02/06/2021 | 06:00
Versió en català de l’article publicat a ‘Ctxt’ el 26 de maig de 2021.
La pandèmia no solament està generant un gran impacte mundial en pobresa, malaltia i mort, sinó també una gran desigualtat en la vacunació. A mitjan abril, s’havien aplicat més de 900 milions de dosis de vacunes, però els països rics en van rebre el 85%, per només el 0,2% en els més pobres. Al maig, s’estimava que més de tres quartes parts de les vacunes han estat administrades en tot just deu països. Mentrestant, el continent africà amb prou feines ha rebut l’1% de les vacunes encara que té el 15% de la població mundial. Al mateix temps, en molts països rics entre una tercera i dues terceres parts de la població ja n’han rebut almenys una dosi, però en països com Síria o el Congo tot just una o dues de cada 10.000 persones l’han rebut. De fet, mentre en alguns països rics ja s’està vacunant joves i grups d’alt risc, en països com el Txad, Tanzània o Burkina Faso ni tan sols ha estat possible vacunar el personal sanitari.
Si s’haguessin distribuït de manera equitativa els 1.670 milions de dosis de vacunes distribuïdes en el món, ja s’haurien immunitzat els professionals sanitaris i les persones grans del planeta. El mateix director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha denunciat que hi ha una desigualtat escandalosa i ha assenyalat que “un petit nombre de països que fabriquen i compren la majoria de les vacunes controlen el destí de la resta del món”.
Si les vacunes fossin realment un bé comú de tota la humanitat, es podria atenuar (i probablement controlar) l’impacte global de la pandèmia; però, lamentablement, aquest desig es contraposa a la realitat d’un sistema neoliberal de producció i distribució de vacunes en el qual grans laboratoris farmacèutics competeixen per guanyar quotes de mercat i fer beneficis enormes.
“El poder del complex farmaceuticoindustrial global, les Big Pharma, influeix molt en el poder polític”
La vacunació inclou el seu finançament i la distribució, un procés bàsicament públic, així com el seu control, la producció i la comercialització de caràcter privat. I és que l’enorme poder del complex farmaceuticoindustrial global (Big Pharma) influeix decisivament en el poder polític (parlaments, partits i institucions), per canviar lleis, controlar preus i patents, tenir guanys i amb això augmentar el seu poder global encara més. Per exemple, tot i que països com l’Índia, Sud-àfrica i altres desenes més van tractar de suspendre temporalment els drets de propietat intel·lectual sobre les patents durant la pandèmia, la Unió Europea, els Estats Units i altres països rics ho van impedir després de ser pressionats pel lobby farmacèutic.
En el cas concret de la UE, la vacunació mostra amb claredat les prioritats d’una entitat dirigida per una elit paràsita (si no corrupta), subjecta en gran mesura al poder financer i empresarial. No és per casualitat que a la UE la vacunació hagi estat un procés desigual i lent (tres o quatre vegades pitjor que al Regne Unit o als EUA), la qual cosa ha generat un elevat patiment i mortalitat que en bona mesura podia haver-se evitat. Primer, per l’opacitat de les negociacions dels contractes amb les farmacèutiques, on la informació ha estat sistemàticament ocultada, així com per la ineficàcia en les decisions i recomanacions preses per una burocràcia ineficient que han generat confusió, escepticisme o fins i tot perplexitat entre la ciutadania. Exemples d’això són la necessitat de mantenir l’equilibri de poder intern francoalemany amb una comanda inicial de 300 milions de vacunes a BioNTech (alemanya) i el mateix nombre a Sanofi (francesa), menyspreant i posposant durant mesos les comandes a AstraZeneca, o la lentitud d’actuació i els retards en els treballs realitzats per l’Agència Europea de Medicaments (EMA), que regula la seguretat i l’eficàcia dels productes farmacèutics (per exemple, endarrerint l’aprovació de la vacuna russa Sputnik V).
I, segon, per la submissió de la Comissió Europea als lobbies al servei de les grans corporacions (a la UE hi ha 15.000 lobbistes a temps complet), on Big Pharma gasta molts milions d’euros anuals per pressionar la UE permetent que les farmacèutiques rebin molts diners per avançat, renegociïn a l’alça els preus i fins i tot incompleixin contractes signats sense un acord que els obligui a complir els terminis acordats o a ser sancionats.
Un model neoliberal de vacunació
Darrere de repetides apel·lacions per aconseguir “salut per a tots”, que “ningú quedi enrere”, o que les vacunes són “un bé públic universal”, el model neoliberal de vacunació representa un enorme negoci econòmic i un model geopolític insolidari on els governs dels països rics han acaparat massivament vacunes practicant el “jo hi vaig primer”. Per exemple, després d’aprovar les tres primeres vacunes, el 85% va quedar en mans del Canadà, dels EUA i d’altres països rics que van reservar moltes més vacunes de les necessàries per protegir la seva població.
Mentrestant, la distribució caritativa d’un petit percentatge mitjançant el Fons d’accés global per a vacunes Covid-19 (COVAX) de l’OMS no ha servit més que per encobrir com funciona un sistema mercantil i neocolonial que en les condicions actuals només permetria vacunar tota la població mundial com a molt aviat a finals del 2022.
L’actual “apartheid” vacunal és especialment macabre perquè sembla probable que el coronavirus romangui amb nosaltres molt de temps i que segueixin sorgint noves variants que allarguin, compliquin o fins i tot empitjorin l’evolució de la pandèmia. De fet, la mateixa OMS reconeix que en només cinc mesos del 2021 s’han registrat més casos i morts per la Covid-19 que en tot l’any 2020.
I és que el capitalisme neoliberal no solament és un sistema incompatible amb el benestar i la salut de la població mundial, sinó que, pres de la seva lògica mercantil i d’obtenir guanys immediats, és incapaç de prevenir a mitjà i llarg termini la crisi pandèmica o l’emergència climàtica. Davant d’una pandèmia, les vacunes han de ser un bé comú de la humanitat que no pot estar subjecte a patents i al control privat. Com ens ensenya la història, només una gran mobilització de ciutadans, moviments socials i partits polítics del Nord i del Sud global pot permetre democratitzar integralment la investigació, el desenvolupament i la distribució de vacunes i aconseguir així una “vacuna solidària” que protegeixi tota la humanitat.
Versió en català de l’article publicat a ‘Ctxt‘ el 26 de maig de 2021.
