Cooperativisme en temps adversos

El cooperativisme ha estat, històricament, una de les expressions més rellevants de l’associacionisme popular a Catalunya. Entre el darrer terç del segle XIX i el primer del segle XX, mentre sindicats i cooperatives agrícoles articulaven la petita i mitjana pagesia propietària, les cooperatives obreres de consum i de producció esdevenien espais de sociabilitat, d’autoorganització econòmica i d’autoemancipació popular protagonitzats per àmplies capes de la classe treballadora catalana. Tanmateix, el triomf franquista de la Guerra Civil i la instauració de la dictadura van interrompre brutalment aquella trajectòria. I el nou règim, erigit precisament per fer tabula rasa de tota expressió de democràcia política, econòmica o social, no només es va dedicar a destruir les bases materials de l’alternativa popular cooperativista, sinó que al llarg de gairebé quatre dècades va exercir una profunda tasca de reestructuració ideològica de la societat que va erradicar la memòria cooperativa anterior. En aquest context, el llibre de Jordi Estivill, El cooperativisme sota el franquisme a Catalunya. Repressió, acomodació i alternatives sobre el cooperativisme català sota el franquisme —subratllem aquesta preposició que expressa dominació— és especialment important perquè contribueix a omplir un buit historiogràfic sobre un període extremament advers per al moviment cooperatiu català i forja una nova baula en la construcció de la història general del cooperativisme del nostre país.

La major part dels recents estudis històrics sobre el cooperativisme català s’han centrat, per motius historiogràfics plenament raonables, en el període del naixement, consolidació i expansió d’una primera gran onada de cooperativisme, fins a l’abrupta interrupció el 1939. Seguint la periodització proposada per Albert Pérez Baró, aquesta primera onada es podria analitzar a partir de cinc etapes.¹ La primera, entre el 1842 i el 1898, es va iniciar amb el naixement del moviment obrer a Catalunya, amb la pugna pel dret a l’associació («Associació o mort!») i un nou tipus d’organització obrera multifuncional, la societat de resistència, que combinava l’ajuda mútua, la societat d’ofici i el protocooperativisme. La progressiva especialització d’una d’aquelles funcions —la producció i el consum autoorganitzat— en la forma-cooperativa va tenir expressions pioneres com l’Obrera Mataronina del 1864, de producció tèxtil, o l’Econòmica de Palafrugell del 1865, de consum, i es va vertebrar a través de congressos obrers com l’impulsat el 1865 per Antoni Gusart des de les pàgines d’El Obrero. Malgrat que l’obrerisme cooperativista i republicà perdria terreny en favor de les tesis internacionalistes revolucionàries, a nivell quotidià les cooperatives obreres van anar arrelant en les populoses barriades nascudes entorn de les grans indústries,² sobretot a partir de la Llei d’Associacions del 1887, que possibilitava l’exercici del dret a associació i regulava, entre d’altres, les societats de socors mutus i les cooperatives de producció, de crèdit i de consum.

Entre el 1989 i el 1920 neix formalment el Moviment Cooperatiu Català

Una segona etapa, entre el 1898 i el 1920, va certificar el naixement formal del Moviment Cooperatiu Català amb una primera assemblea el 1898 a La Bienhechora de Badalona, i amb el primer Congrés Català de la Cooperació del 1899, en el qual es va fundar la Cambra de les Cooperatives Catalano-Balear i la Revista Cooperativa Catalana, de bracet de Joan Salas Anton.³ Aquell va ser un període d’importants debats que van imprimir la personalitat del cooperativisme obrer català. Les cooperatives havien de ser individualistes o col·lectivistes? Quina relació havien de mantenir amb els sindicats? S’havia de fomentar la cooperació o el «cooperatisme»? Les cooperatives de consum s’havien de limitar als queviures? La lenta fase de creixement cooperativista es va accelerar amb la crisi de subsistències associada a l’especulació capitalista durant la Gran Guerra (1914-1918), així com per l’organització obrera que hi va donar resposta, com la Revolta de les Dones del 1918⁴ o la vaga de La Canadenca del 1919. Contraatacada la darrera amb el tancament empresarial de fàbriques o locaut, les cooperatives de consum van amortir la fam i van guanyar prestigi com a rereguarda del conflicte social. Com a colofó d’aquella etapa, que va bascular de la cooperació al cooperativisme (o «la cooperació erigida en sistema d’emancipació social») naixia el 1920 la Federació de Cooperatives de Catalunya.

En una tercera etapa, entre el 1920 i el 1931, es va desplegar l’aposta per la concentració cooperativa, les cooperatives de segon grau i la representació física i cultural de l’ascens del cooperativisme. Com una ressonància dels Sindicats Únics del Congrés de Sants del 1918, les cooperatives obreres de consum debatien la seva fusió per dotar-se de major força enfront del nou capitalisme de la distribució. Eren els anys de les «unions de cooperadors», com la imponent Unió Cooperatista Barcelonesa⁵ o la Unió de Cooperadors de Mataró, ambdues del 1927, i de la creació de sucursals com a la Flor de Maig. A més, receloses de les cooperatives autònomes de producció, les de consum creaven cooperatives de segon grau per assortir els seus establiments, com la Unió de Cooperatives per a la Fabricació de Pastes per a Sopa. La construcció de grans edificis convertia les cooperatives en institucions econòmiques, socials i culturals de referència a les barriades i municipis de composició proletària, i la propaganda cooperativista buscava fer-ne un moviment de masses, amb experiències com els Grups Culturals Cooperatistes i accions com la Festa de la Cooperació. Iniciada el 1923, es concebia com una resposta obrera a la competició interimperialista que havia dut a la Primera Guerra Mundial.

En una quarta etapa, entre el 1931 i el 1936, el cooperativisme obrer català es va consolidar per l’auge de la participació social i l’impuls de les polítiques republicanes, com la Llei espanyola de cooperatives del 1931 i la Llei catalana de bases de cooperació del 1934, una de les primeres lleis europees d’economia social. Proliferaven les cooperatives autònomes de treball i producció,⁶ en part per l’impacte de la crisi del 1929, així com noves fàbriques cooperatives de segon grau: de sabó, xocolata o aigües carbòniques. El 1932 naixia l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista per fer front al patriarcat cooperatiu, agrupant una quarantena de grups femenins i/o feministes de les cooperatives⁷ i amb referents com Micaela Chalmeta; s’iniciava la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu i el 1935 naixia la Confederació de Cooperatives de Catalunya, que agrupava totes les branques del cooperativisme català: de consum, de producció i treball, agrícola, de pescadors, sanitari, de crèdit, elèctriques, de cases barates i de transports.

El juny del 1938 el cooperativisme de consum català organitzava 383.733 famílies

Una cinquena etapa, entre el 1936 i el 1939, era protagonitzada per la Guerra Civil i la revolució social, amb la complexa relació entre les cooperatives i les col·lectivitzacions obreres, així com per la cooperativització de la distribució alimentària com un dels fonaments —al costat de la col·lectivització industrial o la municipalització del sòl— de la Nova Economia catalana.⁸ Aquells esdeveniments van provocar el naixement d’iniciatives com la Unió de Cooperadors de Barcelona, fusió de les cooperatives de consum barcelonines que va arribar a tenir 93.000 famílies associades i 93 sucursals a tots els barris de la ciutat; un creixement extraordinari del cooperativisme que es va produir arreu del país. Però si el juny del 1938 el cooperativisme de consum català organitzava 383.733 famílies, el gener del 1939 les tropes franquistes entraven a Barcelona i, amb la força de les armes, tallaven de soca-rel el cicle ascendent del cooperativisme obrer català.

Les cooperatives sota el franquisme: més enllà de la constatació del desastre

Aquella gran primera onada cooperativista, que podríem denominar «cooperativisme històric obrer i popular», va traçar un cicle ascendent i amb un perímetre nítid que, malgrat alguns episodis encara per desvelar, representa per als i les historiadores socials d’avui un fenomen relativament fàcil de delimitar, perioditzar, entendre i explicar. En canvi, per motius diametralment oposats, el cooperativisme sota la dictadura franquista ha rebut una atenció molt menor. Aquesta absència no és casual: la repressió política i la subordinació de les cooperatives a l’aparell corporatiu del règim van desarticular en gran manera el moviment tal com havia existit fins aleshores. La dissolució de les estructures cooperativistes, considerades organismes vinculats al moviment obrer i a l’esquerra; la confiscació dels béns, locals i patrimonis, que van passar a les mans de l’estat franquista o de la Falange; la prohibició de l’organització autònoma, que permetia només formes cooperatives estrictament controlades i subordinades a l’aparell franquista, o la persecució de dirigents i socis vinculats al cooperativisme obrer, molts dels quals assassinats, represaliats o obligats a l’exili, van comportar la desaparició del moviment cooperatiu plural i democràtic que Catalunya havia desenvolupat durant setanta anys.

