No soc massa jove: és que vostè és un masclista

Fa algunes setmanes estava fent una entrevista que em feia molta il·lusió publicar. Coneixia la trajectòria de l’entrevistat, havia pensat detingudament les preguntes i em veia capaç de treure’n una bona conversa. Feia uns 20 minuts que xerràvem quan, enmig d’una pregunta, l’entrevistat, amb els braços plegats i parlant amb desgana, em talla: “No em preguntaràs per això?”. Em vaig justificar, li ho vaig preguntar. En acabar, l’entrevistat s’acomiada: “Ho has fet molt bé, guapa”.

Imagino la mateixa escena, però canvio el personatge que fa de periodista: ara no soc jo qui fa l’entrevista, la noia jove que a vegades pateix la síndrome de la impostora. Ara qui entrevista és un home de 40 anys, panxut, amb barba i que no mira mai el bloc de notes entre pregunta i pregunta. Cap dels dos no qüestiona la feina de l’altre ni té els braços plegats, el periodista marxa i no envia cap missatge a ningú, perquè ningú no s’ha ficat amb la seva feina. Imagino com hauria estat si l’entrevistat, en acabar, li hagués dit allò d’“ho has fet molt bé, guapo”. Ciència-ficció.

Tiro encara més enrere i ens imagino tots dos, el periodista home i a mi, preparant-nos l’entrevista, cadascun a casa seva. Ell es fa un cafè, es documenta i pensa preguntes enginyoses que el puguin deixar bé a ell, agafa una camisa qualsevol de l’armari i tanca la porta de casa. Aparec jo al meu pis sense calefacció, fent-me un cafè, busco l’entrevistat i penso com deu ser en el tracte personal, intento buscar indicis de si és descarat o agressiu a les xarxes socials, perquè aleshores, penso, podria ser-ho amb mi. Si és que sí, em faig petita i m’agafen les inseguretats. Regiro l’armari per treure’n una camisa que em faci semblar “més seriosa” i, mentre em preparo, em dic que soc jove i soc una dona, però també soc periodista i tinc dret a fer preguntes com qualsevol altre. Em sento patètica per haver de fer-me de coach a mi mateixa.

Totes hem de demostrar que la nostra joventut i la condició de ser dones no són traves per fer bé la nostra feina

Ser dona, jove i periodista deu ser molt semblant a ser “dona, jove i infermera” o “dona, jove i professional de qualsevol mena”, tot i que cadascuna rep els comentaris adaptats al seu ofici. Totes, però, hem de demostrar doblement que la nostra joventut i la condició de ser dones no són traves per fer bé la nostra feina. A les periodistes que graven els toca sentir “i quan ve el càmera?” o “i tant que et miraré a tu quan parli!”. A les que fem entrevistes ens toca que el senyor a qui entrevistem posi en dubte o qualifiqui de bajanada la pregunta que hem fet. A les becàries, que allò que escriuen val menys perquè no tenen contracte, així com escoltar el típic “vaja, ja m’han enviat la becària!” amb to despectiu. A les tertulianes, sentir-se acorralades enmig d’una taula de convidats homes que s’apropen a la seixantena i a qui no els agrada que una jove els dugui la contrària.

Totes aquestes actituds tenen un element en comú: la incansable i eterna recerca de la virilitat en perill. O el que és el mateix: com ser un home i que ningú no detecti que ets vulnerable. Que ningú no s’adoni que et fa por perdre protagonisme o que, si t’estàs fent gran, el sistema t’aparti. Posar en dubte una periodista jove és una espècie d’avís, una manera de fer engrandir l’ego i d’advertir de qui té la paella pel mànec. Un intent per seguir tenint el poder, vingui qui vingui i competint amb qui calgui. I pel canal que sigui: els homes ferits ataquen per les xarxes socials quan les joves ens queixem de com ens tracten. M’hi vaig trobar quan vaig escriure un fil de Twitter sobre les reaccions masclistes més freqüents d’homes que són entrevistats per joves periodistes.

No ens agrada que ens preguntin l’edat, que ens interrompin o que ens creguin menys que els nostres companys

Les maneres són diverses, poden ser en forma de qüestionament, de paternalisme, d’anul·lació o d’exclusió; segur que me’n deixo moltes d’altres. I a les joves periodistes cap d’aquestes fórmules no ens agrada. No ens agrada que ens preguntin l’edat sense motiu, no ens agrada que ens interrompin, no ens agrada que ens creguin menys que els nostres companys. Tampoc no ens agrada que ens excloguin de les bromes. Les joves periodistes riem quan una cosa ens fa gràcia, però no riem si estàs sent masclista.

El que sí que ens agrada és encreuar-nos amb persones que fan de la nostra joventut una oportunitat. Les que, des de l’experiència que els donen els anys treballats, ensenyen sense ridiculitzar i assenyalen errors com a mostra de suport i de confiança. Ens agrada sentir que ens valoren –fet que també hauria d’acompanyar-se d’unes condicions laborals dignes–, i que som vàlides per fer el que estem fent. Ens agrada trencar amb el periodisme de puro i pipa agressiu, ens agrada fer pujar la tensió als que s’escandalitzen quan senten la paraula feminisme. No ens agrada especialment ser valentes o insolents; ho som perquè no ens en queda una altra.

Després de cada entrevista repasso com ha anat, analitzo amb què he quedat com una bleda i quan no m’he mostrat prou segura de mi mateixa. La majoria de les vegades, si un senyor m’ha fet sentir malament, ho explico a alguna amiga. En alguna ocasió he plorat de ràbia, alguna altra hem acabat recreant les reaccions que hauria d’haver tingut i la conversa ha derivat en una espècie de superheroïna que contesta a l’entrevistat: “No soc massa jove: és que vostè és un masclista”.