Crític Cerca
Opinió
Joan Buades

Joan Buades

Professor, escriptor i investigador especialitzat en recerca sobre el turisme, la globalització i el canvi climàtic

Imaginar el necessari: tres prioritats clau per al 99%

Entre la confusió i la por, més enllà de l’emergència sanitària i mentre esperem poder sortir al carrer per alçar la veu, hauríem de preocupar-nos pel 99% simbòlic que deien els d’Occupy Wall Street

08/05/2020 | 01:00

El 2020 el portarem tatuat tota la vida. El vam començar amb la devastació insòlita del Glòria a tot el litoral i poques setmanes després contemplem confinats l’impacte d’una pandèmia que està segant centenars de milers de vides, escombrant l’espai social i posant en situació de risc laboral i familiar moltíssima gent aquí i arreu. Malgrat les llacunes interessades de les estadístiques oficials, a l’hora d’escriure aquestes línies Espanya s’ha convertit en l’estat del món amb més casos i més morts per un milió d’habitants de tot el planeta. I crida l’atenció que un 15% de les persones infectades siguin personal mèdic i d’infermeria en un estat que presumeix de tenir “el millor sistema sanitari del món”. I no hem acabat l’anyada…

Oficialment, el mantra és superar els estralls i recuperar una certa “normalitat” després de successius “estats d’alarma”. Tothom és ara “soldat” i sanitaris, exèrcit i policies, a més, tenen el plus d’”herois”. Mentre les mesures concretes per a sostenir famílies, persones autònomes i negocis petits i mitjans són escasses, tardanes i amb un alta probabilitat que no arribin per excés de burocràcia, proliferen les iniciatives “filantròpiques” de grans empreses i personatges de la faràndula televisiva per presentar-se com a “salvadors”. S’exigeix unitat i el president del govern proposa uns nous “Pactes de la Moncloa”. Sí, una reedició dels que van bloquejar definitivament la ruptura democràtica i van retallar sostingudament la renda de la gent de baix. Però quan ja hi ha més d’un 16% de cotitzants, uns 3,5 milions de persones afectats per un ERTO, s’haurien d’encendre totes les alarmes. L’anunci no fa més que afegir llenya al foc de la realitat fosca d’abans del coronavirus: Espanya era ja el quart estat més desigual de la UE i el segon, després de Bulgària, on més s’havien accentuat les distàncies entre persones riques i pobres des del crac del 2008. 

En primer lloc: Retornar riquesa privada a qui més ho necessita

Entre la confusió i la por, més enllà de l’emergència sanitària i mentre esperem poder sortir al carrer per alçar la veu, crec que hauríem de començar a preocupar-nos per nosaltres mateixos, el 99% simbòlic que deien els d’Occupy Wall Street. Per començar a trencar tabús: s’imposa retornar riquesa privada cap a qui més ho necessita perquè la caixa pública està hipotecada i, a més, té uns enormes forats d’ingressos que se li escapen via paradisos fiscals. L’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIReF) va calcular l’any passat que 1,8 milions de llars vulnerables podrien gaudir d’un “salari suficient” (compatible amb mantenir una feina) d’almenys 430€ per adult i un complement de 100€ per infant. Això permetria reduir la pobresa severa prop d’un 60% amb un cost de no més de 3.500 milions d’euros anuals. Podem imaginar fàcilment que ara es duplicaran almenys aquestes llars vulnerables: per tant, el cost podria atènyer els 7.000 o 8.000 milions anuals a curt termini.

La prioritat hauria de ser la creació d’un “impost de solidaritat” a abonar per les empreses de l’IBEX-35

D’on haurien de sortir aquests diners? La prioritat hauria de ser la creació d’un “impost de solidaritat”, ni que fos temporal, a abonar per les empreses de l’IBEX-35, les que tenen més de 1.000 treballadors i treballadores i les que tenen presència en paradisos fiscals. Aquestes firmes són les que menys cotitzen per l’impost de societats (entre el 4 i el 9% efectiu de mitjana), que va recaptar poc més de 22.000 milions d’euros l’any 2019. L’Agencia Tributaria fa poc documentava que el frau via paradisos fiscals de les empreses espanyoles i catalanes amb més beneficis globals pot arribar a suposar que les més poderoses paguin un misèrrim 0,3% de tipus real en l’impost de societats. S’inspiraria en l’impost de solidaritat en vigor per a la ciutadania de l’antiga RFA per reconstruir l’economia alemanya arran de la reunificació. Fins i tot baixant simultàniament en el de societats uns quants punts a les petites i mitjanes empreses, un impost específic de solidaritat per a les grans empreses d’un 15% sobre resultat comptable permetria disposar del volum de liquidesa necessari. També seria interessant que es nodrís del 50% dels dividends de les energètiques, que el 2020 serà d’uns escandalosos 5.500 milions. A aquests diners hi hauríem d’afegir la cancel·lació o congelament dels 12.900 milions en nou armament que va decidir el primer govern Sánchez just arribar al poder, una despesa extra fins al 2030 que no sembla prioritària per a la majoria al carrer. 

Dos: La banca rescatada ha de garantir crèdits d’interès zero a qui li faci falta (i no la caixa pública)

Assegurat el “salari suficient” o “renda bàsica” (el nom no fa la cosa), caldria recuperar 65.000 milions aportats per la caixa pública per al rescat bancari que encara no han estat tornats. Bankia, BBVA, Abanca, CaixaBank, Sabadell i la resta d’entitats beneficiàries haurien d’oferir crèdits d’emergència a interès zero a mig termini per a petites i mitjanes empreses, persones autònomes i famílies vulnerables. És impresentable que puguin cobrar fins un 1,5% d’interès a empreses, persones autònomes i col·lectius vulnerables quan s’han beneficiat de la corrupció sistèmica del règim borbònic per engrandir gratis el seu negoci. 

De fet, en lloc de comptar amb l’aval d’un 80% de l’estat (com ha compromès el govern PSOE-PODEMOS), haurien de ser els bancs beneficiats que n’assumíssin aquesta exposició de risc. Com ha desmuntat documentadament Roger Tugas a Nació Digital, el govern central ha aprovat un pla de 200.000 milions d’euros d’emergència que no resisteix la prova del cotó perquè, en realitat, garanteix només una despesa real pública del 5% d’aquesta quantitat. La causa d’aquesta migradesa de recursos aportats realment per l’estat és la manca de justícia fiscal per absència sostinguda, històrica, de contribucions rellevants de les transnacionals (dels bancs en lloc preeminent) a la caixa pública mentre que es retalla tendencialment la renda de les classes treballadores. Aprenent dels errors de la darrera crisi, tocar la banca per afavorir la població vulnerable és la segona exigència de qualsevol alternativa desitjable per a la gent de baix. 

Tres: La reconstrucció ha de preveure una inversió massiva pública en protecció social i ecològica en temps d’emergència climàtica

Això permetria alliberar fons rellevants per fer possible la tercera clau: un potent programa massiu d’inversions públiques en benestar i protecció social i ecològica. A part de l’estat central, les autonomies i  els ajuntaments, una mostra representativa de la societat viva n’hauria de ser cogestora sota la divisa que el sector públic i el tercer sector han de créixer per assegurar el benestar col·lectiu i la democràcia econòmica. Hi imagino no només banca pública, empresaris i sindicats sinó també iniciatives per un lloguer digne, la sanitat pública, l’economia rural i agrària, el món cooperatiu, la xarxa ecologista i pel decreixement, les associacions feministes… Com a destinacions prioritàries no hi haurien de faltar la recerca en seguretat sanitària, l’ampliació del parc públic de lloguer, la solarització i protecció climàtica d’edificis, plantes de producció i serveis, el desplegament de transport col·lectiu de rodalies, el foment de l’agricultura i ramaderia de proximitat i ecològica, la protecció del litoral davant l’augment del nivell del mar…

L’actual brot de pandèmia és un assaig davant les onades de xoc climàtic i de crisis de bioseguretat que ens esperen

Seria imperdonable que el coronavirus fos una oportunitat més perquè sectors crucials en l’economia fòssil com l’aviació, el turisme, les energètiques, la química o l’automoció aconseguissin “rescats” ingents amb rebaixes o exoneracions ambientals. No deixo de pensar que això de l’actual brot de pandèmia és sols un assaig davant les onades de xoc climàtic i de crisis de bioseguretat que ens esperen en aquest tremendament volàtil i incert segle XXI. Perquè havíem quedat que faríem un Green New Deal, oi? Quan si no ara, que hem d’iniciar la reconstrucció de l’economia i la comunitat?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies