06/06/2019 | 20:35
Estàvem en una petita ciutat del nord d’Itàlia. Devia ser a finals de 2001 o a principis de 2002. Celebràvem una assemblea amb l’objectiu d’okupar un centre social i no recordo què debatíem concretament. Només recordo que, en un moment donat, jo vaig esgrimir un argument rotund. No sé ben bé quina expressió vaig utilitzar perquè l’assemblea era en italià, però vaig apel·lar als principis: als “nostres principis”. Llavors un company em va dir: “Ma perché la metti sul piano morale?” (“Però per què situes [el debat] en un pla moral?”)
La seva pregunta em va molestar. No entenia a què es referia. És que potser la política no està feta de principis i valors? Significa que per fer política hem de ser cínics o contradir els nostres principis? Ell tenia raó. La seva postura no implica un al·legat a favor de la hipocresia sinó la defensa de l’anàlisi materialista. Aquest company em va marcar de per vida. He hagut de fer un esforç per recordar el seu nom: Donatello. No sé si el reconeixeria pel carrer divuit anys després. Però recordo la seva lliçó gairebé cada dia.
Tendim a substituir els debats polítics per judicis morals i a trobar traïdors on hi ha derrotes
Fa un parell de setmanes, el candidat de SYRIZA a l’alcaldia d’Atenes em va dir una cosa que em va recordar a Donatello: “L’esquerra espanyola no va entendre que havia d’analitzar-nos. Van creure que del que es tractava era d’estar a favor o en contra de SYRIZA”. Em sembla molt interessant i crec que té raó. Durant els últims quatre anys, pràcticament sempre que explico alguna cosa relacionada amb SYRIZA o amb Tsipras a les xarxes, algú em respon que el primer ministre grec és un traïdor. I aquí s’acaba la discussió perquè sobre les traïcions no hi ha res a discutir. Com em va dir Dona, tendim a substituir els debats polítics per judicis morals. A trobar traïdors on hi ha derrotes, per exemple. La principal conseqüència és que no extraiem lliçons perquè no hi ha cap lliçó a aprendre d’una “traïció”.
Si en comptes d’utilitzar categories morals féssim anàlisis polítiques, hauríem d’examinar amb quina correlació de forces ha governat Syriza, quins aliats i quins enemics ha tingut, quines lleis ha aprovat, quines lleis li han imposat i quines lleis ha volgut derogar. Quines alternatives tenia i quina falta de previsió ha demostrat, per exemple. Tindríem debats materialistes.
Ser al govern no sempre implica poder governar
CRITIC em demana que escrigui un article sobre quin pacte d’esquerres s’hauria de fer a Barcelona. El meu primer impuls és contestar-los que no ho sé i, per tant, no publicar res. Honestament, ni ho sé, ni em sento obligat a saber-ho. M’he cansat definitivament – fa temps – dels que ho saben sempre tot i, encara més, dels que senten necessitat d’expressar sempre la seva opinió. Declaro aquí la contradicció de publicar aquest text amb un objectiu: apostar públicament pel dubte enfront de la certesa impostada.
BComú ha de decidir si accepta els vots del PSC i Valls “sense condicions” o si li cedeix l’alcaldia a Ernest Maragall. És una decisió complexa que mereix molt debat. Però, un cop més, el debat polític es veu eclipsat per judicis morals.
Valls i Maragall representen el mateix: oportunistes que canvien d’ideologia i partit sempre que en treguin profit personal
Parteixo d’un punt: per a mi no és essencialment millor, més just, més digne o menys traïció Valls o Maragall. Representen el mateix: oportunistes que canvien d’ideologia i partit sempre que en treguin profit personal immediat. Polítics amb llargues i vergonyoses carreres que mai han deixat d’estar al servei dels lobbies i el gran capital. Valls és un racista que, sent alcalde d’Evry, va armar fins a les dents a la policia municipal per perseguir i deportar immigrants; sent ministre de l’interior va deportar gitanos; i sent primer ministre va retallar drets socials, va endurir la vida dels migrants i va apostar per polítiques contra el medi ambient. Ernest Maragall ha estat 35 anys a l’Ajuntament, és responsable directe de les lleis urbanístiques neoliberals que han convertit Barcelona en un parc d’atraccions per a fons voltors i va cridar segrestadors de la democràcia al moviment 15-M.
Com a votant de BComú, el més fàcil seria fer un judici moral i exigir que s’aturi immediatament tot contacte amb ells. I amb el PSC, és clar. Però com a veí de Barcelona vull pensar què hauria de fer BComú per millorar les condicions de vida partint del principi de realitat. És a dir, de l’escenari del que realment existeix, no d’un món ideal que s’ajusta als meus desitjos.
Entenc perfectament als que volen tenir l’alcaldia. BComú no s’ha presentat a les eleccions amb la intenció de ser a l’oposició i es necessiten, almenys, quatre anys per aprofundir en les polítiques amb accent social. Et voti qui et voti a la investidura, si aconsegueixes l’alcaldia, la política es fa negociant dia a dia amb la resta de grups.
Valls té per objectiu cremar una de les figures polítiques amb més potència de l’esquerra europea: Ada Colau
Però em pregunto si tenir l’alcaldia és sinònim de governar. Crec que l’oferta de Valls és un caramel enverinat. La meva impressió és que Valls té l’objectiu de cremar una de les figures polítiques amb més potència de l’esquerra europea: Ada Colau. Permetre que sigui alcaldessa en minoria per impedir cada mesura que intenti tirar endavant seria la forma més senzilla de neutralitzar la seva potència política. L’Ada segueix sent una referència internacional comparable a Alexandria Ocasio-Cortez; provocar que es consumeixi en la seva impotència facilitant un govern municipal molt feble és un objectiu de primer ordre per a Valls i companyia.
Si fos assessor personal de l’Ada, li donaria un consell: deixa l’Ajuntament ara que hi ets a temps i aprofita la crisi de Podem per erigir-te com la líder d’aquest espai polític que està fent implosició a ‘les Espanyes’. Dubto que ella vulgui fer-ho, per la qual cosa és inútil aprofundir en aquest argument. I aquesta solució personal de l’Ada segueix sense resoldre què hauria de fer BComú respecte a l’Ajuntament.
Com més voltes li dono, menys solucions trobo. No ho sé. Sort que, encara que ens creiem el centre de l’univers, les solucions no depenen dels que publiquem articles d’opinió.
