Homes contra el patriarcat

La masculinitat hegemònica consisteix en un model a seguir molt determinat de ser home que impera en la societat. Majoritàriament ve determinada per uns atributs virils i dominants que condueixen a l’home a ser d’una forma concreta com per exemple fort, competitiu o amagant les emocions. Aquesta masculinitat no es crea sola, sinó que s’alimenta d’un sistema social concret que s’ha estès al llarg dels anys, en què l’home té més autoritat que la dona en tots els aspectes de la societat: el patriarcat.

L’espai privat i l’espai públic

Segons Juana Gallego, directora del Màster de Comunicació i Gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona, la divisió patriarcal sorgeix en el moment en què l’home es creu que el seu treball és més poderós que el de la dona. “Des de les primeres construccions de civilització cultural, quan les dones es quedaven embarassades, tenien un paper més relacionat amb la criança dels fills en l’espai privat. Els homes eren més lliures públicament, per tant el principi del patriarcat es podria definir quan els homes comencen a controlar la capacitat reproductiva de la dona i es distingeixen espais específicament per a homes”, explica Gallego.

La masculinitat hegemònica es construeix en l’àmbit de l’espai públic, i es nodreix dels seus valors

Així doncs, el paper que havia d’exercir l’home a la societat i el que havia d’exercir la dona han estat molt diferents. Mentre els homes potenciaven la seva masculinitat a l’esfera pública i imposaven les seves lleis, les dones adoptaven un paper secundari: aquelles que treballaven fora de casa perquè eren de classe obrera o perquè calia mà d’obra en temps de guerra no se’ls reconeixia la feina, guanyaven menys i obeïen ordres. Un altre gran gruix de dones –aquí hi inclouríem aquelles amb certs privilegis econòmics– ocupaven l’espai privat encarregant-se de les tasques reproductives i/o de la llar.

La masculinitat hegemònica es construeix en l’àmbit de l’espai públic, i es nodreix dels seus valors. El psicòleg i terapeuta Josep Maria Lozano explica que l’estructura pública és una estructura jeràrquica de poder, basada en la dominació, l’ego, la individualitat, la força, la competitivitat, l’autosuficiència i el prestigi. El psicòleg insisteix que “si l’espai públic no es desmunta, la igualtat és inviable”.

Paral·lelament, els valors de la feminitat, segons la teoria patriarcal que explica Lozano, “són tots els que puguin sostenir i facilitin que els homes es puguin construir”. Aquests són l’entrega, l’empatia, el sacrifici i la fidelitat. A més, el fet d’estar fora de l’espai públic fa que la dona no tingui cap poder.

La paternitat corresponsable

La masculinitat hegemònica és resultat d’una correlació entre un ideal concret de ser home i un poder institucional que el legitima, desprestigiant tot aquell model que no s’hi ajusti. Així doncs, per a combatre aquest patriarcat imperant cal treballar tant en l’imaginari col·lectiu com en les diferents institucions que el recolzen.

La masculinitat es construeix en l’àmbit de l’espai públic, i es nodreix dels seus valors

Per a Josep Maria Lozano, el primer pas per a desconstruir la masculinitat hegemònica passa perquè els homes s’endinsin en l’espai privat tradicionalment atribuït a les dones. La lluita feminista va aconseguir que les dones fessin camí de l’esfera personal a l’esfera pública, però si realment es vol partir de la igualtat, és essencial que els homes facin aquest procés a la inversa. Per més dones que entrin a l’espai públic i s’empoderin, sempre hi haurà dones pobres i/o immigrants que agafaran el relleu de l’espai privat perquè no hi ha hagut una inserció dels homes al treball de reproducció social. 

El sociòleg Jokin Azpiazu argumenta al seu llibre ‘Feminismos y masculinidades‘ que els homes han de “desconquistar el treball, retirar les tropes del domini cultural i simbòlic i desapoderar-se del terreny polític“, introduint-se a un espai privat que potenciï les capacitats afectives i emocionals que els han sigut negades des del seu propi patriarcat.

