A favor d’una transició ecosocial (i justa)

Estem en emergència climàtica. Anem tard. I és possible que no arribem a aturar els efectes devastadors que pot tenir el canvi climàtic. Puc entendre i fins i tot compartir una descripció catastròfica, però s’ha d’assumir que aquest escenari pot suposar una reacció ciutadana paralitzant. Així, davant el pessimisme de la raó també cal posar una mica d’optimisme de la voluntat, deixant (una mica) el catastrofisme per a temps pitjors. Avui, cada 0,1 graus centígrads que no es pugen és una conquesta perquè ens porta a un món una mica menys dolent. I cada conquesta feta en un temps relativament curt ens permet intentar evitar el llindar d’acceleració en l’increment de temperatures.

Un dels vectors clau serà la transició energètica. És cert: necessitem consumir molt menys. I alhora cal una proposta que sigui compartida per la majoria de la ciutadania. I és aquí on entenc la necessitat d’una transició verda que faci una aposta pel decreixement, i a la vegada per unes quotes de producció elèctrica renovable rellevants.

Tenim escassetat de minerals, i un model de creixement sense límits no és viable. Ens cal assumir que ens cal decréixer, i, per tant, lliurar la batalla cultural per fer-ho. Però en paral·lel el desplegament en generació renovable és clau per garantir nivells de subministrament i d’acompanyament social. L’alternativa, si no fem la transició, és l’allargament en l’ús dels combustibles fòssils, posposant la transició on l’escassetat de minerals serà encara més asfixiant. No es tracta de dir sí a tot, sinó de condicionar en comptes d’aturar.

Diferents sensibilitats d’arreu de Catalunya plantegen un moviment contrari a la implantació de les renovables. S’esgrimeix la protecció del terreny agrícola; el greuge entre els territoris que han aportat més i els que no, o la defensa del paisatge. I, per molt que hàgim de reduir consums i potenciar la generació d’energia distribuïda i d’autoconsum, és bo reconèixer que amb això no en tenim prou.

Ens cal, doncs, un pacte amb el territori afectat tenint en compte que la captació d’energies renovables, eòlica i fotovoltaica exigeix un major ús del territori que el model fòssil, que majoritàriament s’exporta. El canvi ens aportarà energia més barata i major sobirania energètica. Però cal un retorn econòmic per als afectats i generar-hi llocs de treball.

Són les classes populars les que poden acabar discutint i fins i tot oposant-se a un escenari de transició verda

L’altre element cabdal, si es vol guanyar la batalla política i cultural, va sobre la necessitat d’una proposta de transició justa per a tothom, també els més afectats per la reconversió. Podem viure, però ho hem de fer amb menys. Aquest canvi cultural expressa una profunditat immensa, però també dificultats per guanyar suports socials. El camí no és obvi.

Les resistències venen de bracet de la maximització del pensament individual i de la sacralització del concepte de llibertat. Moltes de les resistències van associades als col·lectius que se senten damnificats o que realment ho són en l’escenari de transició verda i energètica. Per molt que la transició verda sigui necessària i globalment positiva, això no vol dir que no hi hagi territoris, sectors socials o nínxols econòmics afectats.

Els exemples són nombrosos, i sempre podem veure que, davant d’una proposta d’increment de la fiscalitat d’aquelles activitats més contaminants, hi pot haver sectors populars, que, sense tenir cap alternativa laboral o empresarial, vegin en les mesures ecologistes un atac ja no a la seva manera de viure, sinó al seu modus vivendi. Són precisament les classes populars les que poden acabar sent els que discuteixin i fins i tot s’oposin a un escenari de transició verda. No són els que més contaminen, però sí que són els que podrien acabar fent una oposició més forta al canvi.

L’objectiu polític, per tant, ha de ser doble: acompanyar els sectors damnificats pels escenaris de transició, i alhora esmorteir els sectors que sense ser els més afectats poden protagonitzar una reacció que faci que aquest canvi quedi encallat. El catedràtic de la Universitat de Vigo i director d’Economics for Energy, Xavier Labandeira, planteja la necessitat d’una proposta de transició justa que acompanyi la transició verda i la necessitat d’un “xec verd” per acompanyar els sectors més afectats pels canvis. L’alternativa és no fer-ho o fer-ho massa lent (i l’escenari de crisi climàtica no ens ho permet), amb impactes econòmics i distributius massa alts.