01/04/2019 | 18:53
Poques èpoques han conegut una crisi urbana com l’actual. Encara no han passat ni 10 anys des de la fi d’una bombolla hipotecària devastadora, i una nova onada d’especulació immobiliària ja ofega les nostres ciutats. Es tracta d’un destí inevitable? La realitat és que no. A pesar del que ens volen fer creure alguns falsos experts, no ens trobem davant d’un fenomen meteorològic. L’habitatge, com qualsevol bé fonamental per a la vida, és un camp de batalla sempre subjecte a la voluntat política.
Només cal una breu ullada al paper de l’Estat, sempre decisiu, per entendre la profunditat del problema. Fins fa poc, sabíem que el Partit Popular havia deixat caure les famílies i rescatat la banca. Deutes infinits per a la gent comuna i regals milionaris pels culpables de la bombolla. Una història d’ignomínia sense parangó al món. Però encara hi faltava un episodi: 700.000 desnonaments més tard, vam descobrir que el Govern de Rajoy també havia preparat el terreny perquè les finances poguessin traslladar el seu negoci extractiu de les hipoteques als lloguers. Entre el 2012 i el 2013, quan ja era obvi que cada cop més gent vivia de lloguer, el Govern de Rajoy ho va convertir en un negoci financer de primera magnitud. D’una banda, va reduir les poques garanties que tenien els llogaters, fomentant les pujades abusives, les expulsions i els mals tractes. D’altra banda, va permetre que bancs i fons inversors, convertits en els nous megapropietaris del mercat de lloguer, pràcticament no paguessin impostos.
Accedir a un habitatge assequible, viure al barri i fer projectes de vida estables dependrà del sistema d’habitatge que vulguem construir
Resultat: avui Catalunya i Espanya tenen el dubtós honor de liderar la taula de països de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) on el lloguer es menja més sou. Els escassos ingressos s’esfumen i les expulsions es disparen quasi al mateix ritme que els beneficis immobiliaris. Salta a la vista que la “recuperació econòmica” de la qual parlen alguns ha consistit en la recuperació d’uns quants a costa de molts. De fet, l’habitatge s’ha convertit en el millor indicador de la tendència creixent de les elits a viure de rendes: l’apropiació directa de diner sense que hi intervingui cap mena d’innovació o de creació de valor. El capitalisme ha mudat fins al punt que les nostres llars resulten tan crucials per a l’extracció de riquesa com l’esfera laboral. El que no et treuen a l’empresa o a la fàbrica, t’ho prenen en l’intent de proveir-te d’un sostre: allò sense el qual la vida és pràcticament impossible.
Però, si una cosa demostra aquesta crisi urbana, és el fracàs dels diagnòstics i de les polítiques neoliberals dels darrers 40 anys. Un desastre sense pal·liatius que hauria de fer emmudir tots aquells que encara insisteixen que l’única manera de garantir l’accés a l’habitatge consisteix a deixar-la “en mans del mercat” i de la propietat privada. Segons aquesta recepta inspirada en l’economia neoclàssica, deixar que l’oferta augmenti sense límit hauria de fer baixar el preu de l’habitatge. Però els sistemes d’habitatge no funcionen com un mercat de competència perfecta, on l’oferta i la demanda s’equilibren entre elles. Aquesta ficció teòrica només apareix als llibres de text de les facultats d’economia, sense proves que hagi passat alguna vegada al món real.
Per què es van disparar els preus de compra entre el 1997 i el 2007, quan a Espanya es creaven el doble d’habitatges que noves llars? Per què va caure el preu del lloguer entre el 2008 i el 2013, quan la demanda creixia molt més ràpidament que l’oferta? No, el que passa amb les nostres llars i barris no ho decideix un totpoderós mercat, aliè a la nostra voluntat. Els portals immobiliaris no són l’home del temps. Els preus no baixen i pugen per art de màgia. Accedir a un habitatge assequible, viure al barri i fer projectes de vida estables dependrà, en última instància, del sistema d’habitatge que vulguem construir, tal com en el seu dia vam fer amb la sanitat i l’educació. Rescatar les ciutats del capitalisme rendista està a les nostres mans. Les generacions presents i futures en depenen.
[Aquest article forma part de ‘CIUTATS‘, la última revista monogràfica de CRÍTIC]
