Una economia per a la vida de totes

Les migracions són un fet. Una realitat. No un problema a gestionar o a resoldre. Les migracions simplement són. Malgrat això, existeix una voluntat inicial en la societat dominant a marcar l’immigrant com una amenaça des d’una perspectiva de seguretat. Aquest relat, utilitzat no només per l’extrema dreta, sinó també per sectors progressistes, obvia que la majoria de recursos i matèries primeres que arriben als “països rics” s’extreuen precisament dels territoris d’origen de moltes de les persones que migren cap a Europa. Per descomptat s’obvia, també, que les tanques que impedeixen l’entrada d’aquestes persones s’obren cada dia perquè hi entrin les mercaderies. Aquest procés només es pot mantenir sobre l’exercici d’una violència simbolitzada per fronteres com la frontera sud espanyola, però que va més enllà, perquè, quan aquestes persones travessen les fronteres, es troben amb les feines pitjor pagades i menys valorades. Es parla molt de la divisió sexual del treball, però es parla poc de la seva divisió racial. No n’hi ha una sense l’altra.

Sovint, després del rebuig i de la deshumanització, arriben la compassió i el paternalisme. Però l’exclusió social, econòmica i vital no es resol amb compassió, sinó amb polítiques valentes i contundents, orientades a garantir drets. És el que hem intentat fer, dins de les nostres limitacions, des de l’Ajuntament de Barcelona, treballant per una economia feminista que posa la vida de les persones al centre. Cal, però, continuar caminant cap a una política econòmica que aprofundeixi encara més en la redistribució de la riquesa, de les feines i de les cures, per tal d’aconseguir una transformació social que posi totes les persones al centre. Necessitem una economia que contribueixi a l’emancipació i la reducció de les desigualtats, no només les de gènere, sinó també les etnicoracials i de classe.

Això vol dir una economia que incorpori les dones i les persones migrades, amb programes de promoció d’ocupació i d’impuls i acompanyament d’emprenedores i projectes de l’economia social i solidària. Iniciatives per trencar amb el terra enganxós que fa que moltes dones ocupin feines poc remunerades, sense possibilitat de progressió professional i, especialment, per seguir dignificant les feines del sector de les cures, ocupades majoritàriament per dones migrades i racialitzades.

El sou de les persones migrades a l’Estat espanyol és un 28,3% menor que la mitjana de la resta de treballadores

Les dades ajuden a aterrar què implica la divisió racial del treball en una ciutat com Barcelona, on gairebé un terç de la població va néixer fora de l’Estat espanyol. D’acord amb el darrer informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), el sou que perceben les persones migrades a l’Estat espanyol és un 28,3% menor que la mitjana de la resta de persones treballadores. Segons el mateix informe, les persones migrades són més susceptibles de tenir un treball precari, atès que el 27% tenen contractes temporals, i el 15%, treball a temps parcial, i que perceben un salari més baix que la resta per la mateixa categoria professional. A banda, les dones migrades han d’afrontar una doble penalització salarial, ja que s’estima que la bretxa salarial per hora de treball entre els homes que no són migrats i les dones migrades és gairebé del 21%, superior a la bretxa de remuneració per motius de gènere general (16%).

Si ens centrem en Barcelona, d’acord amb les darreres dades estadístiques de l’Ajuntament, les persones nascudes a l’Amèrica Llatina tenen un salari mitjà un 40% més baix que les persones nascudes a Espanya, i les nascudes a la resta del món —sense comptar-hi ni Europa en general ni la Unió Europea en particular—, un 52% menys. Pel que fa a les dones llatinoamericanes, tenen un salari d’un 53% menys que els homes nascuts a Espanya, i les que han nascut a la resta del món, d’un 56% menys.

Si hem de parlar d’atur, les dades indiquen que els veïns i les veïnes de la ciutat de Barcelona amb nacionalitat estrangera tenen sempre unes taxes d’atur més elevades que la resta; el 23% el 2020 (10 punts més que la resta!). Pel que fa al poble gitano, encara tenim més dificultat per tenir dades acurades, però la tendència és clara: segons el darrer informe Discriminación y Comunidad Gitana, de la Fundación Secretariado Gitano (FSG), la taxa d’atur és d’un 52%, tres vegades més que la taxa de la població general. Un altre cop, en el cas de les dones, les diferències són encara més pronunciades. Cal destacar també que, tal com explica Pastora Filigrana al seu llibre El pueblo gitano contra el sistema-mundo (Akal, 2020), històricament el poble gitano ha comptat amb les seves pròpies estratègies econòmiques de resistència menyspreades o invisibilitzades per l’antigitanisme. Encara ens falten més dades, les de la població que, tot i no haver migrat i haver nascut a Barcelona, són fills o netes de persones que ho van fer.

En definitiva, totes aquestes dades ens demostren que és imperatiu impulsar programes de promoció econòmica i d’inserció sociolaboral des de la interculturalitat crítica i l’antiracisme. La bona notícia és que a Barcelona no partim de zero.

Polítiques en clau d’economia feminista: obrint el camí

Treballar per una economia feminista implica no només acompanyar en la inserció laboral, sinó que aquesta sigui de qualitat i diversificada. El programa BCN FemTech, del qual s’han beneficiat més de 3.400 dones, sorgeix per superar la bretxa de gènere en el sector tecnològic, un dels de més gran creixement a la ciutat. Entre d’altres, 75 dones en situació de vulnerabilitat, també en situació irregular administrativa, s’han format com a programadores, amb una taxa d’inserció del 78%. Iniciatives com aquesta són les que hem de seguir consolidant, amb més recursos i treball en xarxa amb les entitats de l’àmbit.

En els últims vuit anys, almenys 138.600 dones s’han beneficiat de les polítiques municipals contra la feminització de la pobresa

En aquest sentit, els Punts de Defensa dels Drets Laborals, que van néixer a Ciutat Vella, han atès 6.700 persones (7 de cada 10 dones) des de la seva creació el 2017. Ara cal vetllar per la incorporació de la perspectiva de gènere i antiracista; donar a conèixer encara més aquest servei entre els sectors més proclius a patir situacions d’explotació laboral i continuar afermant els drets laborals de bracet dels sindicats, també implicant-hi la PIMEC i patronals, per treballar en la millora de les condicions laborals de les dones i persones migrades.

En els últims vuit anys, almenys 138.600 dones s’han beneficiat de les polítiques municipals contra la feminització de la pobresa i la precarietat. També hem treballat en altres àmbits més enllà de l’ocupació com l’habitatge o la pobresa energètica com, per exemple, la reserva d’un 10% de l’habitatge públic destinat a dones i llars monomarentals i els protocols per evitar el tall dels subministraments a dones en situació de violència masclista.

Ara ha arribat el moment d’enfortir la mirada intercultural crítica i antiracista en aquestes polítiques públiques. Hi ha desenes de milers de veïns i veïnes a Barcelona que tenen la dificultat afegida d’estar en situació irregular administrativa. Una injustícia que busca solucionar la ILP RegularizaciónYA, que, liderada per moviments antiracistes de tot l’Estat, va recollir més de 700.000 signatures. Mentre es manté en vigor una Llei d’estrangeria racista, des del municipalisme tenim marge per reforçar els plans d’ocupació i ajudes a la contractació per a persones que compleixin els requisits de regularització. Per justícia social, per una qüestió de drets, de dignitat, de reparació… i també perquè l’economia ho necessita.

Revisem-nos i avancem

El fet que aquesta mirada intercultural crítica i antiracista no sigui més present en la política pública té molt a veure amb una presència gairebé nul·la de persones amb bagatges migratoris i culturals diversos a l’Administració. Només l’1,2% del personal municipal de Barcelona és d’origen estranger, per causa d’una Llei del funcionariat que només permet a les persones amb nacionalitat espanyola treballar a l’Administració pública. Això no és només a nivell funcionarial, sinó també en altres àmbits clau com l’educació, els mitjans de comunicació, les institucions o les programacions culturals. En aquest últim mandat s’ha aconseguit obrir camí en la incorporació de persones d’origen divers a través de clàusules específiques en les contractacions que es fan des de l’Ajuntament o en les darreres promocions de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

En les pròximes eleccions, un de cada cinc veïns no hi podrà votar per culpa d’una Llei electoral també racista

Aquesta infrarepresentació també es dona en l’àmbit polític, tant en l’exercici del dret a vot passiu (a l’actual ple municipal no hi ha cap regidor o regidora d’origen migrant) com actiu, ja que en les properes eleccions municipals un de cada cinc veïns no podrà votar per culpa d’una Llei electoral també racista. Com a Administració, tenim el repte d’entomar el racisme de manera estructural, tot transformant la mateixa institució. Línies com la ressignificació o la retirada del patrimoni colonial i esclavista, tal com es va fer amb la plaça d’Idrissa Diallo, amb l’impuls del moviment antiracista; els protocols de detecció i lluita contra el racisme a les escoles; lluitar per visibilitzar i entomar les dificultats en l’accés a drets bàsics com l’habitatge, també són línies a seguir consolidant. Dos informes sobre racisme immobiliari fets per l’Ajuntament van comprovar que el 60% de les immobiliàries accepten discriminar en l’accés a l’habitatge per motius racials i que les persones amb nom àrab reben un 20% menys de resposta per part de les immobiliàries que les persones amb nom autòcton.

No ens podem permetre el luxe de no incorporar aquesta perspectiva a totes i cadascuna de les polítiques públiques que es desenvolupin a la ciutat de Barcelona; no hi ha cap altra opció. L’any 2000, la població d’origen estranger a la ciutat no arribava al 5%; ara és del 30%. Barcelona és una ciutat diversa, gràcies a les migracions i més enllà de les migracions. Les seves polítiques socials, econòmiques i culturals ho han de reflectir. Barcelona està orgullosa de la seva diversitat i hem de continuar lluitant per unes institucions que governin perquè la diversitat també estigui orgullosa de Barcelona.