Crític Cerca
Opinió

19/04/2018 | 19:02

M’odien, i això no té importància;
però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.
JOAN FUSTER

Reconec que l’expressió un sol poble pot incomodar. Sobretot perquè durant molt de temps, quan se’n parlava, semblava que dins d’aquest sol poble només hi cabien uns quants. Avui en dia, però, fins i tot jo —que no m’agraden les expressions massa fetes i utilitzades— l’he fet servir en alguna ocasió. Potser perquè ara, més que mai, és coherent amb els valors i els objectius de la República. Potser, també, perquè ara més que mai certa classe política alimenta un discurs de fractura i confrontació desvinculat de la vida quotidiana dels catalans. Quan parlem —m’hi incloc— d’un sol poble el que volem és, justament, contraposar aquesta nova idea de les dues Catalunyes enfrontades i incompatibles. A alguns ja els està bé, aquesta dicotomia, perquè els interessa per al tipus de política que defensen: de conflicte, alarmista, demagoga, a cop de titular fals.

Ara que fa trenta-cinc anys que va morir Mercè Rodoreda, recuperen les cartes d’exili i guerra que va escriure. Diu, en una d’elles: “Jo, que tan sovint estic frec a frec del patètic, espero, malgrat els meus trenta anys intensos, unes quantes primaveres amb prou tendresa en mi per a sentir en el cor i en les mans tot el que de més delicat tenen les flors i els matins alegres. Ara no, ara m’he quedat amb un dels sentiments més negatius: l’odi. Un odi passiu, gairebé animal, a tot i a mi per la meva impotència”. Si parlo de l’odi és perquè aquest sol poble que tenim al cap els qui fem servir aquesta expressió pretén, sobretot i precisament, eliminar aquest odi passiu, gairebé animal, i aquesta impotència constant en què ens hem instal·lat d’uns mesos ençà. Em preocupa que aquest sol poble quedi ancorat en el ressentiment. Si fos així, ho entendria: som humans, i tenim dret a abaixar els braços, a reaccionar a la impotència més immediata. Però també tenim dret, i m’agradaria reivindicar-ho, a no odiar. Precisament perquè aquells que s’emprenyen amb el discurs del sol poble —a l’altra banda, perversa, del 155— ens volen enfurismats, enfadats, dividits, amb l’odi a flor de pell… violents. Aquells que prefereixen dividir Catalunya en dos, enfrontant-les, atiant una fractura que per si sola no existeix; aquells que volen veure en Tabàrnia una manera d’explicar Catalunya, aquells que volen simplificar la riquesa del país, que no ens encomanin l’odi.

L’adversari no és l’enemic i això lliga amb la idea del sol poble: hi cabem tots i totes, vinguem d’on vinguem

Parlo de l’odi sense complexos perquè el percebo, i perquè m’espanta. M’espanta no per qui odia i ho explicita públicament, perquè ha triat el camí fàcil, sinó per aquells que els segueixen una mica per no trobar l’equilibri entre discrepar i ser injust. Chimamanda Ngozi Adichie parla, a ‘Sobre el perill dels tòpics’, de la història única. Justament l’odi es combat acabant amb aquest discurs únic que diu que l’independentisme —ara transformat en republicanisme— és burgès, identitari, classista i etnicista. Amb l’odi no el podrem combatre. Per això té tanta importància que ens obliguin a odiar-los, com deia en el seu aforisme Joan Fuster. És sense odi, amb la força de la raó, que seduirem aquells que ens volen simples, empetitits; els qui no s’esforcen per entendre que pensar i sentir diferent no ens converteix en enemics. A l’enemic, per considerar-lo enemic, l’hem de deshumanitzar abans. D’aquí l’odi. D’aquí la importància de no caure en la provocació, de no caure en un dels sentiments més negatius. Aquest matís, el de no considerar l’adversari un enemic, lliga de nou amb la idea del sol poble: hi cabem tots i totes, vinguem d’on vinguem, parlem el que parlem i sentim el que sentim.

Dir que “el independentismo se basa en sentimientos” no és ben bé cert, però no ens n’amagarem: l’independentisme no és només sentiments, però no els rebutja. Fa temps que la política és, com deien les feministes als setanta, també allò personal. Tot és polític, també els sentiments. Algunes parlen de batalles i de guanyar, d’altres asseguren que no parlaran mai amb Puigdemont, d’altres ni tan sols contesten les cartes del president del Parlament o l’amenacen, insinuen i es comporten com una màfia. Si hi ha una batalla aquí que hem guanyat és, sense cap mena de dubte, la dels sentiments. Això no vol dir que les decisions s’hagin de prendre amb sentiments, ni que els sentiments siguin l’únic motor de l’acció política… però per què renunciar-hi, per què renunciar a fer política també des de la humanitat. Potser això, l’empatia i els sentiments, és el que li ha faltat al lideratge —fins ara majoritàriament masculí— de primera línia.

