Robe Iniesta i la memòria de les coses bones

Soc de l’opinió que, com a més gent li agradi una cosa bona, millor. Per exemple, com més gent i més governs estiguin a favor dels drets humans, tindrem un món una mica més decent. Després, és clar, hi ha gent a qui agraden les coses bones d’una manera diferent de la meva, i això m’incomoda o em sorprèn; voldria protegir allò en què crec perquè fos tal com crec que ha de ser, sense canvis ni perversions. Però no funciona així: que a la gent li agradin les coses bones és, en general, una bona notícia.

Podríem dir que la música de Robe Iniesta és una cosa bona. Quan el músic va morir al desembre del 2025, jo era molt lluny de casa i vaig sortir al carrer esperant que tothom parlés del que acabava de passar. En aquell indret remot on era ningú no me’n va parlar, i jo vaig escoltar la seva discografia pensant que m’agradaria ser al Valle del Jerte o a Plasència perquè allà segur que tothom estaria trist com jo. A les xarxes socials, tothom semblava estimar-lo: aquell dia vaig creure en això de “com més gent a favor de les coses bones, millor ens anirà”. Ho crec també ara, esperant que aquesta nit el concert d’homenatge a Robe Iniesta que organitza el Barnasants ompli el Casino l’Aliança del Poblenou i que les seves cançons se sentin per tot el barri. O mirant la fotografia que obre aquest article, que va fer Xavier Mercader l’any 2017 en un Sant Jordi Club ple.

La música, com la cultura en general, és una arma que té molts mànecs, i tothom la pot agafar, encara que ens faci mal, ràbia o impotència

Sé que no tothom a qui li agrada (o diu que li agrada) el Robe és una bona notícia. Em va fer angúnia que, el mateix dia de la seva mort, una cosa bona com la música del Robe o d’Extremoduro, fos també el terreny de personalitats de Vox o del PP, que el van reivindicar. Però no ens quedarem en aquest debat sense direcció. La música, com la cultura en general, és una arma que té molts mànecs, i tothom la pot agafar, encara que ens faci mal, ràbia o impotència, encara que s’utilitzi per a la pitjor de les ideologies. Suposo que és diferent quan tu i jo cantem “Hay que dejar el camino social alquitranado / Porque en él se nos quedan pegadas las pezuñas” que quan ho fa Alberto Núñez Feijóo, que diu que n’era seguidor.

M’incomoda i em sorprèn que ho faci, però no puc controlar l’ús que fa d’aquesta frase ni com la instrumentalitzarà. El que sí que puc fer és explicar per què, per a mi, per a nosaltres, Robe Iniesta és una bona notícia. Som molts els que defensem que la memòria de les coses bones sigui gran, que s’expandeixi i arribi al màxim de lluny possible, que nosaltres en tinguem el mànec. Una mica com “Ama ama y ensancha el alma” amb la vida i amb la música. 

Arqueologia als comentaris de YouTube

La música del Robe és una bona notícia pel simple fet que ha acompanyat i ha remogut molta gent. Ell ho sabia; per això en algun concert havia dit “De què serveix un filòsof que no fereix els sentiments de ningú?”. Això que la música t’acompanya en mals i bons moments és un tòpic, moltes cançons ho fan, però quan això li passa a molta gent, quan a molta gent les teves paraules li estan servint per a la vida (que no és poc!), deu voler dir que alguna cosa bona pel món estàs fent. No fas política, d’acord, però estàs generant canvis en les persones a través de la paraula i l’emoció. I, diguin el que diguin, són canvis que no agradarien a Feijóo i que han contribuït a construir l’imaginari de les esquerres espanyoles i també catalanes. 

Les paraules del Robe han servit com a catalitzador dels millors i pitjors moments de moltes persones. Heu llegit aquest article de Julio Núñez? En un fragment explica diversos comentaris a vídeos de YouTube de cançons d’Extremoduro. Ho he revisat i he trobat, entre moltes bones històries, això: un home a qui aquesta música el va fer sentir millor quan era a l’Hospital Nacional de Paraplègics de Toledo, un altre que anima a tots els que, com ell, estan tristos i deprimits.

Un tercer explica la seva història d’amor i desamor: “Cuando terminé mi relación con mi primera novia, saqué esta canción con la guitarra y fui a su casa a tocársela. Luego la segunda vez que vino Extremoduro a Buenos Aires los fui a ver, y ella también fue. Cuando tocaron este tema, yo no podía parar de llorar, y la busqué hasta que la vi, también me estaba buscando, alzó la mano a lo lejos y también lloraba. Me abrí paso hasta ella y la abracé fuertemente, y lloramos abrazados todo el resto de la canción”. Si la música ha de servir per a alguna cosa, que sigui per a tot això.

Les lletres del Robe al seu projecte personal com a Extremoduro han tingut el poder de modelar algunes maneres de pensar

En els comentaris de YouTube molts també li agraeixen una joventut plena de paraules amb sentit: “Gracias por expresarte por mí, gracias por darme una juventud tan bonita y mil años más”. N’hi ha que li agraeixen una vellesa plena de paraules amb sentit: “Pues lo que acabo de descubrir con este hombre me dejó los pelos de punta, he tenido que esperar hasta mis 65 años para descubrirlo, intentaré recuperar el tiempo perdido”. 

Cantar les drogues, l’amor i la pèrdua

D’adolescent i els primers anys de majoria d’edat, durant molt de temps, vaig tenir d’estat al WhatsApp una frase de “Dulce introducción al caos” i ara penso que aquesta elecció no té res de superflu: que una cançó sigui suficient per definir-te, per resumir la teva joventut o fins i tot la teva vellesa, denota que tens molt de poder sobre el relat que fa la gent del món, del que pensa i del que és.

I, en la seva mesura, les lletres del Robe al seu projecte personal com a Extremoduro han tingut aquest poder de modelar algunes maneres de pensar, s’han introduït al cap de molta gent: a Spotify tenen més de 2 milions i mig d’oients mensuals i cançons com “Si te vas” tenen 56 milions de visualitzacions. Vist així, són 2 milions i mig de persones que, a més de drogues i alcohol, han cantat sobre l’amor i la pèrdua a ple pulmó. 

Un amor que, per cert, és com tots els altres, el més romàntic i turmentat de tots, el que ha construït les nostres relacions a cop de poesia però també, ho direm, de molt de patiment: “Y si de repente se cayera la Luna / Y si de repente no te volviera a ver / De manera urgente caería en la locura / Y, de manera urgente, tendrías que volver”. Ja lluitarem contra l’amor romàntic un altre dia o ho farem d’una altra manera. Haver estat adolescent amb Extremoduro m’ha deixat una taca d’oli a la samarreta que no rentaré: he gaudit tant del que estava menjant que no puc sentir malestar per haver-me embrutat. O almenys no avui.

Rellegeixo aquest text abans d’enviar-lo i penso que potser m’he passat. He deixat fora les ombres del Robe i potser la música que m’ha marcat no és tan important per a la resta. Quan va morir el Robe, vaig intentar explicar a un amic llatinoamericà per què era tan impactant la seva mort i qui havia estat, però no ho vaig saber fer del tot. Li vaig dir: “És un dels millors lletristes del rock espanyol”, però tampoc no deu ser això el que fa que algú es converteixi en una icona, en algú que rep un homenatge.

A vegades, les coses bones no se saben explicar: per què m’agrada el gaspatxo? Per què a tantes persones els agrada la truita de patates? Ni ho sé ni ho intentaré teoritzar, però m’agrada pensar que cal reivindicar la memòria de les coses bones perquè, en un món tan complicat, com més estimis i més coses bones hi hagi davant les dolentes, més se’ns eixamplarà l’ànima.