La paternitat corresponsable és imprescindible per a destruir el mur que separa l’espai públic del privat, i aquesta s’ha de garantir des de les institucions. Com el treball de cures s’ha delegat sempre a les dones, el permís de maternitat a Espanya és de 16 setmanes, mentre que el de paternitat ha sigut de només cinc fins fa poc. El passat 8 de març el govern de Pedro Sànchez va aprovar per decret llei l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat, de manera que les persones no gestants han passat a tenir vuit setmanes disponibles per a dedicar als seus fills. El permís de paternitat s’anirà ampliant de forma progressiva, d’aquesta forma el 2020 augmentarà a 12 setmanes i el 2021 a 16, equiparant-se totalment al permís de maternitat.

En l’esfera pública es manté el poder econòmic i polític en el treball productiu, mentre que el treball reproductiu no té valor

Així i tot, des de la Plataforma pels Permisos Iguals i Intransferibles per Naixement i Adopció s’ha criticat aquesta mesura perquè el 2021 les sis primeres setmanes de baixa paternal seran simultànies a les de la mare i hauran d’utilitzar-se de forma obligatòria immediatament després del part. Aquestes condicions afavoreixen que les mares segueixin responsabilitzant-se de les cures i els pares adoptin un paper secundari de suport, ja que donen molt poc marge perquè el pare passi temps sol amb els fills mentre la mare treballa. Així i tot, és un avanç i un exemple del paper que tenen les polítiques públiques en el trencament dels rols de gènere a la societat.

L’home que s’aprèn

L’autoestima de l’home es basa a dominar l’espai públic, en triomfar i, quan això no succeeix, els homes poden desenvolupar comportaments violents. El sociòleg Paco Abril, membre i expresident de l’associació Homes Igualitaris, explica que “hi ha homes que quan perden el treball perden la seva identitat, i com que els homes sembla que no podem tenir por ni frustració perquè hem de ser forts, l’única manera perquè això surti s’expressa en violència cap a un mateix (addiccions, suïcidi…) o cap als altres: violència de gènere o violència en general”.

Així, desmuntar l’estructura de l’esfera pública que hi ha en l’actualitat és essencial. Lozano argumenta que aquesta estructura segueix mantenint el poder econòmic i polític en el treball productiu, mentre que el treball reproductiu no té valor. Allò vinculat a l’amor i a la vida queda simplement com una forma de sostenir emocionalment les estructures de poder dels homes que ara ja accepten a les dones, i inclús als homosexuals, sempre que segueixin el model de masculinitat hegemònica.

Per al psicòleg, les masculinitats en reformes o els “homes bons” són aquells que cedeixen part dels seus privilegis de l’espai públic a les dones i busquen la igualtat dins d’aquesta estructura capitalista. Són homes emocionals, més afectius i que es mostren més vulnerables, però en què se segueix perpetuant una estructura liberal on les dones puguin dir que la igualtat és possible. Els “homes bons” són partidaris d’un feminisme liberal, on la masculinitat hegemònica queda emmascarada deixant entrar a les dones al seu espai públic.

Les noves masculinitats han d’assumir el compromís de canviar les lleis del patriarcat

En canvi, els homes amb noves masculinitats sorgeixen d’una revolució interior amb què hauran d’assumir el compromís de canviar les lleis on el poder patriarcal ha fet un món de desigualtats, opressió, racisme, genocidis, guerres, colonitzacions, destrucció de la natura, etc. Es pot ser competitiu, però sense destronar a l’altre, sinó cooperant. No és un procés senzill, l’educador social i membre de l’associació Homes en Diàleg, Roger Casals, explica que “s’ha d’anar treballant tota la vida i no et pots relaxar en cap moment perquè la força de l’entorn és molt gran. Estem remant a contracorrent, i si deixes de remar, l’onada se t’emporta”.

El feminisme ha fet molt recorregut per a qüestionar i desconstruir els rols de gènere imposats, i ha de ser el punt de referència per a aquestes noves masculinitats. Plantejaments de dones referents del feminisme estan servint per als homes, com “allò personal és polític”, de Kate Millet, o “no es neix dona –o home–, s’arriba a ser-ho”, de Simone de Beauvoir.

“Haurem de repensar el nostre propi moviment, com afrontar el nostre camí també en solitari, igual que van fer les sufragistes i les seves filles i nétes. Hem de fer un camí en paral·lel a elles (lluites conjuntes de suport), però també unes reivindicacions pròpies per a desmuntar el concepte de sexe i gènere”, explica Lozano. El compromís d’aquests homes serà generar la primera onada d’homes contra el patriarcat, “només en aquest escenari la igualtat serà una realitat”.