07/06/2019 | 12:15
Passat el 26-M la lectura política dels resultats em diu que la voluntat majoritària de la ciutadania de Barcelona és favorable a un govern d’esquerres i progressista en l’orientació, plural en la composició i allunyat del frontisme i les trinxeres en l’acció. Traduir aquesta lectura a decisió política requereix temps i maneres. El context condiciona, de manera especial els presos i la judicialització política, i els blocs, tot i que afeblits, pesen i estiren; les ferides de les desqualificacions en campanya cicatritzen lentament; la feble cultura del pacte i la coalició no ajuda; i les històries personals i de les relacions entre organitzacions alimenten desconfiances. Però cal superar-ho ràpid, els dies passen i el 15 de juny és a prop, la voluntat general expressada en vots i participació ciutadana s’ha de traduir en forma de govern i programa d’acció municipal.
Per això he signat el manifest “per un govern d’esquerres a la ciutat de Barcelona”. Amb ell volem emplaçar a les tres forces d’esquerres (ERC, Bcomú, PSC) a arribar a un acord de govern amb tres grans objectius generals compartits: un govern estable de les tres forces polítiques d’esquerres; impulsar polítiques d’equitat social, feministes, de foment de l’habitatge assequible, de suport a l’economia social i de millora ambiental, etc.; i contribuir des de Barcelona, capital de Catalunya, a cercar una sortida dialogada i acordada a la qüestió nacional catalana, defugint tant la judicialització de la política com els frontismes.
Hi ha una majoria d’esquerres suficient per fer polítiques d’esquerra a la ciutat
Crec que aquesta posició se sustenta per les mateixes dades del 26-M: hi ha una majoria d’esquerres suficient per fer polítiques d’esquerra a la ciutat; el resultat electoral no invalida el nucli de les polítiques fetes aquests quatre anys, al contrari, les revalida; l’aposta ciutadana majoritària defuig les polítiques de blocs, vota en clau de govern de ciutat i prima les posicions més obertes i dialogants. Els programes de les forces polítiques a les quals emplaça el manifest, contemplen en bona mesura i amb els seus matisos, suficients coincidències per obrir una negociació i construir una proposta d’acord de govern coherent en aquesta orientació.
Sé que no és fàcil, cada organització té les seves pròpies claus a l’hora d’analitzar el resultat i establir les estratègies, que poden tenir interessos contraposats. A més estem immersos en un context de negociacions generals per configurar els diferents governs municipals i diputacions, que de forma molt majoritària necessitaran pactes i enteses per garantir governabilitats arreu, i també de la negociació per la investidura del govern de l’estat. Als municipis s’estan construint aliances diverses, en clau local de governabilitat concreta. Tarragona, Badalona, Vilafranca, Calella o d’altres municipis, Barcelona no és excepció. Allò que a un lloc s’estigmatitza o es titlla d’antinatural, es valida com just i imprescindible al poble o ciutat del costat. Veiem pactes d’ERC amb PSC, amb els Comuns o sense, crides a suports –via vot o abstenció- a llistes de C’s i fins i tot PP per decantar alcaldies, i tot sempre en nom de la governabilitat i el municipi. Barcelona, com la resta de municipis, ha de construir una proposta de governabilitat en clau d’autonomia local, de govern de la ciutat i de polítiques de ciutadania. La construcció d’aliances no pot prescindir del context, segur, però s’ha d’evitar que aquest paralitzi tota iniciativa, condicioni el futur o l’instrumentalitzi imposant objectius aliens als de la ciutat.
Tenim l’oportunitat de donar continuïtat a les polítiques de transformació d’aquests quatre anys, que han cavalcat sobre un model de ciutat que s’ha anat construint els darrers 40 anys des de governs majoritàriament d’esquerres, i que en l’actual context català, espanyol i europeu, és rellevant preservar. Aquests quatre anys tot i disposar d’un govern en minoria, s’han obert línies de treball importants en polítiques d’habitatge, serveis socials, medi ambient i qualitat de l’aire, transport públic, relació amb les empreses subministradores de serveis bàsics, control de la qualitat laboral i condicions de treball en licitacions de contractes públiques, participació ciutadana, etc.
Les decisions estratègiques de ciutat aquests quatre anys han comptat amb el suport del Bcomú, PSC i ERC i l’oposició frontal de la dreta
Polítiques de transformació, reals, materials, de clara orientació social, ancorades en el feminisme i l’ecologisme. Que en alguns casos no han acabat de reeixir i simplement s’han apuntat, per la pròpia feblesa d’un govern en minoria i per l’oposició frontal dels poders econòmics i polítics que han interferit en el dia a dia del consistori. Però s’ha visibilitzat que si que es pot innovar en polítiques públiques a la ciutat, dotar-les d’una clara orientació de progrés i ser referent global. Quatre anys en què bona part de les decisions estratègiques de ciutat (PEUAT, reserva 30% habitatge social, Glòries, tramvia, etc.) han comptat amb el suport del Bcomú, PSC i ERC i l’oposició frontal de la dreta moltes vegades ajudada amb el fre de mà imposat pel Govern de la Generalitat.
Ara tenim l’oportunitat de donar un nou impuls a aquestes polítiques de ciutat, constituint un govern fort i estable, amb una majoria sòlida, 28 de 41 regidors. La ciutadania no ha invalidat les polítiques d’aquests quatre anys, no ha fet cap impugnació global, els resultats electorals reafirmen la voluntat ciutadana de mantenir l’orientació d’esquerres en les polítiques municipals, augmentant el pes i la presència de l’esquerra al consistori i equilibrant la seva pluralitat (més del 62% dels vots entre tres forces que es mouen entre el 21,35% i el 18,40% de vots cadascuna).
La ciutat té davant grans reptes que necessiten consolidar i aprofundir aquestes polítiques. Reptes derivats de la greu crisi social que encara estem vivint, en especial la creixent desigualtat; de la necessitat de donar un nou impuls econòmic, sostenible i responsable, a la ciutat; l’accés a l’habitatge, digne i assequible; la contribució a la lluita contra el canvi climàtic; la convivència ciutadana; l’acollida i la integració social i laboral de les persones que arriben a la ciutat; etc. Reptes que reclamen aprofundir les polítiques integrals iniciades el darrer mandat –d’habitatge, d’atenció social, d’educació, de salut pública, ambientals, de promoció econòmica, d’exigència responsable a les empreses contractades, etc.-
I si bé és cert que la ciutat no ho pot tot, que no té totes les competències ni els recursos, també ho és que sense la ciutat i sense que aquesta faci de contrapoder davant dels poders econòmics i polítics no es podrà capgirar la situació. Per això és determinant quin és el govern que es defineixi, com es configura, quina força té i a quines polítiques s’orienta.
Un govern en minoria ho té més difícil: la dreta intentarà condicionar i la pressió mediàtica voldrà frenar accions de caràcter més social
Un govern d’esquerres, amb una presència plural d’actors, aportarà major riquesa a l’hora de concretar les accions de govern i tindrà més força davant les interferències dels poders econòmics i polítics. Un govern en minoria, de 10, de 20 o de 18, ho té més difícil. A l’altra banda de la plaça el govern de la Generalitat ja ha explicitat, per boca del seu president, que vol un govern de la ciutat de Barcelona instrumental a la seva política frontista. La dreta política ja ho sabem, intentarà condicionar amb el seu vot en el Plenari, i la pressió mediàtica corresponent, i frenar l’aprovació de les accions de caràcter més social i progressistes.
No s’entén el rebuig inicial a obrir la negociació d’un acord de govern suportat en 28 regidors i tres forces polítiques, si no és per l’oportunisme polític de determinades formacions. Els vetos creuats només s’expliquen perquè hi ha qui prefereix posar per sobre interessos de partit o dinàmiques a curt termini vetllant “armes” per a les pròximes eleccions autonòmiques. També s’entén que pugui haver-hi oportunistes polítics, sempre n’hi ha.
No és presentable, però, situar d’entrada que només hi ha dues alternatives: Maragall-Colau o Colau-Collboni amb el suport de Valls, o fer alcalde el de la llista més votada. Una manera maniquea de plantejar-ho, i demagògica. Aquest dilema només és possible si abans s’ha intentat construir un programa comú de les tres forces d’esquerra i un acord de govern. Si es constata el fracàs i es dóna a conèixer per saber on rau la dificultat, és possible explorar altres disjuntives i establir-ne els pros i contres. Aleshores ens podem plantejar el dilema: o un govern de ciutat en minoria, subordinat a la política frontista; o un govern de ciutat en minoria, batallant contra les insuficiències de les polítiques catalanes i espanyoles. L’alternativa a un Govern d’esquerres plural és un govern en minoria.
En minoria, sigui de 20 o 18, es pot governar, també amb 10 o 15. Ja ho hem vist aquests quatre anys i sabem les seves dificultats. Es pot fer, però cal saber per a què i cap a on. I, certament, pot haver-hi un cert mal regust estètic (o principista) escoltar l’oferiment d’en Valls a votar “a canvi de res”, i es pot adduir que mai res és gratuït; però no és lícit que Valls jugui les seves cartes per a la seva estratègia política i el seu futur personal? Ja que això és el que ha fet i sigui quin sigui el resultat final ell ja s’ho ha cobrat situant-se en l’escenari del qual l’havien expulsat els vots. Però això no pot invalidar, ni tenyir de dubtes, la capacitat d’altres forces polítiques de construir una proposta política de govern autònoma i d’esquerres; ni es pot utilitzar per construir vetos a la participació d’altres forces d’esquerra en una possible negociació i acord.
No es fa fàcil obviar l’ombra del menysteniment de la capitalitat de Barcelona si no s’acata la lògica frontista
Tanmateix però, també deixa un mal regust estètic (i de principis) qui es nega a negociar un pacte d’esquerres, vetant a forces (que d’altra banda s’accepten com aliades en altres ciutats de Catalunya) sabent que la inexistència d’alternativa et dóna automàticament l’alcaldia sense haver d’explicar amb quins condicionants l’assumeixes ni comprometent les polítiques a fer. No es fa fàcil obviar l’ombra del menysteniment de la capitalitat de Barcelona si no s’acata la lògica frontista o el que pesa en l’estratègia la disputa per assolir el lideratge d’un bloc polític-ideològic determinat. Tot, també, plenament lícit, però millor que s’expliciti netament.
Les forces d’esquerra no poden deixar de jugar aquesta partida. Pot no agradar la proposta política d’un govern plural i transversal, i es pot combatre, només faltaria. Però s’han de donar alternatives. Però no es pot confondre un vot a la investidura amb una aliança o pacte de govern, públic i transparent. No sigui cas que el resultat final sigui el triomf total de l’estratègia de la dreta política, fent fracassar qualsevol política d’aliances, investint un alcalde en minoria, subordinat a estratègies frontistes i aconseguir així, també, el bloqueig del futur govern i la ciutat.
Instal·lar-se d’entrada en falsos dilemes morals ens pot portar a imposar vetos, a paralitzar els intents de pactes i acords i, en definitiva, a l’absència de propostes. Avui no es pot renunciar a intentar construir una proposta d’acord de govern per les tres forces d’esquerra, que doni resposta al vot ciutadà de progrés, obert, plural i transversal, amb total transparència i compromís, que permeti conèixer de què es parla, qui diu què, qui no vol parlar amb qui i de què no vol parlar.
Si guanya la lògica del frontisme, algú haurà d’assumir la responsabilitat de liderar una proposta comuna de govern d’esquerres
I si al final, guanya la lògica del frontisme o els vetos i es fa impossible l’acord, algú haurà d’assumir la responsabilitat i el compromís de liderar una proposta comuna de govern d’esquerres i, si cal, prèvia validació per les bases de la seva organització, confrontar-la el dia 15, amb altra o altres propostes de govern alternatives possibles. Barcelona, la ciutat dels prodigis, i les persones que l’habiten i l’estimen, s’ho mereixen.
