05/09/2019 | 19:00
Quan vaig prendre la decisió d’escriure la meva primera novel·la en català, no ho vaig fer per militància. De fet, fins fa no gaire considerava que cap de les decisions que prenia com a escriptora —personatges, arguments, context, entorn, descripcions o llengua— no tenien res a veure amb decisions militants. Em pensava que, per a mi, escriure sobre família o dones, ambients aïllats i que recordaven sobretot el poble dels meus avis, a Extremadura, eren simplement decisions sentimentals, emocionals, de memòria. I sí, potser sí, però no és en absolut incompatible amb la militància i la política. Fins que no vaig començar a fer meu el lema feminista que diu que tot allò personal és polític, no vaig començar a desxifrar les diferents decisions que m’havien anat conduint fins on sóc ara: dedicar-me a la política institucional, escriure i parlar en català més que no pas en la meva llengua materna i defensar allò que abans era intuïció com una militància conscient.
Si escric sobre la família, és perquè la meva mai havia acabat d’encaixar en una d’aquelles que la societat accepta com a normals. I aviat vaig començar a comprendre que els lligams de sang no ho són tot en aquesta vida, i molt menys en les relacions personals, que s’acaben construint sobre altres criteris. Si escrivia en castellà i utilitzava el català només amb persones puntuals, tampoc no era casualitat ni era una decisió exempta de significat i de més d’una lectura. A casa meva, el català l’hem sentit a la ràdio i la televisió (i jo, a l’escola), però no el parlàvem entre nosaltres.
Quan vaig prendre la decisió —sentimental, pensava— de començar a duplicar la meva obra i fer-ho en català també, va ser precisament perquè a casa meva —la d’ara, no la d’infantesa— s’hi parla català tot el dia. I si els personatges principals de les meves novel·les són dones imperfectes, humanes, antiheroiques i, sovint, patètiques, és perquè d’alguna manera sempre he intentat trobar en les novel·les allò que m’ha envoltat. Les mares no són éssers de llum que no s’equivoquen, que no estan cansades o que no senten remordiments. I les filles no estimen sense condicions. Molt menys quan són adultes. Totes aquestes decisions, que jo considerava personals, han esdevingut polítiques i les he defensat, també, des d’aquesta vessant.
M’he carregat d’arguments per no considerar mala educació que el català sigui predominant en la meva vida quotidiana
La que potser era més evident era la de la llengua. El meu bilingüisme no era ben bé cert: tot el dia parlant amb tothom en castellà, adreçant-me a persones desconegudes en castellà per inèrcia i, amb dos o tres amics, fer-ho en català, no era precisament el que podríem considerar normalització lingüística, malgrat que tenia un coneixement del català per fer-lo servir. El meu ús del català era selectiu, i molt sovint trobava que alguns dels amics amb qui parlava en català, en les primeres converses, van intentar canviar al castellà perquè detectaven que era la meva llengua materna. Quan vaig començar a construir la meva pròpia família i ho vaig fer en català, tot allò que abans per inèrcia feia en castellà, vaig passar a fer-ho en català. Així, amb naturalitat. Avui en dia, però, la naturalitat i la intuïció han donat pas a una militància conscient. M’he carregat d’arguments per poder invertir les inèrcies i no considerar mala educació que el català sigui predominant en la meva vida quotidiana. Dic això perquè per a mi parlar castellà no és canviar de llengua: és simplement utilitzar la materna.
Durant els darrers anys, reconec que acceptar que el castellà és una llengua d’imposició a Catalunya m’ha generat moltes contradiccions. En primer lloc, perquè a casa meva s’hi ha parlat castellà perquè la meva família per part de pare és extremenya, i per part de mare, andalusa. De nou, el que jo atribuïa a raons sentimentals tenia una altra lectura al darrere. Que per a mi no fos d’imposició no vol dir que no ho fos per a Catalunya. Fa alguns dies, amb l’article que van publicar en Sergi Morales i en Lluís Pérez-Lozano, em vaig desacomplexar una mica. És clar que el castellà és una llengua d’imposició, però no solament aquí a Catalunya, sinó a tot l’Estat. És això el que fan els estats: imposen un model de país, instal·len unes dinàmiques en la política, decideixen l’impacte de les lleis sobre la vida dels ciutadans que voten democràticament —amb sort— cada quatre anys, i marquen en quina llengua ho faran. No, no és candidesa: és simplement que la llista canvia la paraula imposició per normes positives, i potser, expressat d’aquesta manera, és més fàcil fer entendre la situació de precarietat del català respecte al castellà a tots aquells que busquen portar el debat a la fractura social.
Els que entenen la discriminació positiva del català com a supremacisme deuen ser els mateixos que consideren que les quotes de dones alteren la meritocràcia
La discriminació positiva, que en el feminisme hem assumit com a justa, encara no ha trobat el seu espai en la política lingüística de país. Encara cou molt que a Catalunya es discrimini positivament el català, perquè la paraula supremacisme s’ha instal·lat en el debat públic i ha generat un rebuig notori cap a una llengua que, sense aquest rebuig notori, ja ho tenia magre per sobreviure amb normalitat. El supremacisme, per a qui encara no ho sàpiga a hores d’ara, és la supremacia o superioritat natural d’un grup d’individus respecte a un altre o d’altres. La discriminació positiva i el supremacisme, que molts volen barrejar, són incompatibles. Aquells que entenen la discriminació positiva del català i la política lingüística com a supremacisme deuen ser els mateixos que consideren que les quotes de dones alteren la meritocràcia i creuen que el feminisme vol adoptar les mateixes formes que el masclisme. I no, si us plau. Prou complexes són les dues lluites —llengua i gènere— per no assentar les bases del debat, les nocions bàsiques, en què ens hem de discutir. La militància en el català no té res a veure amb el supremacisme: se’n diu, com ja apuntaven els companys Morales i Pérez-Lozano, política lingüística.
Quin és, veritablement, el problema de la llengua actualment? Per a mi, no és en absolut un problema sobre militància política. El català sempre ha estat una llengua polititzada, pel que representa i per la voluntat del franquisme de fer-la desaparèixer —i, amb la llengua, un poble. Que sigui una llengua polititzada no és en absolut un problema, però l’espanyolisme l’ha volgut convertir en una llengua amb ideologia, amb una llengua partidista. I és precisament perquè volen convertir el català en una qüestió processista que acaben transformant el castellà en el seu adversari polític. I no, el castellà, en tot cas, és un adversari lingüístic, perquè conviuen i perquè no tenen el mateix suport institucional i social. Però no és l’enemic polític. Aquesta situació m’empeny a militar amb major consciència.
D’una banda, com a castellanoparlant republicana i independentista, rebutjo del tot la idea que les llengües marquin bàndols. Defenso, en canvi, que, precisament per això, hem de poder reconstruir espais com els de Súmate, però des d’una altra banda: fent bandera de l’ús social del català, malgrat que siguem castellanoparlants. Perquè això sigui així, el purisme s’ha d’abstenir algun temps del debat, o no ens en sortirem. Potser parlem amb més accent castellà, potser ens descuidem pronoms febles i potser fem servir barbarismes o construïm les frases amb una lògica castellana. Perquè la llengua estigui viva entre els que no l’hem parlada a casa, necessitem trencar la barrera de la vergonya. A la meva família, per exemple, tothom entén perfectament el català, i el podrien parlar, però els fa vergonya. Deixant això de banda, que podria ser més aviat superficial dintre de la reflexió de fons, ens cal que l’independentisme castellanoparlant entengui que la llengua també construeix un país, i que la discriminació positiva és política d’autodefensa. Davant d’aquells que pretenen que el català sigui una llengua minoritzada, domèstica i prescindible, doble militància. I sobretot, sí, dels castellanoparlants.
Cal que l’independentisme castellanoparlant entengui que la llengua també construeix un país, i que la discriminació positiva és política d’autodefensa
De l’altra, no suporto que l’ús d’una llengua o de l’altra desperti tants prejudicis en els entorns polititzats. En aquests moments, és molt difícil guanyar la batalla dialèctica del català com a part del procés, com una llengua de conflicte. Fa uns quants anys, el debat estava superat i el català era llengua de transformació i cohesió social, d’igualtat d’oportunitats. Si l’oposició de l’independentisme no estigués liderada per un partit polític com Ciutadans, potser ens en sortiríem. Però no és així, i cal reconèixer les limitacions i les armes comunicatives i polítiques dels teus adversaris: els de dins i els de fora. També m’agradaria remarcar que el castellà no ha de ser un motiu de desprestigi per als independentistes —a mi no m’agradaria regalar-li la meva llengua materna als unionistes—, i el català ha de poder-se aïllar d’alguns debats amb dades objectives: que parlin els lingüistes i els sociolingüistes, com proposava la Marta Rojals, i no tant els tertulians o els polítics no experts en la matèria. La política lingüística, l’omissió o la imposició dels estats condicionen el futur de les llengües, i tenim al davant un repte majúscul. Com a país, i com a comunitat lingüística. I les que som tres voltes rebels li agraïm a l’atzar la triple militància conscient.
