Crític Cerca
Opinió
Joan Herrera

Joan Herrera

Director d'Acció Ambiental i Energia de l'Ajuntament del Prat de Llobregat

Una proposta ecosocialista per a l’escenari post-Covid

Cal un Green New Deal, un nou pacte per respondre a l'urgent i alhora canviar profundament el model econòmic i social

11/12/2020 | 06:00

Warners Bay. Austràlia, després d'una tempesta el 2007, una metàfora del que pot passar amb el nivell del mar. Foto: Tim J. Keegan

Els nous temps posen de manifest la contradicció en la qual vivim i el gran problema civilitzatori que tenim: una economia que, quan para, arrasa l’ocupació. Que quan s’activa, arrasa el planeta.

El present text proposa dues batalles culturals a lliurar; planteja una nova agenda i defineix una proposta estratègica i tàctica. Com serà el món es definirà en un temps relativament breu. L’ara és cap a on anem: més mercat o més sentit del públic i el comú; acció decidida contra el canvi climàtic o volta al “business as usual”; protecció de la biodiversitat o una humanitat al marge del planeta.

El conflicte capital – biosfera

El conflicte del segle XX ha estat el conflicte entre capital i treball, factor que va moure la història. A cavall del segle XX i XXI ha emergit amb força el conflicte de gènere, fent que el feminisme trenqui les fronteres entre el que és públic i el que és privat, evidenciant que avui el sistema es manté per l’ampla esquena de les dones, en les quals se centra la cura dels altres.

Però tot sembla indicar que el segle XXI està predestinat a fer que explotin el conflicte entre capital i biosfera, evidenciant els límits físics del creixement. Els conflictes anteriors no desapareixen, al contrari, s’aguditzen, però en un marc en el qual es posa al límit la humanitat són els límits físics del nostre creixement i l’espai físic en el qual vivim. 

És cert. El canvi climàtic ja no l’evitarem. Però davant el risc d’inacció pel sentiment d’impotència, cal recordar que cada dècima de grau compta. No és igual un planeta amb 1.5°C més, que un altre de 2°C més, o un altre de 3°C més. Estem en els últims anys en què encara es pot evitar el desastre.

Escrivien Héctor Tejero i Emilio Santiago a Què fer en cas d’incendi? Que les regles del joc han canviat, perquè mai abans fallar havia significat perdre-ho tot. Aquesta és la gran novetat  del nostre temps: de les cendres d’aquest incendi pot no sorgir cap fènix. 

S’evidencia que el col·lapse és possible i que les distopies avui ja són presents

Mentre l’habitació estava cremant, en un racó es va obrir un nou i inesperat focus: la crisi de la COVID-19. Aquest virus explota les característiques de la vida que nosaltres mateixos ens hem donat: sobre població, turisme massiu, urbs immenses, viatges aeris constants, cadenes de subministraments a milers de quilòmetres i una extrema desigualtat en el repartiment de la riquesa i en els sistemes de salut públics. Una realitat dramàtica, però que obre la porta a un nou escenari cultural: s’evidencia que el col·lapse és possible i que les distopies avui ja són presents.

L’escenari postcoronavirus és certament esfereïdor, amb percentatges d’atur disparats i amb un risc d’exclusió que es multiplica. És possible un escenari en què la crisi es resolgui amb la volta al consum desenfrenat, la volta al “business as usual” combinat amb unes certes dosis d’autoritarisme o restricció de llibertats, ja que aquestes diuen ser més efectives davant el que s’ha definit com “un marc de guerra”.

És en aquest escenari on entenc que s’ha de proposar una batalla cultural, una proposta de nova agenda i una nova guerra de posicions, amb dues propostes tàctiques de gran importància.

La batalla cultural

Els canvis culturals, en el trànsit d’una hegemonia cultural a una altra de nova, en bona part rauen en la resistència que oposa la “cultura difusa”. Només de tant en tant, davant de fets que ho fan trontollar tot de cap a peus, es poden produir mutacions sobtades dins de la “cultura difusa”. Diuen alguns historiadors que l’atemptat contra les torres bessones de Nova York va inaugurar el segle XXI, amb un nou (des)ordre internacional. Però és segurament la crisi de la Covid la que inaugura la nova era en la qual el col·lapse és possible.

La diferència de la crisi de la Covid respecte a les anteriors és que el col·lapse es produeix a escala global

La diferència respecte a anteriors crisis és que el col·lapse es produeix a escala global, aguditzant o rescatant la idea que formem part d’alguna cosa que està per sobre del nostre entorn, de les nostres comunitats, dels nostres països. Es tracta d’una cosa tan gran com el gènere humà.

Aquest canvi en les percepcions és quelcom que no s’havia produït. I si el col·lapse és possible, la previsió, el preveure, l’anticipar, ha de ser una constant en el fer i la realització de les polítiques públiques. Aquesta previsió és el principal ingredient necessari per a aconseguir que les polítiques orientades a evitar, mitigar i ser més resilients davant el canvi climàtic siguin una realitat. Es tracta de canviar la nostra manera de pensar i també la nostra manera d’actuar.

Però la previsió en un marc de crisi climàtica, i davant d’un escenari de paralització econòmica absoluta s’hauria de traduir en un Green New Deal, en un nou pacte per respondre a l’urgent i alhora canviar profundament el model econòmic i social.

A aquesta previsió cal sumar-li la centralitat del públic i el comú, davant del discurs que ens parla de la major eficiència del mercat a l’hora de repartir els recursos. Si alguna cosa ens ensenya aquesta crisi és que la màxima del “ande yo caliente” no val per als nous temps. S’imposa, o més ben dit, podem donar la batalla perquè s’imposi allò públic, la desmercantilització dels nostres drets, la cooperació. Al seu torn, allò públic i compartit és també la nostra relació amb la naturalesa, en aquesta definició aristotèlica del oikos en què aquest és la «comunitat  constituïda naturalment per a la satisfacció de les necessitats quotidianes».

La nova agenda ecosocialista, doncs, es basa en tres punts: la necessitat de reconnectar humanitat i biodiversitat; la importància del que és pròxim i l’energia com a vector de generació i repartiment de riquesa.

Reconnectar humanitat i biodiversitat

Fins ara, el fet que estiguéssim en un escenari de destrucció d’espècies sense precedents no era una prioritat en l’agenda dels nostres governs. Són moltes les evidències sobre la incidència que té la pèrdua de biodiversitat en la transmissió més accelerada del virus i en l’arribada d’aquests virus a les cadenes més altes de les xarxes tròfiques, és a dir, que la desaparició de la biodiversitat fa que cada vegada hi hagi menys espècies interposades entre els virus i mamífers, augmentant l’expansió dels virus i pandèmies. El manteniment dels serveis ecosistèmics que suposen beneficis essencials per a la salut humana és la millor garantia de supervivència.

La importància del que és pròxim

Una economia de serveis i especialitzada ha de passar a ser una economia amb major accent en la proximitat. Aquesta proximitat es tradueix en dos aspectes fonamentals. De què serveix aplaudir a caixeres i personal sanitari sense un reconeixement econòmic de la seva tasca? En primer lloc, cal revalorar l’economia de les cures, amb un reconeixement social i també econòmic diferent. Es tracta de fer valdre el quotidià, el treball manual, l’atenció a uns altres, que incrementi salaris, que reconegui el que la lògica de mercat ni tan sols ha reconegut.

Cal revalorar l’economia de les cures, amb un reconeixement social i econòmic diferent

El segon ingredient de la proximitat és el valor de la proximitat en les cadenes de producció i de valor. Si alguna cosa ha posat de manifest aquesta crisi és la vulnerabilitat de societats senceres dependents de la producció de béns relativament senzills de produir que només es poden produir a milers de quilòmetres de distància. Les nostres economies globalitzades i hiperconnectades no sols han demostrat tenir els peus de fang, sinó que han evidenciat la necessitat de repensar-se. Com els països nacionalitzen sectors clau durant una guerra, la guerra humana contra la Covid ens exigeix que “humanitzem” les cadenes de producció crucials.

L’energia com a vector de repartiment de riquesa

Això no sols perquè ens permet encarar el repte del canvi climàtic, sinó perquè ens permet repensar el model productiu. L’energia ha estat, al llarg de la història, un factor de control i de poder. De fet, totes les revolucions industrials han estat possibles no sols per l’explotació de l’home (i la dona) per l’home, sinó perquè hem utilitzat en pocs anys l’energia que el planeta havia generat durant milers d’anys.

Però avui, l’energia no té per què estar en poques mans ni centralitzada. És possible l’energia distribuïda, en moltes i diverses mans. I a més, transitant cap a un nou model energètic, puguem no sols millorar la balança comercial (som un dels llocs amb major dependència energètica del planeta, i particularment d’Europa) sinó repartir riquesa, crear teixit productiu i industrial, amb estalvi, eficiència, generació renovable i gestió de la demanda. I fer els deures en aquesta matèria et permet respondre millor als reptes del planeta, independentment que els teus veïns facin els “deures” climàtics.

Sense cap dubte l’energia millor és la no consumida. Necessitem redoblar les polítiques d’estalvi i eficiència fent que alguns dels canvis d’hàbits que s’han produït romanguin parcialment –el teletreball és un bon exemple d’això–.

Però a aquest factor cal sumar que la gran diferència respecte a la crisi de 2008, és que avui l’energia més barata és amb diferència l’energia d’origen renovable. No és que s’hagi aconseguit la “grip parity” –paritat en xarxa en la qual el kw renovable és tan costós com el que procedeix de la crema de combustibles fòssils–, és que avui el kw més barat és el que procedeix de fonts renovables. 

El territori

Aquesta agenda té una altra derivada: el territori. Així, la tensió del territori vist com a paisatge (moltes vegades dels urbanites que van el cap de setmana) versus un territori que pot tenir desenvolupament energètic, industrial i ingressos, ha de bascular més cap al segon, entre altres coses perquè aquest mateix paisatge canviarà amb l’escenari de canvi climàtic, i perquè el territori és una mica més que el lloc on es va de cap de setmana. És l’espai on volem que habiti la gent que viu en el territori, podent viure en ell i d’ell sense la necessitat d’espai de reserva de cap de setmana. Per a això és clau l’extensió de les renovables, que no ha d’anar associada a un model de “business as usual”, sinó que reporti riquesa sobre el territori, amb models de generació que retribueixin millor aquelles inversions participades per les comunitats locals d’energia.

Tot això suposa l’electrificació general de l’economia, amb una política orientada més a la gestió de la demanda que de l’oferta, amb un senyal de preus en la qual pesi més l’energia consumida que la potència contractada.

Aquesta política no és només una qüestió de consignes sinó d’intervenció en el marc normatiu. Avui, el principal repte energètic és més de marc normatiu que de límits tecnològics.

No hi ha transició energètica sense un canvi en la mobilitat

L’altra batalla energètica és en l’urbà. Guanyar els carrers no és fàcil però és imprescindible. Entre altres coses perquè també ens va la salut. La mala qualitat de l’aire és avui el principal problema de salut pública a les nostres ciutats. A més, no hi ha transició energètica sense un canvi en la mobilitat. Amb major pes del teletreball, del transport a peu i amb bicicleta, del transport públic i del transport compartit, per aquest ordre. I per descomptat, amb una decidida aposta per l’electrificació de la mobilitat, en la qual aquesta electrificació pot permetre que aquesta mobilitat tingui un origen en la generació d’energies renovables.

Com recuperar la ciutat per a les persones enfront dels cotxes i no morir (políticament) en l’intent? No hi ha res més crucial, per a millorar la vida i per a encarar una transició energètica real.

Aquesta agenda té un component poderosíssim. Avui, un model de generació descentralitzada pot permetre la democratització de l’energia, una cosa que fins al moment no havia estat al nostre abast.

No hi ha transició ambiental sense justícia social

Finalment, voldria fer una breu reflexió sobre la tàctica. L’escenari de canvi tindrà sectors damnificats o que se sentin damnificats. L’agenda ambiental no és una agenda tan òbvia. El trumpisme, el fenomen Bolsonaro, o diferents expressions negacionistes són expressions polítiques, també d’aquells que neguen el que és evident. El fenomen de les armilles grogues, a més d’obeir a múltiples raons, obeeix també a la negativa a fer canvi d’hàbits, a canviar la nostra fiscalitat, a variar la nostra mobilitat.

Avui, el 20% de la contaminació de les nostres ciutats ve del transport de mercaderies d’última milla. Però difícilment podem electrificar la mobilitat sense acompanyar-ho d’una estratègia que acompanyi en la laboralització del sector del transport de mercaderies. Un sector amb les relacions laborals mercantilitzades, atomitzat, i que difícilment pot encarar el canvi d’una furgoneta dièsel i contaminant a una altra elèctrica, perquè simplement no arriba a final de mes.

Sense un marc laboral estable serà molt difícil una agenda de transició

És per tant evident que sense una proposta de contracte social i marc laboral estable serà molt difícil (si no impossible) una agenda de transició. I això és especialment rellevant en el sector del transport, capaç de parar un país, i de resistir-se a la necessitat de canvis en fiscalitat i d’internalització de costos ambientals en el transport de mercaderies.

El segon element tàctic és que necessitem àmbits d’actuació que vagin més enllà del nacional i l’estatal. I, avui, l’actor regional més ben situat per a protagonitzar aquesta batalla és la UE. Aquesta, encara que sigui només per la seva forta dependència energètica, és un actor global capaç de definir una agenda de compromís. Sense agenda global no hi ha escenari per a mitigar i adaptar-nos a l’escenari de canvi climàtic.

Obrim una guerra de posicions…

Quan es planteja obrir una guerra de posicions es fa referència a la necessitat d’avançar. Portem massa temps fallant, i el que està en joc no és només massa, ho és tot.

Avui, el retorn a allò públic i compartit, la necessitat d’evitar escenaris de col·lapse ens obren un marc de riscos però també d’oportunitats. Però per a aprofitar-les cal caminar amb actors que fins al moment no coincidien amb aquestes premisses. I és que el moment en el qual estem és encara de construir hegemonies, d’eixamplar la base. 

No hem de negar la possibilitat de catàstrofe real, però sense caure en la idea que no hi ha res a fer. I la proposta no és individual. Cal buscar un punt mig entre no fer res, confiar en solucions tecnològiques que solucionin el problema o entrar en pànic davant l’escenari catastròfic. La sortida és, per tant, col·lectiva; és a dir, política. I això ha de traduir-se en l’assumpció que la transició ecològica ha de travessar tota la nostra estructura social, des dels imaginaris fins a la legislació passant per tots i cadascun dels pressupostos de les diferents administracions.

Ho volem tot, però no hauríem de renunciar a tot allò que ens faci avançar. Així, la transició ecològica no deixa de ser una guerra de posicions ecosocial. Cada molècula de CO₂ que no s’emet compta, cada espècie que no s’extingeix compta. I això es tradueix en buscar aliances més enllà dels aliats clàssics, eixamplar fronteres. Sumar al que fins ara no s’havia sumat.

* Una versió més llarga d’aquest article de Joan Herrera s’ha publicat als ‘Quaderns de la Fundació Nous Horitzons’, número 50. Podeu llegir el document sencer aquí.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el nou llibre de Brigitte Vasallo i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies