10/07/2015 | 07:00
Quan estàs parlant amb una dona sobre la situació als Balcans i et deixa anar un “sóc de Srebrenica”, has de trobar les paraules més acurades per continuar la conversa. Saps que en algun moment o altre parlareu de difunts i de la pena -o l’alegria-, de si els ha pogut sepultar o no. És així.
Aquests dies es duran a terme els actes de commemoració del genocidi de Srebrenica d’aquell fatídic 11 de juliol de 1995. Fa just 20 anys. Arribaran a Bòsnia els caps d’estat i excaps per saludar autoritats, posar una flor a la làpida i fer un discurs…. Angela Merkel, Bill Clinton i etcètera i etcètera diran les seves sentides paraules però segur que no saludaran a la Sifa Suljic, quan vivia a Srebrenica, Sifa Ademovic.
Sifa, avui ciutadana de Sant Celoni, és aquests dies a Sarajevo i a Srebrenica per donar sepultura a les restes trobades del seu pare. Al cementiri de Potocari ja hi té dos tiets i un germà, i encara es busquen les restes de l’altre germà. Aquesta és la història de les dones de Srebrenica.
Recordant els actes de commemoració del vintè aniversari, el Regne Unit ha presentat al Consell de Seguretat de Nacions Unides una proposta de resolució per reconèixer el genocidi de Srebrenica amb l’objectiu d’expressar el dol per totes les víctimes del conflicte, demana que es reconegui com a genocidi tal com ha manifestat en sentència en ferm el Tribunal Penal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia i remarca la importància crucial de la reconciliació basada en el diàleg, la justícia i el suport a les víctimes. No aprofundeixo en la descripció perquè la proposta no s’ha pogut discutir en exercir Rússia el dret a vet. El govern rús discuteix l’ús del terme genocidi. Al Consell de Seguretat ningú deu saber que Sifa enterra aquest dissabte tres ossos del seu pare trobats i identificats gràcies al Banc d’ADN i teixits del que disposa Bòsnia i Hercegovina. A Sifa que ningú li discuteixi si allò va ser un genocidi.
Fa uns anys a Sarajevo, l’Andrej, quan era estudiant de Belles Arts, va aconseguir que la fàbrica de tabacs on es comercialitza el ‘Drina’, col·loqués en els seus paquets la frase “Oblidar Mata”. A la nostra amiga Sifa li van comunicar fa quatre anys que s’havien identificats uns ossos del seu pare en una de les fosses comuns de la localitat, durant aquest anys no n’han aparegut més i segons la normativa és hora de donar sepultura a aquests ossos. Potser en properes investigacions trobaran altres restes i se seguirà el mateix procediment. A la Sifa tot això no la deixarà mai oblidar el que va passar.
Sóc de Srebrenica, perquè el meu avi també va estar en una fossa comuna i no hi ha cap lloc on rebi sepultura. Bòsnia i Hercegovina té molts problemes i ha de millorar econòmicament i socialment, està en una zona geoestratègica complicada per les relacions Est/Oest i per les relacions amb Orient però ens poden donar algunes lliçons, entre elles la identificació de les víctimes. Espanya, Colòmbia i Cambotja són els estats amb més fosses comunes, i fins i tot a Espanya el jutge que es va atrevir a reescriure una petita part de la història viu “exiliat” i apartat de la carrera judicial. A Potocari cada any reben sepultura les darreres víctimes identificades: aquest any 176 noms i cognoms s’afegeixen a la llista de 7.261 identificats, però encara lluny dels 8.373 homes donats per desapareguts després que les milícies serbobosnianes comandades pel criminal Mladic (empresonat a La Haia i encara pendent de judici) van prendre el control de la població.
Sóc de Srebrenica i amic de la Sifa quan recorda amb ulls plorosos que la seva família estava en un “enclavament segur”, segons la terminologia adoptada per les Nacions Unides; quan recorda la sortida dels cascos blaus holandesos, la no reacció del Quarter General en no enviar reforços, el silenci de la comunitat internacional i -ella afegeix- l’oblit del mateix govern bosnià. L’altre dia abans de marxar cap a Bòsnia la Sifa em comentava que passats els anys l’únic que demana és que algú demani perdó, que algú digui “ho sento”, que algú mostri penediment.
Aquest dissabte 11 de juliol de 2015 moltes ciutats del món recordaran els fets. Per un dia Srebrenica, la darrera vergonya d’Europa, tornarà a aparèixer als mitjans i ens mostraran com Bòsnia està de dol. De dol per les víctimes, de dol per la inutilitat de la reacció internacional, de dol per la passivitat, de dol per un nou dret de vet en el Consell de Seguretat, de dol per la sensació que no és el darrer episodi on trobarem fosses comunes. Com diu la làpida del cementiri de Potocari: “Que Srebrenica no torni a passar mai més, ni en cap altre lloc del món. Un genocidi incomprensible que no podem oblidar”.
* Aquest dissabte Barcelona rendeix homenatge a les víctimes del genocidi de Srebrenica. De les 10.30 hores fins a les 20.30 hores del dissabte 11 de juliol centenars de ciutadans citaran els noms dels 8.373 desapareguts. Teniu més informació a la web del Districte 11.
Manel Vila és president de la Fundació Districte 11-City to City i ha estat nomenat ciutadà d’honor de Sarajevo en reconeixement de la tasca que va fer en favor de la ciutat bosniana durant la guerra dels Balcans.
