Crític Cerca
Opinió
Jaime Palomera

Jaime Palomera

Antropòleg i investigador de l'Institut de Recerca Urbana - IDRA

Barcelona: de la societat de propietaris a la gran esquerda

Serà molt difícil impedir que la bretxa continuï creixent si no s’incideix en la distribució de la propietat

31/01/2023 | 06:30

Una activista antidesnonaments mira un policia, que intenta treure-la de davant la porta d'un edifici on hi haurà un desnonament / IVAN GIESEN

L’any 2007, quan em vaig mudar a Ciutat Meridiana, era el barri més pobre de Barcelona. Al mateix temps, hi havia més propietaris que en qualsevol altre. El 90% del veïnat tenia el pis en propietat. Com explicar aquesta situació insòlita a Europa? Era una anomalia? Tot al contrari: es tractava de la màxima expressió d’una societat de propietaris construïda durant cinc dècades. Però el 2007 també va ser la data en què aquest món va entrar en crisi. Quinze anys més tard, ens trobem un escenari molt diferent. És la gran esquerda: una societat dividida entre qui té propietats o n’heretarà, i qui no. Com hem arribat fins aquí?

Cal tenir clar, contra el que se sol dir, que la tendència a comprar o a llogar no respon a trets culturals o genètics. Evidentment, les eleccions de les persones tenen a veure amb les seves necessitats, els seus gustos i els seus recursos, així com amb l’estat de l’oferta. Però les dues parts d’aquesta equació estan condicionades per la política pública. L’Estat no només controla, sinó que construeix el mercat de l’habitatge. Ho fa a través d’instruments directes (plans d’habitatge, control sobre el sòl, regulacions del lloguer) i indirectes (mesures fiscals, regulacions dels mercats hipotecari i financer). Vegem-ho.

La clau és una política sostinguda per convertir la compravenda en l’única opció percebuda com a racional

L’auge de la societat de propietaris

Fins fa quatre dies, Barcelona era una ciutat llogatera. L’aposta per la propietat té dos grans capítols. El primer s’inaugura justament a la Ciutat Comtal, amb el Congrés Eucarístic. Entre el 1952 i el 1961 s’aixequen 2.700 pisos al nou barri del Congrés, el primer exemplar dels polígons d’habitatge, que s’ubiquen a la perifèria per allotjar la població migrant. Però Spain is different, com deia Fraga. A diferència dels grands ensembles francesos o dels new towns anglesos, aquí no es fa habitatge públic a perpetuïtat, sinó que es donen subvencions públiques als promotors perquè facin habitatges protegits, que al cap de pocs anys es converteixen en propietat privada de qui hi viu. El model serveix per fonamentar un capitalisme amb un fort pes del sector immobiliari i per impulsar el primer gran boom (1960-1973).

L’aposta per l’habitatge protegit en venda no mor amb el franquisme, sinó que continua viva fins avui. Però a partir dels vuitanta comença un segon capítol. Una nova estratègia, basada a desregular per fomentar l’accés a la propietat. D’una banda, les ajudes públiques directes són substituïdes per deduccions fiscals. El 1996, es comença a bonificar fiscalment la compra, i es penalitza el lloguer. S’estima que, en la dècada que va fins a l’esclat de la bombolla, les ajudes indirectes a la compra van finançar entre el 20% i el 50% de tot l’habitatge. Tot això va acompanyat d’una desregulació del mercat hipotecari, dels mercats financers i del sòl, que permeten donar hipoteques a gairebé tothom. Tots aquests factors propicien els dos grans booms moderns: el de 1986-1992 i el de 1995-2007.

D’altra banda, aquestes mesures van acompanyades d’una liberalització del lloguer que arrenca amb el decret Boyer del 1985, i que es manté en totes les reformes posteriors: contractes temporals i preus sense límit. Tot i que se sol afirmar sense dades que el control de preus del 1964 havia enfonsat el mercat de lloguer, la realitat és que després de Boyer la població llogatera continua disminuint. Tot apunta al fet que la clau és una política sostinguda per convertir la compravenda en l’única opció percebuda com a racional.

Amb tot, la política de la propietat triomfa. I això és perquè, tot i les crisis cícliques, bona part de les dues generacions que s’emancipen entre el 1965 i el 2007 se’n beneficien i participen en la creació d’un règim de benestar basat en actius. Aquest règim funciona de la manera següent: l’habitatge en propietat s’utilitza cada cop més com a actiu d’inversió per compensar un sistema de benestar públic relativament dèbil i la caiguda dels salaris. Si el preu de la teva casa augmenta, també ho fa la teva riquesa patrimonial. I, teòricament, això et dona més capacitat per respondre a situacions difícils no cobertes pel sistema de transferències socials, com ara aconseguir un préstec per poder anar a la universitat, iniciar un negoci o pagar una residència en la vellesa.

La gran esquerda

Ara bé, aquest règim va entrar en crisi amb l’esclat de la bombolla i la restricció de les hipoteques de risc, dissenyada per evitar el col·lapse del sistema financer. Queden lluny els crèdits que cobrien fins al 120% del pis. Així, ens trobem en un escenari sense precedents, on la generació nascuda a partir dels vuitanta té molt més complicat accedir a la propietat que les dues anteriors. Això explica que la majoria dels menors de 45 anys a l’àrea metropolitana de Barcelona ja visquin de lloguer.

Tot apunta a una polarització creixent entre qui ha de viure de lloguer i qui ha pogut accedir a la propietat

En altres paraules, l’imaginari de la societat on tothom podia ser propietari s’esquerda. I el que sembla dibuixar-se en les seves escletxes és una societat de propietaris i de llogaters. A Barcelona, el 41% de les llars viuen de lloguer, enfront del 55,8% que tenen el seu habitatge en propietat. L’any 2017 eren el 38,6% i el 57,6% respectivament. I 6 de cada 10 d’aquests propietaris ja no estan pagant la hipoteca. Totes les formes d’habitar a banda d’aquests dos pols tenen un paper anecdòtic.

Per tant, tot apunta a una polarització creixent entre qui ha de viure de lloguer en un sector privat, car i insegur (en un cercle viciós que dificulta l’estalvi i l’accés a un habitatge de compra) i qui ha pogut accedir a la propietat (amb la capacitat consegüent per acumular més actius i estalviar). El que definirà la mida d’aquesta bretxa és l’herència: qui rebrà una propietat (o una ajuda familiar per accedir-hi) i qui no. Espòiler: la recerca que publicarem aquest any suggereix que no és petita.

Per descomptat, les desigualtats s’aguditzen si es mira quina és la situació dels propietaris d’habitatges de lloguer: són un 13,21% de les llars, molt per sota del 41% que paguen un lloguer. Tot indica que, si creix el nombre de llogaters, és perquè cada cop menys mans concentren més propietats, gràcies a una transferència de rendes, dels primers als segons, que permet adquirir més habitatges i posar-los per llogar. Una dada: el 51,4% del mercat de lloguer està en mans de propietaris amb tres habitatges de lloguer o més.

Serà molt difícil impedir que l’esquerda continuï creixent si no s’incideix en la distribució de la propietat

El problema és que el nostre particular règim de benestar segueix com si res no hagués canviat, i està fet a mida dels que tenen propietats, no dels que ni en tenen ni en tindran. Als subsidis històrics que han finançat l’accés a la propietat de dues generacions cal sumar-hi les bonificacions als impostos sobre el patrimoni i sobre successions. Són bonificacions que impedeixen compensar les desigualtats generades per aquesta distribució de la propietat. Per no parlar dels beneficis fiscals per als propietaris que cobren rendes de lloguer: actualment només tributen sobre el 40% del que guanyen, menys que qualsevol treballador mitjà. D’altra banda, l’Estat manté un mercat de lloguer altament liberalitzat que augmenta la transferència de rendes entre sectors en lloc de reduir-la. Un 42,7% de les llars llogateres de Barcelona fan un sobreesforç, i el 76,3% són susceptibles de ser expulsades quan acaba el contracte. Viure al sector privat del lloguer et fa vulnerable independentment de la teva situació socioeconòmica.

Davant d’aquest escenari, les polítiques d’habitatge clàssiques no són suficients. Sí, cal regular el mercat de lloguer, per protegir la gent que cada cop en depèn més. Sí, cal fer habitatge públic i cooperatives perquè qui vulgui pugui emancipar-se del mercat. Sí, entre moltes altres iniciatives. Però sense fer-nos trampes: serà molt difícil fer aquestes coses i impedir que l’esquerda continuï creixent si no s’incideix al mateix temps en la distribució de la propietat, de forma directa o indirecta. Ja sigui legislant sobre l’ús de les propietats existents, o amb una fiscalitat que reparteixi millor la riquesa entre aquells que més tenen i aquells que menys. No fer cap d’aquestes coses ens aproparà cada cop més a una sort de capitalisme neofeudal, on el que defineix el teu futur és l’herència, lluny de la igualtat d’oportunitats i dels principis en què es basa la democràcia.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies