Crític Cerca
Opinió

La ignorància tecnològica de l’esquerra catalana

L'esquerra catalana ha decidit aliar-se amb les forces reaccionàries. Cada cop que es planteja el problema de la tecnologia, la seva posició catastrofista no és tan diferent de la del populisme de dretes

27/05/2020 | 06:00

L’esquerra té un problema amb la tecnologia i el coronavirus ho ha deixat més clar que mai. Quan parlo de l’esquerra em refereixo a l’esquerra catalana. CRÍTIC és un mitjà català i crec que fixar-nos en la realitat més pròxima és el més interessant. L’esquerra espanyola, europea i occidental també té un problema similar -cosa que no passa a l’esquerra, per exemple, asiàtica-. Però això no és cap excusa. L’esquerra catalana ha ignorat la tecnologia, el problema més important del segle XXI. Ha decidit mirar cap a una altra banda davant d’un dilema incòmode, complex i fonamental.

L’esquerra catalana ha decidit aliar-se amb les forces reaccionàries. No ha estat una decisió premeditada. Però si cada cop que es planteja el problema de la tecnologia la posició per defecte és l’escepticisme i el catastrofisme apocalíptic, la posició no és tan diferent del populisme de dretes que brama contra l’automatització robòtica o l’extensió d’algoritmes a les nostres ciutats. Hi ha una mirada del món, que l’esquerra ha adoptat, on la tecnologia i el progrés són sinònim de destrucció. On la tecnologia no té una doble cara, una cara alliberadora i una esclavitzadora, depenent dels objectius pels quals s’utilitzi, sinó que és problemàtica per defecte. El millor que podria passar, per aquesta esquerra, és que el món s’aturés. Que no apareguessin tecnologies que canviaran el món i no hagués de pensar sobre què fer amb elles. Que el món s’aturi és el somni del reaccionari, però ara sembla que també és una idea d’esquerres. Tant se val: la realitat mai deixa de moure’s i canviar. L’esquerra pot mirar cap a una altra banda, sí: simplement aconseguirà estar més i més perduda davant d’un món nou que s’escapa de les seves mans.

L’esquerra té un problema i és que entén la tecnologia a través de Black Mirror i no de Silicon Valley. Sincerament, ¿què diria Karl Marx? ¿Com unes forces polítiques que es diuen portadores del canvi no estan estudiant en detall i investigant tot el que està passant al centre tecnològic més important del món? ¿És que conèixer i estudiar què està passant a Silicon Valley -o a Shenzhen, o a Fukuoka, o al Pangyo Techno Valley- és aliar-se amb l’enemic? ¿No es va passar Marx anys i anys entenent a la burgesia, la seva economia i la seva tecnologia industrial? És temptador entendre el món a través del tecnodistopisme de Black Mirror: com a la sèrie tot surt sempre malament –i tota tecnologia destrueix o esclavitza– ens podem estalviar pensar. I aixecar les torxes contra qualsevol novetat que ens costi d’entendre. El futur sempre és malson. El món ideal és un món sense futur. ¿No era l’esquerra la força que havia d’imaginar un esdevenir brillant i millor?

La reacció instintiva de l’esquerra actual és, davant la por tecnològica, refugiar-se en el localisme

La reacció instintiva de l’esquerra actual és, davant aquesta por tecnològica, refugiar-se en el localisme. El lema és: si ho fem a petita escala tot sortirà bé. Retornem a allò local. Tanquem-nos en el poble, el barri. El problema d’aquesta idea és que parteix d’una premissa falsa: que si tu t’aïlles del món, no seràs afectat per ell. És l’ideal hippie. Escapar de la realitat: una idea artísticament genial i profundament yanki —Woodstock, Kerouac—, però poc efectiva per a la majoria dels mortals. Ens tancarem al barri i, un dia, el cel s’haurà omplert de drones —i no sabrem ni com funcionen—. El barri. ¿L’esquerra no pot ambicionar una mica més? ¿On està l’acció leninista a gran escala? Disto molt de ser un defensor de l’economia planificada —la meva experiència vivint i estudiant la Xina ha estat la millor educació contra el fonamentalisme estatalista—, però, quan vaig veure a l’activista Pau Llonch demanant per Twitter un Amazon controlat per l’Estat, en canvi de la seva destrucció, em va cridar positivament l’atenció. En un mar de llàgrimes i laments, un membre de l’esquerra demanava una acció grossa i contundent remant en la mateixa direcció de la tecnologia, i no renegant d’ella.

Alguns em diran que l’esquerra catalana a vegades sí que ha parlat de la tecnologia. És veritat. Però la majoria de debats han estat elitistes, intranscendents i sense cap impacte real. Fer una xerrada al CCCB sobre física quàntica i el seu impacte a la literatura postmoderna, o sobre realitat virtual aplicada a les performances segurament pot tenir interès per algú. Però a mi m’agradaria veure un bon debat sobre com la construcció de gratacels utilitzant només drones, impressores 3D i tecnologia 5G pot reduir de manera espectacular els accidents laborals. O com pensarem els impostos quan la telepresència —per exemple, un enginyer en una habitació de Singapur controlant un robot a Tarragona— sigui habitual en els sectors més ben pagats de l’economia. En els debats habituals (literatura postmoderna-física quàntica), en canvi, la tecnologia és un afegit per fer-nos els moderns, més que per entendre la modernitat. Un exotisme caviar. Potser el temps estaria més ben invertit si imitéssim a Marx: ell va llegir atentament a David Ricardo, nosaltres podríem analitzar en detall els discursos d’intel·lectuals de Silicon Valley com Peter Thiel o Balaji Srinivasan.

Potser l’esquerra ja ha fet tard. El debat que estic plantejant no és a llarg termini. Ara mateix els grans poders mundials ja han entès que qui domini la tecnologia, dominarà el món. ¿O ens pensem que la guerra tecnològica entre els Estats Units, o les amenaces i pressions sobre qui construirà les xarxes 5G, són simplement històries per divertir-nos mentre sopem mirant el telediari? ¿És realista creure que aquesta batalla i les tecnologies que s’acabin imposant -i qui les controli- no ens afectarà? ¿Realment la cultura de la derrota està tan intrincada a l’esquerra que ha decidit renunciar a tenir cap mena de paper en la competició per construir el Nou Món virtual?

El prejudici automatitzat del tecnodistopisme ha creat un debat viciat que equipara més tecnologia amb menys llibertat

I no cal que anem a la geopolítica mundial: ens ho hem trobat de cara amb el coronavirus. El prejudici automatitzat del tecnodistopisme ha creat un debat viciat que equipara més tecnologia amb menys llibertat. Quan es va plantejar la proposta de combatre la COVID-19 impulsant el rastrejament digital -geolocalització, seguiment de contactes- l’esquerra va bramar mentre onejava les banderes de la llibertat, la privacitat i la lluita contra l’autoritarisme. Tres banderes que mostren la tragèdia i la farsa del moment.

¿Llibertat? ¿Ho dieu seriosament? ¿Un confinament físic quasi medieval és la vostra alternativa a utilitzar la tecnologia per reduir les infeccions per coronavirus? ¿No està claríssim que la mega-quarantena que hem fet ara és una excepció brutal, tant per a la societat com per a l’economia? L’única de manera de combatre una nova onada és tenir la tecnologia preparada. En temps de coronavirus, tecnologia és igual a llibertat.

En segon lloc, la bandera de la privacitat. Un mantra occidental tant venerat com inconcret. ¿És tan dramàtic cedir privacitat en una emergència sanitària, quan ja ho has estat fent per pura diversió a Facebook i altres xarxes socials? D’altra banda: ¿què és privacitat i què no? ¿Quines dades ha de tenir l’Estat i quines no? El debat és important, però sovint s’enterra en una cridòria irracional: si no volem que l’Estat tingui ni una dada nostra, destruïm el nostre historial mèdic o cremem Hisenda. El somni humit del llibertarisme delirant, d’un Far West combinat amb un paradís fiscal. L’oposició entre innovació, tecnologia i privacitat, fins i tot, a vegades és contradictòria: revolucions com la del blockchain estan enfocades a augmentar aquesta privacitat més que mai. En resum: el coronavirus ens enfronta amb un nou —i incòmode— dilema, el de menys privacitat a canvi de més llibertat. Per a la tradició liberal occidental aquesta disjuntiva pot semblar una heretgia. Però la història avança al marge dels nostres prejudicis ideològics.

En tercer lloc, el mantra de què el rastreig digital ens porta cap a l’autoritarisme. ¿De veritat? Sento dir-ho amb tanta contundència, però aquesta afirmació és penosament eurocèntrica. Ja portem mesos veient com societats plenament democràtiques com Corea del Sud o Taiwan estan portant a terme aquestes mesures -i a més amb un èxit rotund- sense que hagi aparegut cap ciber-Führer o proliferin els camps de concentració vigilats per sanguinaris gossos robòtics. De fet, aquestes i d’altres societats asiàtiques han estat el millor exemple de com combatre l’epidèmia reduint el mínim les llibertats gràcies a…. sí, la tecnologia. Vés a saber, potser la bandera del pensament il·lustrat progressista, aquell que confiava en el poder de la ciència i la tecnologia per poder millorar el món, ja ha marxat d’Occident en direcció a l’Àsia. Potser l’esquerra ja només sap plorar per les llibertats del passat, en ccomptes de sumar-se al combat de crear-ne de noves. Potser l’esquerra ja és només nostàlgia. La imaginació i l’aventura han decidit emigrar a continents més fèrtils.

L’esquerra té por de la batalla més important del segle XXI. I cada cop és més irrellevant davant d’ella. Els malsons tecnodistòpics l’han fet mandrosa i reaccionària. El somni del progrés és una utopia caducada. Quan l’esquerra desperti, quan ja sigui tard, veurà que el món del futur l’han construït altres. En aquell moment, l’esquerra ja només serà una peça de museu.

P.D: Qui em digui que la dreta catalana també és ignorant en tecnologia demostrarà que no ha entès res del que he explicat en aquest article. Ja us ho trobareu.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Principi de realitat', de Jordi Muñoz (L'Avenç), i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies