Elogi de la contradicció

Des del meu últim article a CRÍTIC, he realitzat dues entrevistes que exposen punts de vista antagònics entre si. Les dues versen sobre el que ha succeït a Grècia els últims 4 anys. Una és l’entrevista al grup anarquista Rouvikonas, un col·lectiu que practica l’acció directa i s’oposa frontalment a les polítiques d’austeritat que ha aplicat el govern d’Alexis Tsipras. L’altra és al diputat de Syriza, Costes Douzinas, president del Nicos Poulantzas Institute, que exposa les dificultats d’accedir al govern amb una correlació de forces extremadament desfavorable i la diferència entre “arribar al govern” i “tenir el poder”.

Són dues visions aparentment irreconciliables però totes dues em semblen realment interessants. No diré que són complementàries, perquè no és veritat: cadascuna expressa una manera d’entendre el moment històric que vivim. Crec que no té gens d’interès buscar el mínim comú denominador que les reconciliï. Per contra, el que vull destacar és que totes dues em semblen interessants perquè expressen contradiccions, humilitat, autocrítica i immanència.

La contradicció

Aquest punt em sembla encara més important que l’anterior. Douzinas és professor en una prestigiosa facultat de Londres. És un intel·lectual de prestigi que, personalment, no guanyava res convertint-se en diputat en un moment tan complicat com les eleccions de setembre de 2015, que van convocar després de signar el rescat de la Troica. Aquesta assumpció de contradiccions que fa Dozuinas té una dimensió personal i una altra política: “La principal decisió el 2015, després de la derrota en les negociacions, va ser no llençar per la borda tota la idea d’estar en el poder i no haver dit ‘Vam ser derrotats. Té, Dreta, fes-ho tu que coneixes millor aquest sistema perquè la teva ideologia és neoliberal ‘. No; vam decidir seguir. […] Per descomptat que podíem haver-nos rentat les mans i convertir-nos en el que Hegel en la fenomenologia denomina “ànimes belles”. Podríem haver-nos allunyat de la política i mantenir la puresa de les nostres idees, ideologia, etc. Vam decidir tacar-nos, aprendre a nedar, i eventualment arribar a l’altra riba per començar a introduir polítiques de classe més coherents. Esperem que a finals d’aquest any es doni això”.

Un altre paràgraf de Douzinas en el qual explica que van haver d’assumir més contradiccions: “la primera tasca que el primer govern d’esquerres de Grècia va haver de fer va ser convertir Grècia en un veritable Estat. Podries dir, fins i tot, en un veritable Estat burgès que pugui fer el que fa l’Estat alemany, britànic o francès. Això era necessari per a després, en una segona fase, poder utilitzar l’Estat per començar a introduir mesures democràtiques i socials. Has d’acceptar que has estat derrotat en determinats temes i continuar avançant per aspirar que el balanç final de la legislatura de 4 anys sigui positiu. Podria ser positiu. Podria. Jo crec que fins ara ha estat una miqueta positiu. Però també et dóna l’oportunitat de moure’t cap al següent pas”.

L’autocrítica

Parlar de la necessitat d’autocrítica és un lloc comú entre polítics i activistes. Però, a l’hora de la veritat, la majoria recorden al típic aspirant que en una entrevista diu que el seu major defecte és que és massa perfeccionista. Rouvikonas és implacable amb SYRIZA. Durant l’entrevista acusa Tsipras d’aprovar pitjors lleis que les que la dreta s’atreviria a aprovar i d’haver-se valgut del moviment anti-austeritat de les places per arribar al govern i trair-lo des d’allà. I, no obstant això, rebutja tota autocomplaença per explicar per què ja no hi ha tanta mobilització com fa uns anys: “En aquests moments, la societat grega està en xoc. Han fallat tant les lluites dels anarquistes com les altres parts del moviment antagonista que hi van confiar. El camí fàcil és acusar SYRIZA i acusar la socialdemocràcia per fer allò que fan, però un camaleó sempre actua com un camaleó. Aquest és el seu comportament. El que revela el període anterior és que les forces revolucionàries del moviment grec no ho van aconseguir… Aquesta apatia vol dir que continua la situació d’austeritat, de retallada de drets laborals. No és una crisi que ha vingut i se n’ha anat. És una crisi en la qual el Capital està arrasant amb tot. El tema és que en aquest moment el nivell de lluita de la societat grega -més enllà d’algunes accions que podríem anomenar temàtiques que fan els grups com Rouvikonas- és molt baixa, és l’últim soldat a peu. L’aposta per al proper període és el ressorgiment del moviment, primer de tot als carrers, i aquesta és una de les coses que Rouvikonas intentarà, en la mesura de les seves forces, diguem de protagonitzar, diguem d’impulsar”.

La immanència

L’última qüestió que vull destacar és que les dues postures pretenen respondre què fer ara i aquí. Són pensaments situats que anteposen l’anàlisi circumstancial davant de la visió purament ideològica. Douzinas ho explica així: “No tenim un pla perfecte. No tenim una recepta que podem aplicar. Anem aprenent mentre fem. Sempre cal contemplar la por que alguns esquerrans de diferents llocs han expressat respecte al fet que podem ser assimilats. Aquesta por existeix. Hi ha un buit enorme en el centre socialdemòcrata i hi ha certa gent que vol impulsar a SYRIZA en aquesta direcció. I pot passar. No puc assegurar amb certesa que això no passarà. Però no ha passat encara i, afortunadament, alguns de nosaltres lluitarem per evitar que passi una cosa així”. Per la seva banda, Rouvikonas afirma: “Un problema que tenen sempre els revolucionaris és que no entenen que la societat comprèn el cost de la revolució, de manera que la decisió de la revolta té un preu molt alt. El nostre treball, com anarquistes, és valorar que encara que no siguem nosaltres els que aconseguim aquest canvi social, farem tot el possible perquè siguin els nostres fills els que ho aconsegueixin. Ens fem grans i comencem a creure que no serem nosaltres els que ho aconseguim, però el bàsic és això: deixar condicions millors que les que hi havia quan vam començar a lluitar. Tota persona que es vulgui considerar lluitadora ha de deixar com a llegat millors condicions que les que va trobar”.

Perquè una tertúlia funcioni ha de reafirmar les idees preconcebudes en una lògica binària: a favor o en contra

Humilitat, contradicció, autocrítica i pensament situat. Quatre característiques molt poc habituals en els discursos polítics a Catalunya i a l’Estat espanyol. Són precisament les qualitats que un opinador ha d’evitar a tota costa per ser un bon tertulià. Un bon tertulià no escolta, sempre té raó, mai reconeix estar equivocat i, el més important, mai canvia d’opinió. Una tertúlia televisiva no és un espai de reflexió; és un espectacle basat en la successió de monòlegs estereotipats. Perquè una tertúlia funcioni com el que és, com a entreteniment, ha de reafirmar les teves idees preconcebudes en una lògica binària i simplista: a favor o en contra. Les entrevistes a Rouvikonas i Douzinas són un intent de fer exactament el contrari, perquè estic fart que el periodisme cada vegada consisteixi més en opinió i menys en informació.

Però, llavors, per què escric un article d’opinió en comptes d’un reportatge? Perquè menys de cinc contradiccions és dogmatisme.

Hibai Arbide és periodista.