Que no ens prenguin la senyera i ens quedem només amb l’estelada, que el partidisme no ens faci oblidar que la lluita pels drets

Em preocupa l’odi perquè en té, d’importància, i perquè paral·lelament a l’embat contra l’Estat, paral·lelament a les institucions i les entitats, hi ha una feina que no podrem fer si no és des de la generositat: sí, la seducció. Sí, aconseguir que el moviment republicà sigui cada cop més ampli, transversal i democràtic. En una carta a Jordi Cuixart, Jordi Évole parlava de la seducció, de com és imprescindible que els qui ens sentim republicans entenguem que aquells que encara no se’n senten són el nostre objectiu: els hem de seduir, convèncer. No amb paraules buides, no amb paternalisme i no amb superioritat moral. Potser, tal com estem vivint els darrers temps, sembla del tot una ingenuïtat pensar que dins i fora de Catalunya, aquells que encara no estan a favor de la República, ho estaran.

Potser semblem càndids, els qui pensem que encara ens hem d’explicar més i millor, arreu, també allà on no ens volen escoltar. Sense menystenir tota la feina que s’ha fet fins ara, sense pecar d’ingenus, perquè ja sabem que hi ha qui no vol entendre. Però, sí, encara tenim feina a fer. És possible, sí, que el problema no sigui només que no ens hem explicat als dubtosos. Hi ha hagut molts intents, de moltes maneres, fins i tot amb l’estratègia de xoc a què ens enfronta l’Estat espanyol. Però no m’hi resigno: els Nous Republicans en van plens, de gent que fins fa poc no se n’havia adonat de la importància de la República i els seus valors. Encara ens queden molts Évoles que convèncer, i necessitem molts Cuixarts disposats a fer-ho. Txell Bonet ja ho diu: potser tu també pots trobar un discurs amb què et sentis còmode i denunciar allò que veus, allò que trobes injust. Fa temps que la República no va només de la República, i gestos com els d’Albano Dante Fachin o Àngels Martínez Castells en són dues mostres ben bones.

Tenint presos polítics i exiliats, exposicions retirades, llibres segrestats, rapers condemnats, regidors i regidores encausats, tenint els CDR —la millor mostra de com la societat catalana està més conscienciada que mai i s’autoorganitza—, sembla una petitesa parlar de l’odi i de la seducció. Però un poble alçat és també això, les accions amb menys repercussió. No hem de cedir espais de llenguatge o gesticulacions a qui ens volen prendre el dret a seduir: que no parlin de cosir el país aquells que el volen trencar, que no ens prenguin la senyera i ens quedem només amb l’estelada, que el partidisme no ens faci oblidar que la lluita pels drets i les llibertats estan per sobre de qualsevol campanya. No ens vulguem petits, perquè no ho som.

Si nosaltres no ens movem per Espanya, els haurem regalat un espai molt valuós

Aquesta seducció que elogio és necessària a Catalunya, però també a Espanya. És cert que ho hem volgut fer, és cert que molts no ens volen escoltar, és cert que no pots intentar dialogar d’igual a igual amb qui s’alegra que empresonin i silenciïn un moviment pacífic i democràtic. És cert, i no seré jo qui negui l’evidència. Però tampoc seré jo qui cedeixi tot el control als adversaris. Si nosaltres no ens movem per Espanya, explicant arreu que la República no s’alça contra els espanyols —malgrat que molts d’ells hagin traspassat totes les línies, malgrat l”a por ellos’— sinó contra un règim autoritari i repressiu, els haurem regalat un espai molt valuós. No volen entendre’m, i això no té importància. M’obliguen a no voler-me explicar, i això sí que en té.

Si parlo de l’odi és també perquè ens el volen imputar com a delicte. Ens hi podríem resignar, els podríem odiar obertament, amb un odi passiu, gairebé animal, i corroborar les seves ànsies de venjança, perquè mai no ens podran perdonar que l’1-O aconseguíssim votar. Però els estats, abans de les guerres, ensenyen els seus conciutadans a odiar a qui pensa diferent d’ells. És l’única manera d’assegurar-se que en el moment decisiu, quan traspassin l’última línia vermella, ho facin sense cap sentiment de culpa. I això, malgrat tot, mai no ha estat una guerra. Això —l’independentisme, la República—, mai no ha estat per a nosaltres una batalla. És, però, una revolució. Profundament democràtica i col·lectiva, estrictament pacífica. Una revolució de revolucions.

Jenn Díaz és escriptora i diputada d’ERC al Parlament.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies