, els dos érem conscients que no estava bé, però no ho acabàvem d’entendre perquè mai havíem qüestionat els nostres rols i perquè teníem assimilades imatges i funcions derivades del masclisme, la pornografia, i el que se suposa que s’ha de fer quan t’agrada algú. Érem masclistes sense saber-ho: ell per forçar-me, jo per sotmetre’m sense voler-ho.
La segona experiència és la que més ha definit com em prenc aquests temes i com sóc ara; perquè em va fer sentir pànic a passejar sola pel carrer, a què un noi m’abracés, a tenir qualsevol mínim contacte amb un desconegut. Estava a una festa major d’un poble, havia begut i estava sola perquè havia anat a pixar. De cop em vaig trobar acorralada per 6 nois, alguns de la meva edat (en tenia 16) i altres més grans. Primer em feien comentaris sobre el meu cos, els meus pits, els llavis i la boca, tota jo; mentre intentava sortir de la rotllana. Però de seguida em van començar a tocar. Jo estava en xoc, i em notava desinflada, molt dèbil, absurda. Petita. A ells els feia gràcia la meva incomoditat i el meu intentar escapar: era obvi, tant per a ells com per a mi, que la sortida no existia. Em passaven d’un a l’altre, intentant-me fer petons i tocant-me per sota la roba, estrenyent-me i masegant-me. Al cul, als pits, i ficar-me els dits a la vagina. Un d’ells va decidir que volia anar fins al final i es va imposar a la resta, agafant-me fort i emportant-se’m foscor endins. En aquell moment sentia tot el meu cos cremar, la pell bruta, l’interior descol·locat, colonitzat. Sentia com si el meu cos estigués mort i jo massa viva. Recordo que el noi em va dir, rient, que no em preocupés perquè “tengo condón”. Li vaig dir que no volia, cosa que era evident i tots sabien des d’un principi, i vaig intentar imposar-me al màxim, entre les seves rialles. Recordo la seva força al meu braç i la seva expressió burleta.
Per sort, un noi que em coneixia va venir i me’ls va treure de sobre (estàvem just al costat de la festa, a un lloc de pas i exposats, però no havia intervingut ningú). Ja no notava ni l’alcohol ni res, estava en xoc però molt desperta. Vaig anar a la festa a buscar els meus amics. No els vaig explicar res, només em vaig enfonsar i no volia tornar a casa. Vaig explicar-ho a la meva parella, que aquella nit no hi era, però fins molts anys més tard ni els meus amics ni la família ho han sabut: sempre m’he sentit culpable i em feia vergonya. Al noi que havia intentat violar-me el vaig seguir veient durant molt temps: resulta que tenia família al bloc on vivia jo.
La tercera va passar a un festival, on havia anat amb molta gent del poble i estàvem acampats tots junts, entre milers de persones. Llavors tenia uns 18 o 19 anys. Jo havia entrat a la meva tenda a buscar un jersei, quan de cop algú em va empènyer més endins. Era un noi que considerava col·lega de tota la vida, a qui coneixia des de sempre i amb qui, feia anys, ens havíem fet petons una nit. Li vaig preguntar que què feia, i em va dir que “teníem una cosa pendent”. Jo li vaig dir que ni ho intentés, que no em venia gens de gust i que volia anar als concerts, que sortís de la tenda. Però em va llençar a terra i em va intentar treure la roba. Estava al·lucinant amb la seva actitud, però em vaig posar molt seriosa mentre ell em seguia insistint. Va entrar un altre amic a buscar-nos i ell va parar de cop. De totes maneres jo ja estava dreta, a punt de pegar-li i recriminant-li la seva actuació. La resta de dies vaig actuar com si res, però des de llavors que no li he tornat a dirigir la paraula ni hem coincidit mai més enlloc.
Ha estat a partir de coses així que he entès que soles som vulnerables. És molt important que tinguem consciència del que volem i el que no, que no ens importi si ens han de jutjar, criticar o insultar, i que ens defensem a nosaltres mateixes i expliquem què passa. A mi el feminisme m’ajuda molt perquè em fa créixer, però també sé que no em fa immune. Cal que pensem que totes les situacions, sigui amb persones conegudes o desconegudes, poden ser perilloses, i per això no hem de restar importància a males experiències que ens passin amb algú que estimem i ho camuflem com un error o un fet puntual. I què, si és un fet puntual? És un fet, i punt. I també sabem que totes tenim històries a explicar, i això és una merda.
Ara, quan em diuen coses pel carrer, potser algun dia acoto el cap i camino de pressa, però d’altres deixo l’individu en qüestió ben retratat, que la resta de gent s’indigni; i que entre totes i tots anem fent manada.
Perquè no només tenim les plomes afilades: les dents també.