Per un Primer de Maig amb plena ocupació i habitatge assequible

Durant la crisi financera, la retallada de drets a la classe treballadora va ser sagnant. Ha costat anys i l’esforç de milers de persones poder començar a redreçar-ho, i no ha estat un camí sense traves. A poc a poc, a còpia de diàleg social, de concertació i de negociació, s’han anat bastint unes bases per reduir desigualtats i recuperar la vida de les persones, basades no simplement en el guany, sinó en el bé de tota la societat.

Tanmateix, el camí, com dèiem, ha estat molt complicat. La crisi sanitària de la Covid-19, la més greu d’un segle ençà, va matar milions de persones arreu del món i va obligar a confinar-se molts milions més. L’economia va parar en sec, i amb ella es van aturar unes cadenes de subministrament de les quals depenia tot el planeta.

Ara bé, malgrat això, vam ser capaços, amb la construcció d’un fort escut social, de propiciar un canvi radical de les polítiques públiques a tot Europa. Es van injectar milers de milions d’euros per reforçar els sistemes sanitaris, per protegir l’ocupació i per salvar milers d’empreses i milions de llocs de treball. Aquí van prendre forma els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), que van suposar un canvi de paradigma, pel fet d’exigir que els ajuts públics prohibissin els acomiadaments, cosa que hauria estat la recepta clàssica davant de qualsevol crisi. Els sindicats vam tenir un paper clau en la definició de la fórmula. Mai no s’havia fet res de similar en cap de les crisis anteriors, i mai tampoc no s’havien aconseguit tan bons resultats.

Però ens calia fer més. Sortir de la crisi de la Covid-19 era una part, però encara era necessari refer-nos dels estralls de la crisi financera del 2012 en el mercat de treball. Seguíem amb una elevada taxa d’atur, la creació d’ocupació estava pràcticament estancada i la precarietat laboral seguia sent la norma en els contractes. També es notava als convenis, i als salaris, i la desigualtat anava a més, perquè els salaris més baixos eren els que menys creixien.

Un 54% de pujada del salari mínim no només no va enfonsar el país, sinó que en va apuntalar el creixement

I, contra tot pronòstic i contra les ganes de molts, vam pactar una reforma laboral. El diàleg social tornava a ser la gran eina; la negociació col·lectiva, després de tants anys d’estar escorada a la dreta, es reequilibrava, i la política de contractació apostava pel contracte indefinit. A més, un 54% de pujada del salari mínim no només no va fer enfonsar el país, com auguraven alguns malastrucs, sinó que apuntalava el creixement del país (un país, per cert, on les pensions també creixen, la qual cosa desmenteix també les previsions catastrofistes).

Així que, portant la contrària a tots els dogmes que ens van dur a la crisi anterior, hem aconseguit que el consum, el mercat de treball i l’activitat econòmica tinguin un creixement superior al de la resta d’Europa. Som gairebé 21 milions de treballadors i treballadores a Espanya i més de 3,7 milions a Catalunya. Els contractes indefinits, que abans només eren un 10%, ara són pràcticament la meitat dels contractes que es formalitzen al país. I la temporalitat s’ha reduït del 21% al 13%.

Encara hi va haver, però, un nou daltabaix, el que va suposar la inflació. Aquesta ja s’enfilava abans de la guerra d’Ucraïna, però el conflicte va fer que arribés als dos dígits. Havíem millorat els ingressos de les persones, però l’especulació i la fam de beneficis desmesurada de moltes empreses feia que la millora no es notés a la butxaca de la gent. Algunes mesures, com la desgravació de cert tipus d’IVA i la rebaixa del preu de l’energia, van ajudar a contenir-la. L’increment del preu dels diners i la pujada dels interessos per part del Banc Central Europeu, però, van disparar el cost de les hipoteques, cosa que va agreujar encara més l’economia familiar de milions de llars. Era una paradoxa dramàtica: amb més gent treballant que mai i amb el fort increment dels salaris més baixos, gràcies a l’impuls de les pujades del salari mínim interprofessional (SMI), la gent que treballava no arribava a final de mes per la voracitat del capital.

El 2023 hem aconseguit increments salarials per sobre de la inflació, i s’ha guanyat poder adquisitiu

Hem resistit les embranzides de l’austeritat i de la crisi financera, hem construït un escut social durant la pandèmia, hem recuperat els equilibris de les relacions laborals a les empreses amb la reforma laboral, hem capgirat la política de contractació reduint a mínims la precarietat de la temporalitat i hem garantit pensions suficients per a 10 milions de persones i per als 12 milions que serem d’aquí a pocs anys amb la jubilació de la generació del baby boom. I, malgrat tot, ens hem de rearmar per superar la pujada de la inflació. I més quan tenim ja a l’horitzó les transicions digital, climàtica i demogràfica, que només cal que encarem amb intel·ligència i sentit de la justícia social, per entomar tot el seu potencial i no deixar ningú enrere per un excés de tacticisme o per seguir, només, lògiques de guany monetari.

Es pot fer i ho hem fet en allò que es refereix a les condicions laborals, amb l’Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva, que va fixar uns increments salarials que han recuperat una part del poder adquisitiu de la classe treballadora del país. El 2023 hem aconseguit, de mitjana, increments salarials per sobre de la inflació, i s’ha guanyat poder adquisitiu.

Llavors, si tenim més gent treballant que mai, més contractes indefinits que mai, menys contractes temporals que mai, més dones treballant que mai i més persones migrants treballant que mai (malgrat que moltes d’elles ho fan en sectors que ofereixen condicions força millorables) i cobrem per sobre de la inflació, de manera que sembla que tot va de cara per construir una societat sense pobresa ni desigualtats, quina és la gran peça que manca encara? És senzill: el preu de l’habitatge. Els preus disparats de l’habitatge fan impossible l’accés a un dret essencial per a la classe treballadora i, en especial, per al jovent. Ens cal més del 47% de la mitjana dels nostres ingressos per accedir a un habitatge i, en el cas del jovent, es necessita fins a un 90%. Dedicar més del 30% dels nostres ingressos a un habitatge ens fa la vida, literalment, impossible.

No podem oblidar el poble palestí, que està sotmès a un genocidi avalat per les principals potències mundials

Tampoc no és l’únic obstacle. Tot i que tenim més gent treballant que mai, l’atur a Catalunya manté més de 370.000 persones sense feina. No podem acceptar com a normal que tinguem vora un 10% d’atur estructural.

Per tot això, el Primer de Maig, el moviment sindical confederal sortirà al carrer per demanar plena ocupació i sostre per a tothom.

Fem una crida als treballadors i treballadores catalans perquè omplin les manifestacions per reclamar ocupació i sostre per a tothom. Aquesta ha de ser la pròxima gran conquesta social que aconseguim amb la nostra lluita. I tot això, com a sindicat internacionalista que som, sense oblidar-nos mai dels treballadors i treballadores del món que pateixen la barbàrie de les guerres, I, en especial, del poble palestí, que està sotmès a un genocidi avalat per les principals potències mundials, a les mans del govern feixista i genocida d’Israel, que assassina milers de persones i que, sense pietat, ha matat milers de nens i nenes.

Prou de genocidi a Palestina!

Per tots i totes, visca el Primer de Maig!