Així, la victòria del feixisme del 1939 va suposar la liquidació del cooperativisme obrer català: una ruptura abrupta del moviment cooperatiu democràtic que no es podria reconstruir fins a la fi de la dictadura. Per tant, durant el franquisme, difícilment es pot parlar d’un moviment cooperatiu coherent com el que s’havia anat construint, amb moltíssims esforços fins aleshores, sinó de realitats cooperatives fragmentades i contradictòries; una realitat molt més complexa d’estudiar, entendre i explicar. I aquí rau el mèrit del treball de Jordi Estivill, que desgrana minuciosament què va passar amb les cooperatives durant aquest període, i que s’atreveix a anar més enllà de la constatació del desastre⁹ i aporta llum per entendre tant la magnitud de la ruptura com les formes de continuïtat, adaptació o resistència que es van produir.

El règim va reprimir el cooperativisme vinculat al moviment obrer i al republicanisme, i va intentar reconduir les cooperatives dins d’un model corporatiu vertical

En aquesta direcció, el llibre d’Estivill permet, en primer lloc, reconstruir les polítiques del règim envers el «cooperativisme» i les «cooperatives». Tal com analitza comparativament respecte d’altres feixismes europeus, com l’alemany, l’italià o el portuguès, el franquisme, per una banda, va reprimir el cooperativisme vinculat al moviment obrer i al republicanisme, i, per l’altra, va intentar reconduir les cooperatives dins d’un model corporatiu vertical i fortament controlat per l’estat. La legislació, els mecanismes d’intervenció administrativa i la integració forçada en estructures sindicals oficials van transformar profundament el funcionament d’aquelles entitats, que sovint van ser desnaturalitzades i aïllades dels vincles històrics amb el conjunt de l’ecosistema sociopolític obrer. Analitzar aquest procés és essencial per comprendre com el règim va intentar domesticar formes d’organització econòmica que fins aleshores havien estat associades a l’autogestió democràtica i a l’emancipació social de les classes obreres i populars catalanes.

Així, és especialment sagnant comprovar com les tradicions republicanes, socialistes, llibertàries, catalanistes, comunistes i feministes, és a dir, aquelles cultures polítiques fortament associades al cooperativisme obrer fins al triomf feixista, van ser substituïdes de forma abrupta pels intents d’integrar la «cooperació» —no pas el «cooperativisme»— en el corpus doctrinari del nacionalsindicalisme feixista. Aquella operació de substitució ideològica va ser també, fatalment, una substitució física i criminal de les persones que havien encarnat les tradicions republicanes i socialitzants del cooperativisme català. Els noms propis dels militants cooperativistes, associats als partits i sindicats antifeixistes dels anys trenta, desapareixien empassats per l’exili exterior o interior, per la presó o per l’afusellament, i a partir dels anys quaranta emergia una nova nòmina de noms, anteriorment inexistents, sovint associats als vencedors del 1939 i bona part arribats a Catalunya perpetrats rere les tropes d’ocupació militar.

Aquella substitució ideològica i humana, sumada a l’agressiva política contra les cooperatives a nivell local, confiscades i/o afeblides per la destrucció dels seus principals mecanismes d’intercooperació, com la mateixa Confederació de Cooperatives de Catalunya, substituïts per les jeràrquiques i corruptes UTECO, així com l’anorreament de la rica premsa cooperativista, com l’encapçalada per Acció Cooperatista, desbancada pels panegírics feixistes com Cooperación, és explicada amb profunditat per Estivill, que dibuixa sense ambigüitats el carril central del tractament del règim franquista cap al cooperativisme obrer català: la «repressió ferotge» que va convertir la lluminosa dècada cooperativista dels anys trenta a la foscor dels anys quaranta.

El llibre d’Estivill posa en relleu les estratègies de supervivència que moltes cooperatives van desenvolupar en un context polític i econòmic hostil

Tanmateix, el treball d’Estivill és capaç de llegir entre les línies oficials, triomfalistes i doctrinàries de la «Cooperación Nacional Sindicalista» i permet posar en relleu les estratègies de supervivència que moltes cooperatives van desenvolupar en un context polític i econòmic hostil. Malgrat les restriccions, algunes entitats van aconseguir mantenir-se actives, adaptant-se a les noves condicions o transformant parcialment les seves pràctiques. L’estudi d’aquestes trajectòries ajuda a matisar la idea d’una desaparició total del cooperativisme i permet identificar espais de continuïtat institucional, social o cultural que, en alguns casos, serien importants per a la revitalització del moviment. En aquest sentit, Estivill rescata els intents heroics del cooperativisme republicà de reorganitzar-se a inicis dels cinquanta, amb casos com el Centre d’Estudis Cooperatius, impulsat el 1951 per cooperativistes «franctiradors» com Albert Pérez Baró. I ressegueix al detall noves tendències que negociaren amb el règim, com les protagonitzades per un catolicisme social, sovint ambivalent, però amb pràctiques que expressaven un cert dissens i van permetre passar —escapant-se de les rígides presons de la doctrina nacionalsindicalista— de la foscor dels quaranta a la grisor dels cinquanta. A més d’aquells tres corrents (la «cooperación nacionalsindicalista», la dels vells cooperativistes republicans i la nova catòlica social), Estivill finalment ressegueix una quarta tendència de les cooperatives sota el franquisme: aquella que, a partir dels anys seixanta, en el desvetllament d’una nova societat antifranquista, estimulada per esdeveniments sociopolítics com els del 1968, va obrir les portes a un nou «cooperativisme democràtic» que enllaçarà amb les noves expressions del «cooperativisme autogestionari» de finals dels setanta, molt sovint una resposta obrera a la reestructuració del capitalisme industrial. Tot plegat animarà a inicis dels vuitanta la reorganització democràtica, ara sí, del moviment cooperativista a Catalunya.

Així doncs, el llibre de Jordi Estivill, explorant un període poc estudiat i marcat per l’adversitat, aporta un coneixement preciós sobre el cooperativisme i contribueix a completar la història d’un moviment fonamental per a la societat catalana, cosa que permet entendre amb més profunditat tant les ruptures provocades per la dictadura com les persistències que van fer possible la continuïtat —encara que fos transformada— de la tradició cooperativa al país. Abordar el cooperativisme sota el franquisme, a més, té una dimensió més àmplia dins la historiografia social i econòmica de Catalunya. Aquelles cooperatives no eren només empreses o organitzacions econòmiques: eren també espais de vida comunitària, de sociabilitat i de construcció d’identitats col·lectives. Estudiar-ne l’evolució sota el franquisme permet comprendre millor com les transformacions polítiques del règim van afectar el teixit associatiu i les formes d’organització popular, i ens aporta uns coneixements inquietantment valuosos ara que, a escala internacional i també a casa nostra, una sèrie de moviments neofeixistes pretenen tallar de soca-rel les aspiracions d’emancipació social de la humanitat i sotmetre’ns novament a la foscor. Tant de bo ara no passin, i si ho fan, tinguem la dignitat dels nostres predecessors.

Sobre l’autor: de l’antifranquisme militant al cooperativisme i l’economia solidària

Si tot sovint els llibres mantenen una certa correspondència amb la vida dels autors, en el cas d’El cooperativisme sota el franquisme, i el seu autor, Jordi Estivill, podem parlar d’uns lligams indestriables entre el període estudiat, la temàtica analitzada i la biografia viscuda. Fill d’un treballador de la Renfe i d’una militant independentista i professora de català, que mai no va poder exercir la professió a causa de la dictadura, Jordi Estivill i Pascual va néixer el 1942 en plena postguerra. Per esquivar l’educació nacionalcatòlica imposada pel règim, va ser escolaritzat al Petit Lycée Français de Barcelona, fins que als catorze anys va ingressar al Col·legi Sant Gregori, integrant de la renovació pedagògica que despuntava a Catalunya. Acabat el batxillerat, el 1959 va començar Ciències Econòmiques a l’ESADE, on va fer una tesina sobre l’autogestió a Iugoslàvia, i on va descobrir el cooperativisme de bracet de Joan Reventós i el seu llibre d’història del moment cooperatiu publicat el 1960. El 1962 va acudir d’oient a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de Madrid, i el 1964 començava a treballar d’economista al Servei d’Estudis del Banco Urquijo, un dels pocs centres de recerca socioeconòmica existents a Barcelona.

Estivill va ser un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Laborals

La militància estudiantil, així com la influència de professors com Joan Rion, González Casanova o Josep Maria Bricall, o de la Vaga d’Astúries de 1962, el van polititzar fortament i va ingressar aquell any al Moviment Socialista de Catalunya. En aquell partit fundat el 1945, encara clandestí i central en l’espai socialista català, Estivill hi va ser elegit membre del consell executiu el 1964 i hi va militar fins al 1969. Alhora, el 1967, amb altres economistes, advocats laboralistes i enginyers van fundar CEALSA, un centre d’assessorament per a la defensa dels treballadors davant dels convenis col·lectius i els expedients de crisi, enfront del Sindicat Vertical (CNS). També va dirigir una escola de formació social del 1967 al 1969, i va començar a donar classes de Relacions Laborals a l’ESADE, on, amb Juan García-Nieto, fundador de Cristians pel Socialisme i CCOO, van fundar l’Institut d’Estudis Laborals. Amb aquest i Oriol Homs, Joan Eugeni Sánchez i Ignasi Pons, va fer una investigació per a l’Organització Internacional del Treball, La participació dels treballadors a la gestió de les empreses, que va guanyar el premi de l’editorial Nova Terra del 1968. El llibre, censurat, va sortir en català el 1969 i més tard en castellà.

El 1963 va ser expulsat de les milícies universitàries i el 1965 va ser enviat a fer el servei militar obligatori a Ceuta, a l’Àfrica del Nord, on va estar gairebé dos anys. En tornar, va participar en el Maig del 68 a França i el 1969 va haver-s’hi d’exiliar. Allà va ser professor a la Universitat de Montpeller, de París (Vincennes, Paris VIII), on es va doctorar en Sociologia, i també a la de Perpinyà, on va crear el Centre Pluridisciplinari d’Estudis Catalans (CPEC), centre de recerca, publicacions i formació. També va contribuir a la creació de La Bressola, d’escoles en català, i de la Universitat Catalana d’Estiu, i el 1974 hi va organitzar la Primera Trobada de Ciències Humanes i Socials dels Països Catalans.

El 1976, després de la mort de Franco, va tornar de l’exili. A Barcelona va fundar el Centre d’Estudis Socials, dedicat a la formació sindical i obrera en col·laboració amb CCOO, l’USO o la CNT, que sortien de la clandestinitat. El 1983 va organitzar les jornades internacionals «Cooperatives i Sindicats davant la crisi» amb el CES i la Fundació Roca Galès, de la qual Estivill seria patró. Després el CES es va transformar en una cooperativa de treball (GES), que Estivill va dirigir fins al 2003 fent recerca, formació, disseny i avaluació de projectes entorn del mercat de treball, la política social, la pobresa i l’exclusió social. A partir del 1986, amb l’entrada de l’Estat espanyol a la CEE, el GES es va implicar als programes europeus de lluita contra la pobresa, i Estivill hi va exercir d’avaluador. Va assessorar el govern basc en la introducció de les rendes mínimes i en plans de lluita contra la pobresa i el 1988 va contribuir a crear la Xarxa Europea d’Organitzacions de Lluita contra la Pobresa.

Estivill ha prosseguit les activitats sociopolítiques, investigadores i formatives fins a la seva mort

També havia reprès l’activitat acadèmica, exercint des del 1980 fins al 2003 com a professor de política social a l’Escola Universitària de Treball Social. Va fer de professor en nombroses universitats d’arreu d’Europa, amb una especial relació amb Portugal, fins que el 2003 va acceptar la direcció d’un programa internacional de lluita contra l’exclusió social (STEP) de l’OIT, amb seu a Ginebra. En tornar a Catalunya el 2006, amb 64 anys, va decidir no reintegrar-se al GES ni a la Universitat de Barcelona, i el 2010 la Generalitat de Catalunya li va atorgar el premi a la millor trajectòria professional en el camp social.

Tot i jubilat, Estivill ha prosseguit les activitats sociopolítiques, investigadores i formatives fins a la seva mort. La seva important producció bibliogràfica, en solitari o amb nombroses col·laboracions, consta d’una cinquantena de llibres, alguns dels quals publicats a França, Itàlia, Anglaterra o Portugal, i més de dos-cents articles en revistes especialitzades. En aquest sentit, sempre ha tingut una bona relació amb les revistes socials, sigui fundant-les, escrivint-hi o formant part dels consells de redacció. Entre d’altres, destaquen L’Avenç, la Revista d’Economia Solidária de les Açores, Políticas Europeas de l’editorial Hacer o Politiques sociales de Brussel·les, així com diferents publicacions vinculades a l’Associació Catalana de Sociologia, de la qual va ser promotor des del 1971, fundador el 1979 i president.

L’obra d’Estivill es pot dividir en tres grans etapes intel·lectuals, que aborden l’evolució del que històricament s’havia denominat «la qüestió social». La primera, al llarg dels anys seixanta i setanta, entorn de la participació dels treballadors en l’empresa, relacionant elements com la sociologia del treball i l’autogestió. La segona, entre els anys vuitanta i els 2000, sobre la pobresa, l’exclusió social, les desigualtats, l’anàlisi de les polítiques socials europees i la recerca sobre la inserció sociolaboral. I a partir del 2000 fins a l’actualitat, entorn de l’economia social i solidària, en relació amb el seu desenvolupament teòric, l’estudi de l’associacionisme i el cooperativisme, la relació entre economia alternativa i la transformació social i la perspectiva històrica comparada, especialment al sud d’Europa. Les principals aportacions teòriques en aquest camp inclouen la concepció de l’economia solidària com una eina de transformació democràtica, la integració de la història, la sociologia i l’economia en una visió interdisciplinària i la consideració del paper de les cooperatives, associacions i xarxes comunitàries en l’acció col·lectiva i en el desenvolupament local. També ha contribuït a conceptualitzar l’economia solidària com a camp acadèmic, establint ponts entre la recerca, la militància social i les polítiques públiques. Sociòleg, economista i historiador «per vocació», Estivill és una figura clau dins la sociologia catalana contemporània, en els estudis sobre polítiques socials i en la recerca sobre l’economia solidària.

Tanmateix, tot i la profunda erudició, Estivill no ha considerat mai la recerca com un camp reclòs o una torre d’ivori, sinó que sempre l’ha disseminada en un vessant formatiu. Una vegada jubilat de la Universitat de Barcelona, va impartir a l’ISCTE de Lisboa des de l’any 2000 fins al 2024 un curs anual sobre història i conceptes de l’economia social i solidària, on va dirigir una desena de tesis i va ser membre de diferents tribunals de doctorat. Així mateix, va contribuir a la creació el 2016 del postgrau en Economia Social i Solidària – Estudis Europeus (després Estudis Cooperatius), amb la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya (XES) i La Ciutat Invisible, en el qual durant una dècada es va encarregar d’impartir l’assignatura «Economia social, economia solidària, tercer sector: una conceptualització». El 27 d’octubre del 2025, amb vuitanta-tres anys, hi feia la darrera docència formal i rebia un homenatge del professorat i l’alumnat en agraïment al seu mestratge.

Estivill va formar part del naixement el 2011 de la Red Intercontinental de Promoción de la Economía Social Solidaria

Un mestratge irradiat també a partir del compromís militant amb l’economia solidària. En les darreres dècades, Estivill ha dedicat el seu temps a la XES. Primer formant part de la Comissió Internacional, una posició facilitada pel seu multilingüisme (català, castellà, francès, italià, anglès i portuguès), així com pels nombrosos contactes i amistats amb referents de l’economia solidària internacional, com Jean-Louis Laville, José Luis Coraggio o Rogério Roque Amaro. Des d’aquesta responsabilitat, Estivill va formar part del naixement el 2011 de la Red Intercontinental de Promoción de la Economía Social Solidaria (RIPESS) – Europa, a Barcelona, i en va ser representant al comitè de coordinació durant tres anys. Posteriorment, va integrar la Comissió Permanent de la XES, així com la seva Comissió d’Incidència Política, des d’on va dinamitzar l’elaboració d’una proposta de Llei catalana d’economia social i solidària, aprovada per la XES el 2014, així com les 14 mesures per a la democràcia econòmica local, amb un impacte rellevant en l’onada municipalista i catalana de polítiques públiques d’ESS. Finalment, cocoordinà la Comissió de Formacions i Publicacions, des de la qual va animar les primeres Escoles d’Estiu de l’Economia Solidària (2016) i va impulsar dues col·leccions de llibres sobre economia solidària en col·laboració amb les editorials Icaria i Pol·len, que han contribuït a la creació d’una bibliografia d’autors catalans i internacionals sobre la qüestió.

El 2019, de bracet de la Fundació Roca Galès, Estivill va organitzar al Museu d’Història de Catalunya la primera Trobada Internacional sobre l’Economia Solidària en la Història Social, en què van participar historiadors de França, Portugal, Itàlia i Catalunya, amb l’objectiu de posar en diàleg l’economia solidària amb les pràctiques socials i disciplines com la sociologia, l’economia, l’antropologia i la història. Aquell fecund camí va prosseguir el 2022 amb noves aliances, com el grup ISOCAC de la Universitat Rovira i Virgili, amb el qual van aprofundir en les alternatives socials i solidàries de les classes subalternes a l’Europa llatina. I el 2024, amb el seu col·lega Oriol Homs, van prendre la iniciativa de crear un grup de treball sobre sociologia del treball a l’Associació Catalana de Sociologia, en el qual van sumar joves sociòlegs i van compartir la contribució de l’economia social i solidària al treball digne i alliberador. Poc després, va proposar a la Fundació Roca Galès la creació d’una nova col·lecció de llibres, «Pensament Cooperatiu Català (1840-1939)», per recuperar els textos originaris del cooperativisme republicà, socialista, catalanista i llibertari entorn del cooperativisme històric. I al llarg del 2025 i 2026 es van fer una sèrie de seminaris, en un dels quals, el febrer del 2026, Estivill va presentar la seva recerca sobre el cooperativisme sota el franquisme. El cercle es tancava, i la vida al servei del cooperativisme, malgrat afeblir-se, es combinava amb el gaudi dels seus quatre nets, fills de la seva filla Marina.

Dissortadament, en Jordi ens va deixar el 13 de juny del 2026, amb 84 anys, sense poder veure publicat el present treball. Romandrà el seu mestratge, immens, com a llegat pel conjunt del cooperativisme, l’economia solidària i les ciències socials catalanes i internacionals.

• 

  'El cooperativisme sota el franquisme a Catalunya. Repressió, acomodació i alternatives', de Jordi Estivill i Pascual

  El triomf franquista en la Guerra Civil i la instauració de la dictadura van interrompre brutalment la trajectòria del cooperativisme. El nou règim, erigit per fer tabula rasa de tota expressió democràtica, no només es va dedicar a destruir les bases materials de l’alternativa cooperativista, sinó que al llarg de quatre dècades va exercir una profunda tasca de reestructuració ideològica de la societat que va erradicar la memòria cooperativa anterior. En aquest context, el treball de Jordi Estivill contribueix a omplir un buit historiogràfic sobre un període extremament advers per al moviment cooperatiu català i forja una nova baula en la construcció de la història general del cooperativisme del nostre país.

  El cooperativisme sota el franquisme a Catalunya. Repressió, acomodació i alternatives, de Jordi Estivill i Pascual. Tigre de Paper, 2026

NOTES AL PEU

1^ Pérez Baró, A. Les cooperatives a Catalunya (premi Rafael Tasis 1968). Institut d’Estudis Catalans, 1972; i Història de les cooperatives a Catalunya. Crítica, 1989. Per la divulgació d’aquesta periodització: La Ciutat Invisible, Memòria Cooperativa. El somni viscut de la cooperació social. Entre els orígens cooperatius i la desfeta de 1939. Barri Cooperatiu – FCTC, 2009. Garcia, J.; Miró, I. Cooperatives 1840-1939 BCN. Museu d’Història de Barcelona, 2012.

2^ Dalmau, M.; Miró, I. Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010.

3^ Serrano, J. Joan Salas Anton. Fundació Roca Galès – Cossetània, 2010.

4^ Jiménez, C.; Guillamón, I. Amàlia Alegre i la revolta de les dones. El Lokal, 2023.

5^ Dalmau, M. La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977. Ajuntament de Barcelona, 2024.

6^ Garau, M. Entre la utopía y la supervivencia: El desarrollo y la diversidad de las cooperativas de producción y trabajo en la Catalunya urbana e industrial (1864−1936). Universitat de Barcelona, 2015.

7^ Masip, M.; Dalmau, M. El moviment feminista cooperatiu. L’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista (1931-1939). Fundació Roca Galès – Cossetània, 2022.

8^ Estivill, J.; Miró, I. «L’economia social històrica: entre la legislació i la Nova Economia». A: L’Economia Social i Solidària a Catalunya. Fonaments teòrics i reptes estratègics. Icaria, 2020.

9^ Per a la constatació d’aquell esfondrament, vegeu Direcció General de Cooperatives, Informe sobre els patrimonis confiscats a les cooperatives el 1939. Generalitat de Catalunya, 1984.