Crític Cerca
Opinió

I per què no mirem d’aprofitar-nos del Mobile World Congress?

21/02/2016 | 22:00

L’arribada del Mobile World Congress a Barcelona s’acostuma a utilitzar per part de l’esquerra i els moviments socials com una eina per fer visibles reivindicacions i demanar a l’administració o empreses millores laborals. I la veritat és que no n’hi ha per menys. L’esdeveniment és un aparador mundial amb molts milions en joc on tot ha de quedar bonic i ensenyar una ciutat perfecta als visitants, i les mesures de demostració de força són una arma imprescindible per poder impulsar aquests canvis.

En aquests dies també estem acostumats a llegir articles sobre el cost del congrés, el poc retorn en llocs de treball dignes que té per als habitants de la ciutat i el model que impulsa, centrat en el turisme i el consum. I és cert. El MWC no deixa de ser un gueto en el que els 80.000 assistents es passen el dia tancats en un recinte a la Gran Via i, al vespre, la majoria acaben anant a sopar i dormir en uns hotels que quadrupliquen per l’ocasió els seus preus.

És una situació, aparentment, de xoc de models i de maneres de fer, de concepcions de sistemes i de dos mons destinats a no entendre’s. Enguany s’ha fet el Primer Congrés de Sobirania Tecnològica com a contrapunt al que se celebra aquesta setmana, i estic segur que (gairebé) ningú dels que hi va assistir posaria els peus al MWC. “Ells a un cantó i nosaltres a l’altre”, se sol pensar. Doncs és un greu error: perquè del Mobile se’n podria mirar de treure molt de profit per part de l’esquerra i els moviments socials.

Cavall de Troia al MWC

Ser-hi. Pensant en el cavall de Troia i en què no es pot evitar la seva celebració, el primer punt que es podria abordar com a economia alternativa seria ser-hi, tenir un espai a dins com qualsevol altra marca. Ras i curt. I no, no embogeixo. Darrere els números que diuen que les entrades costen des de 800 euros i que el metre quadrat per instal·lar-s’hi val un mínim de 6.000 euros, hi ha una altra realitat que ens ensenya que a través de la Generalitat o el govern espanyol es pot accedir al MWC per molt menys a través d’interessants subvencions.

L’economia social i solidària, per sort, està creixent en l’àmbit tecnològic i, què millor que un congrés així, per ensenyar la feina que es fa. Eticom, iWith, o alguns dels projectes finançats per Coop57 o Fiare de ben segur podrien ser, per exemple, casos d’èxit per explicar, des de dins, que les coses es poden fer de forma diferent malgrat les evidents contradiccions que comporta participar-hi.

Creant sinèrgies entre projectes

El Software Lliure és un altre dels motius pels que podem dir que el MWC es pot aprofitar. La Fundació Mozilla, la Open Connectivity Foundation i altres empreses i organitzacions més petites però no per això menys interessants també són a Barcelona ensenyant què fan. Buscar-los, reunir-se amb ells, és una oportunitat fantàstica per compartir sinèrgies, necessitats i alimentar projectes, ja sigui en un àmbit més de base o, ara que s’hi tenen els peus, institucional. El treball en xarxa és una de les bases del software lliure, i potser es podrien fer néixer projectes interessants en el marc d’un congrés destinat a les elits. Al 4YFN, esdeveniment paral·lel organitzat per la GSMA, hi participa Jimmy Wales, amb el que de ben segur es podrien trobar punts en comú.

Parlar del software lliure porta precisament a explicar la cara B del Mobile. Si entres als pavellons de la Fira de Gran Via veuràs grans aparadors de les multinacionals. Llums, color, hostesses i, fins i tot, mostres de flamenc. Però a mesura que passegis i t’endinsis pels passadissos la cosa canviarà dràsticament. Són els suburbis, una pila de casetes iguals, sense cap inversió en decoració, on només arriben els més agosarats però on s’hi pot trobar el més interessant.

És allà on, entre la palla, hi ha sistemes de seguretat per transmetre informació, telèfons encriptats… Recursos que no sabem que existeixen i que per uns dies són a Barcelona. Apropar-s’hi i conèixer-los és un bon exercici per mirar de veure si se’n pot treure res per empoderar-se en un àmbit tecnològic on es va, encara, molt coix.

No tots porten americana i corbata

Els tòpics diuen que els congressistes són gent amb americana i corbata que dormen a hotels de luxe i mengen al Botafumeiro cada dia. I no és cert. Passejar pel recinte fa creuar-te amb molts altres tipus de persones i adonar-te que aquesta riquesa és, com en tot, d’una minoria. Hi ha molt treballador que és aquí perquè li toca, gent compromesa als seus països als que es podria anar a buscar per ensenyar-los una Barcelona que fuig dels grans actes. Marcar distàncies és regalar l’exclusiva de la ciutat i els seus habitants a les empreses que en volen fer un negoci. Petites rutes, campanyes, publicacions serien una arma per anar més enllà dels de sempre.

Per altra banda, que Barcelona aculli el MWC ha comportat que sigui la capital mundial del mòbil. Això vol dir despeses i inversions, però també ha fet que l’ecosistema dels anomenats “emprenedors” i les “startups” hagi crescut els darrers anys. I què vol dir? Talent. Gent molt capacitada que ve aquí des de fora per treballar i que és experta en l’àmbit tecnològic. Gent amb ideologia, més polititzada del que podem pensar, a la que es pot atraure per apropar-los i fer que ajudin a les lluites.

Per acabar, i no per això menys important i per trobar un cantó divertit, es podria aprofitar el MWC per abastir casals, ateneus i locals. Es parla molt de llocs de treball i de retorn de la inversió per la ciutat, però no tant dels milers (o milions) de bolígrafs, material d’oficina i variats que es regalen de forma totalment indiscriminada. Fer una volta per allà amb una motxilla buida i una mica de cara dura serviria per deixar de banda el típic problema de “qui té un bolígraf”. Almenys, ja que hi són, per què no mirar d’aprofitar-ho?

Sigui com sigui el que és cert és que de poc serveix quedar-se al marge.

La lluita, el carrer, és una eina imprescindible i aplicable aquests dies, però potser caldria fer un pas endavant i mirar de baixar al seu terreny de joc per parlar-hi de tu a tu, confrontar projectes i mirar d’aprofitar allò que es pugui. És un xoc de models, un xoc d’ideologies i una contradicció, però provar-ho pot fer veure que potser sí que del MWC se’n pot treure alguna cosa. Qui ho sap.

Jordi Collell és enginyer superior de telecomunicacions i llicenciat en periodisme. Consultor de comunicació especialitzat en startups tecnològiques, ha estat durant 4 anys el director de Comunicació d’eyeOS. http://www.joordi.com/

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies