Els Comuns i els drets nacionals

Estiu de 2010: el periodista Enric Company actua com a notari d’un debat a El País entre un federalista, Miquel Caminal, i un independentista, Josep Lluís Carod Rovira, amb motiu de la reedició de l’obra Defensa de la Democràcia d’Antoni Rovira i Virgili. Caminal, catedràtic de Ciència Política, que dissortadament ens va deixar fa sis anys, era un dels màxims especialistes en federalisme i també en la figura de qui fou secretari general del PSUC, Joan Comorera.  Carod, polític i intel·lectual compromès, un independentista de tota la vida.

Caminal i Carod discrepen, però mostren punts de contacte i, per damunt de tot, dialoguen. Carod, escèptic davant les possibilitats d’un canvi a Espanya, proposa anar directament a Europa. Caminal formula un advertiment profètic: “Això vol dir processos complicats que se’ns poden escapar de les mans”. En un moment determinat, Caminal diu a Carod: “Tu fas un plantejament de la independència que no descarta la federació. Jo faig un plantejament de la federació que no descarta la independència”.

Serveixi el recordatori per enyorar una època en què federalisme i independentisme podien dialogar i arribar a acords. De fet, què són, sinó, l’Estatut de 2006 i, sobretot, el projecte d’Estatut aprovat pel Parlament el 30 de setembre de 2005? Després, l’independentisme ha volgut tirar pel dret obviant la necessitat d’analitzar la correlació de forces. I un federalisme light, en mans del PSOE i afins, ha esdevingut una fórmula retòrica per endolcir un nou tipus de centralisme.

Botiflers o realistes?

En aquest complicat context es va produir el naixement i posterior desenvolupament de Catalunya en Comú. Els Comuns han acabat definint una política sobre els drets nacionals que, tot i tenir perfils propis, és similar a la que havien elaborat el PSUC i ICV. De fet, en totes aquestes formacions convivien i conviuen partidaris de la federació, de la confederació i de la independència, units pel reconeixement del dret a decidir.

Els Comuns han estat acusats sovint d’ambigüitat en el tema nacional i, fins i tot, de traïdors i botiflers. Hi ha qui viu d’insultar-los en articles, tuits i tertúlies: són actituds que no mereixen massa atenció i menys ara que els inquisidors s’estan desqualificant els uns als altres. Però l’acusació d’ambigüitat hauria de ser analitzada: és poc clar el posicionament dels Comuns sobre els drets nacionals?

Repassem l’agitada evolució dels darrers anys. Trobarem una de les forces ara integrades dins els Comuns, ICV, implicada en la consulta del 9 de novembre de 2014: la seva principal aportació va ser aconseguir una pregunta inclusiva que facilitava la participació de tothom que, optés o no per la independència, creia en el dret a decidir. L’any 2017, l’independentisme oficial va cometre greus errors: el trencament del Pacte Nacional pel Referèndum, en el que participaven els Comuns i els sindicats majoritaris, i, el 6 i el 7 de setembre, el menysteniment del Parlament i el Consell de Garanties Estatutàries. Això no va impedir, però, la presència activa dels Comuns l’1 d’octubre, votant i defensant els col·legis electorals. Els resultats de participació en algunes localitats de l’àrea metropolitana de Barcelona no s’entenen sense aquesta dada.

Els Comuns es van mostrar molt crítics amb la pseudodeclaració d’independència del 27 d’octubre. Alhora van ser contundents denunciant la violència policial i les detencions. Es varen oposar a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. També s’han manifestat contra la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar els dirigents independentistes. I lluiten per aconseguir la llibertat dels empresonats. Tant de bo l’amnistia fos possible, però les propostes de Jaume Asens són la via més realista per aconseguir acabar amb una injustícia que provoca patiment als presos i a les seves famílies.

Totes aquestes qüestions sobrevolaven el Parlament durant el darrer Ple de la legislatura que va debatre una Resolució simbòlica de Junts, ERC i CUP demanant que el Congrés de Diputats aprovi una llei d’amnistia. La situació és surrealista. Aquests grups han deixat passar tres anys de presó dels líders independentistes sense impulsar cap iniciativa legal relacionada amb l’amnistia: ni al Parlament per enviar al Congrés, ni directament a les Corts. No hi ha excusa. L’amnistia, a diferència de l’indult, no requereix que s’hagi celebrat cap judici; es podia plantejar des de l’endemà dels empresonaments.

La reclamació de l’amnistia, que seria un acte de justícia, va esdevenir un episodi d’oportunisme electoralista

Els tres grups van exigir que la possible amnistia no inclogui els membres dels cossos policials investigats pels fets de l’1 d’octubre: és a dir, es reclama una mesura per posar fi a un conflicte polític, però s’exclou dels seus beneficis a una de les parts confrontades. Es desnaturalitza així la proposta elaborada per diversos juristes per encàrrec de l’Associació Amnistia i Llibertat que sí que contemplava aquest supòsit. La reclamació de l’amnistia, que seria un acte de reparació i de justícia, va esdevenir un episodi d’oportunisme electoralista. Els opinadors habituals es varen abraonar sobre l’abstenció dels Comuns, amagant que havien presentat una esmena no acceptada pels grups independentistes que donava suport a les tres formes d’aconseguir la llibertat de les persones condemnades: l’indult, la reforma del Codi Penal i l’amnistia. Junts, ERC i CUP varen negar-se, fins i tot, a votar un paràgraf de l’esmena que donava suport a la petició d’indult per a Carme Forcadell, realitzada pels expresidents Rigol i Benach i l’expresidenta De Gispert.

Si algunes de les reflexions que dirigents independentistes fan en privat esdevinguessin públiques, sabríem que reconeixen que els Comuns tenien part de raó en els seus advertiments. El seu posicionament pot sintonitzar amb un sector majoritari de la ciutadania: impuls a la Taula de Diàleg, voluntat de més autogovern, defensa del dret a decidir, finalització de les mesures repressives aplicades a través d’un poder judicial qüestionat, i acceptació que la via unilateral, dins la Unió Europea del segle XXI, no porta enlloc. Els Comuns estan més a prop d’Escòcia o del Quebec que de Waterloo. Han exercit una oposició contundent al desgovern del president Torra, fet que no els ha impedit ser decisius (per a disgust del mateix Torra) en l’aprovació d’uns Pressupostos del 2020 absolutament imprescindibles després d’anys de paràlisi institucional.

La defensa de la plurinacionalitat de l’Estat

El país sembla atrapat en un carreró sense sortida. Junts, ERC i la CUP plantegen com a única solució una independència que tothom sap que no es produirà en molt de temps. Segons les enquestes, només un 8% de la ciutadania creu que la independència pot arribar a curt termini. La dreta i l’extrema dreta espanyolistes mantenen una visió centralista que lliga amb l’origen franquista d’alguns dels seus components. I el PSOE i el PSC no es mouen de la descafeïnada Declaració de Granada de 2013, que ja llavors era insuficient, com si no hagués passat res aquests darrers set anys.

Davant aquest cul de sac, la reivindicació del reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol que proposen els Comuns implica defensar un model contraposat a la uniformitat preconitzada per la dreta. Però també al fals federalisme dels socialistes. Qui hauria de conformar un possible Estat federal? Segons el PSC, disset Comunitats Autònomes i Ceuta i Melilla; un discurs basat en una igualtat artificial, molt propi d’alguns barons territorials socialistes no gaire allunyats del plantejament de Ciutadans.

L’Estat espanyol ha d’acceptar que està integrat no tan sols per regions sinó també per diverses nacions. No és una idea rupturista: és a l’article 2 de la Constitució. Mentre alguns han imposat que “nacionalitat” equival a “regió”, els dos ponents constitucionals catalans, Jordi Solé Tura i Miquel Roca Junyent, van deixar ben clar que “nacionalitat” volia dir “nació”. Si s’opta per construir ponts en democràcia, caldrà fer-ho, no des de la imposició i la repressió, sinó des de la voluntarietat d’uns possibles vincles que Catalunya hauria de certificar o no mitjançant un referèndum acordat: el poble recuperaria així la capacitat de decisió que el Tribunal Constitucional li va arrabassar.

La plurinacionalitat implicaria l’acceptació d’una relació bilateral entre Catalunya i l’Estat espanyol

La plurinacionalitat implicaria el reconeixement igualitari de llengües i cultures i l’acceptació d’una relació bilateral entre Catalunya i l’Estat espanyol, que hauria d’anar molt més lluny que la que reconeix l’Estatut. Els Comuns la volen concretar amb la inclusió d’una Disposició Addicional a la Constitució, com les que ja tenen els territoris forals i Canàries. No és una proposta absurda: la defensen juristes de prestigi de diverses sensibilitats i es pot aprovar pel procediment ordinari previst a l’article 167 del text constitucional. Implicaria establir una relació de tipus confederal: blindar a la Constitució el reconeixement com a nació, el marc competencial, el règim lingüístic, el model de finançament o les inversions en infraestructures. Bona part d’aquestes mesures es podrien impulsar abans de forma immediata a partir d’una Llei Orgànica de millora de l’autogovern i de reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat.

Els Comuns volen que l’Estat espanyol esdevingui una República plurinacional federal. Quan al concepte de plurinacionalitat s’hi afegeix el de República tot sembla encara més llunyà i utòpic. Curiosament, els que més titllen d’irrealitzable aquesta esperança són els que continuen defensant l’accés a la independència a través d’una unilateralitat que la Unió Europea i la Comissió de Venècia rebutgen sense embuts. També ha aparegut un conservadorisme suposadament progressista que viu amb incomoditat la reivindicació de la República com si aquesta opció desautoritzés el paper de l’oposició antifranquista durant la transició. Però el pacte del 1978 no era immutable ni etern. Només cal comprovar el suport que obté l’opció republicana entre la gent jove.

La Monarquia comença a ser qüestionada més enllà dels cercles republicans habituals. És mèrit del comportament vergonyós del Rei emèrit i, a Catalunya i d’altres territoris, del suport de Felip VI a la repressió de 2017. Complicat? Molt. Però el PSOE no es mourà si algú no l’obliga. La República plurinacional proporciona als Comuns i a Unidas Podemos un horitzó pels temps que han de venir que molts votants socialistes comparteixen en silenci. Si l’afegitó federal porta davant la idea de la plurinacionalitat, el federalisme esdevé la forma d’organitzar la convivència entre les diferents nacions, no entre Comunitats Autònomes: una fórmula molt allunyada del model que defensen suposats federalistes amb visions uniformistes.

Una altra majoria és possible

Davant les eleccions catalanes, els Comuns aposten per una majoria progressista que eviti la frustració que suposaria la reedició d’un govern fracassat i trencat. El pacte que ha permès aprovar el Pressupost de 2021 a l’Ajuntament de Barcelona pot mostrar el camí: els components podrien ser els mateixos, tot i que no necessàriament haurien d’ocupar idèntiques posicions ni integrar un govern conjunt.

Diuen ERC i el PSC que el debat es redueix exclusivament a uns o els altres. Discutible. ERC, sense les esquerres, no té més opció que repetir parella de ball amb Junts; la seva proposta de govern ampli només busca dissimular la contradicció que suposaria pactar amb candidats com Canadell i, segons els resultats, fer presidenta a Laura Borràs amb el suport acrític de la CUP. Illa, sense el sobiranisme, només pot aspirar a un tronat i impossible front unionista amb PP i Cs. Els Comuns poden ser imprescindibles per impulsar acords programàtics que superin el frontisme. Es tractaria de construir un govern que trenqui la dinàmica de blocs confrontats en el tema nacional i pugui consensuar un programa que abordi les emergències que patim.

Els sobiranistes, apostin o no per la independència, han de parlar entre ells

A Espanya, els Comuns participen d’un govern de coalició que es mou dins de complicats equilibris, però que ha aprovat uns pressupostos útils per fer front a la crisi sanitària, econòmica i social. La dreta i l’extrema dreta espanyoles consideren il·legítim el govern “socialcomunista i terrorista”. Cada vegada s’assemblen més al Trump del 6 de gener. Borràs intenta vendre la ficció que un govern de PSOE i Unidas Podemos és el mateix que un govern de PP, VOX i Ciutadans perquè tots són espanyols. En el fons, el debat és si Espanya és l’únic estat del món que seria irreformable a partir d’una maledicció divina que impediria que la seva ciutadania volgués canviar les coses. Però, entretant, el Govern central impulsa la Llei de l’Eutanàsia, l’Ingrés Mínim Vital o una nova Llei de la Memòria Democràtica, i a casa nostra, el més calent és a l’aigüera.

Les reflexions de Miquel Caminal encara s’han d’obrir camí. La idea d’una voluntat d’independència que no descarti la federació provoca el rebuig de l’independentisme oficial. La possibilitat d’una federació que no descarti la independència treu de polleguera als que volen utilitzar el federalisme com un dic de contenció de les reivindicacions nacionals. Els Comuns es trobarien còmodes en el marc d’una conversa com la que van mantenir Caminal i Carod. Els sobiranistes, apostin o no per la independència, han de parlar entre ells i també amb altres sectors avui allunyats. El moment del diàleg potser no ha arribat. Caldrà esperar. Però arribarà.