L’amnistia i l’Estat putrefacte

Encara amb la incertesa sobre l’aplicació definitiva del tercer grau en la condició dels presos polítics independentistes, voldria fer algunes consideracions sobre la posició del “reformisme espanyol” governant i el desgast que li provoca l’Estat putrefacte que gestiona.

Un Govern que es proclama demòcrata i d’esquerres, encara que arribi al poder amb un suport parlamentari precari i rebi bastonades per totes bandes, no pot eludir els reptes polítics principals que se li plantegen. I el Govern Sánchez, acordat el suport econòmic de la UE en condicions raonables, no pot limitar-se a gestionar inèrcies, a fer de surfista i anar canviant d’onada amb l’únic objectiu de no perdre l’equilibri, mentre avança cap a les roques.

La coalició PSOE/Podemos va obtenir uns suports necessaris al Congrés que van prioritzar el fre a l’amenaça del front de dretes. També era l’opció dels qui amb escepticisme, però des de la perspectiva de les tradicions democràtiques i d’esquerres, li concedien alguna intenció regeneradora i una certa voluntat d’abordar els principals problemes socials i polítics que hi havia a l’agenda. Sobretot, se l’esperava corregint les desigualtats incrementades durant la crisi econòmica, i atenent amb una disposició diferent la demanda d’autodeterminació de Catalunya per decidir democràticament i negociar la seva relació amb el Regne d’Espanya.

Pel que fa a les polítiques socials, les condicions excepcionals imposades per la pandèmia no mitiguen la sensació que les pressions dels principals poders econòmics han tingut fins ara més eficàcia que les accions de Pablo Iglesias i la seva porció de Govern. Amb relació a Catalunya, la provisionalitat del Govern Torra, decretada pel mateix president fa gairebé sis mesos, i la boira de la pandèmia han proporcionat l’excusa per no acabar de complir el compromís a propòsit de la taula de diàleg. Veurem si hi ha reunió aquesta última setmana de juliol, tal com ERC i Comuns han anat proposant.

El Govern PSOE/Podemos s’ha trobat, a banda de la crisi de la Covid-19, amb l’obstacle gegantí de l’Estat putrefacte que, prestant-li servei, li pren autonomia política. És veritat que es tracta d’una herència. Però aquesta herència serà més gegantina i més putrefacta com més temps es trigui a encarar la seva reforma en profunditat.

La caracterització de l’Estat a partir específicament de la seva podridura és un excés, sens dubte. Però ho seria més encara parlar de la màquina de l’Estat sense fer-hi referència; o bé ignorant la fortor i les fumarades que mostra. Cadascú pot precisar el grau de podriment que hi observa i diagnosticar-hi remeis. Suggereixo començar pel capdamunt.

Monarquia sense cap legitimitat democràtica

El Regne d’Espanya és una monarquia constitucional. Un monarquia predeterminada pel dictador per garantir una evolució controlada —un retorn— del seu règim dictatorial a la forma monàrquica, sense haver de passar comptes i blindant les continuïtats fonamentals. Aquestes continuïtats es van embolicar amb el text constitucional del 1978 que va ser globalment posat a referèndum: volen aquesta constitució o tornem allà on érem? Va guanyar la Constitució, tot i els esgarips i la negativa dels qui ara la sacralitzen mentre s’hi parapeten.

La monarquia espanyola es filla de la violència, la imposició i la dominació. No té, doncs, un fonament de legitimitat democràtica. No ha estat mai específicament i explícitament avalada per la voluntat general. Ni el 1978, embolicada en el paquet general; ni tampoc el 1981, tot i el relat construït sobre el paper del rei en el cop del 23-F. El cap d’aquesta monarquia empeltada en el tronc del franquisme, celebrat i aclamat pels addictes per la seva ‘campechanía’, es va beneficiar de la seva impunitat per teixir la xarxa de negocis i corrupció que ara ha començat a aflorar. No cal parlar de gendres ni altres “detalls”. La monarquia espanyola no té, ara mateix, cap mena de crèdit ni encofrat democràtic que la sostingui. Quan farem alguna cosa en aquest sentit i ens desempallegarem dels designis del dictador?

Anem a les clavegueres i als recs de pestilències a cel obert. La instrucció, el judici i la sentència als i les dirigents sobiranistes seran durant molt temps l’exemple d’una farsa colossal, potinera i plena de mentides, convertida en causa general contra l’independentisme català. Mentre escric, encara es jutja membres de la Mesa del Parlament, en el marc de la mateixa causa. La mateixa judicatura ha filtrat el que li ha convingut i quan li ha convingut. Ha amenaçat, ha discriminat, ha donat tractes de favor a mitjans de comunicació, ha actuat al dictat polític de part. I ha avalat vigilàncies, escoltes i seguiments al servei de la guerra bruta contra persones, entitats i partits polítics que no compartien ni comparteixen el seu ideari. No es tracta de casos aïllats. Parlem del Tribunal Constitucional, del Suprem, de la Fiscalia, del TSJC, etc.; parlem de la crema del sistema.

El pas de Jorge Fernández Díaz pel Ministeri de l’Interior (2011-2016) ens va proporcionar alguns del documents i dels moments polítics més esperpèntics del segle. I cal pensar que el llegat que no ha transcendit és força més voluminós i il·lustratiu. La referència a les clavegueres de l’Estat té en Fernández Díaz i en els informes de José Manuel Villarejo només algunes de les seves peces estel·lars. El degoteig de declaracions de comandaments policials —i alguna de l’exèrcit— permet confirmar que hi ha una concepció d’Espanya que entronca amb la del franquisme i que continua formant part de la ideologia dominat en molts nivells de l’estructura policial i militar. La seguretat de l’Estat és concebuda literalment no pas com la protecció de la ciutadania i els seus drets sinó la de l’Estat i la seva impunitat. Els casos d’espionatge de polítics independentistes, o els falsos dossiers sobre persones han estat una constant i no s’han aturat (des de l’Operació Catalunya al recent episodi Pegasus). Hi hagué una reforma complicada de l’exèrcit en temps del ministre Narcís Serra que tingué efectes perceptibles. Però no van ser complets ni van arribar a tot arreu. Tenim ben vius en la memòria episodis de repressió que contradiuen la idea d’uns cossos de seguretat al servei de la gent, la democràcia i les llibertats. En aquest àmbit també és clar que ja toca canviar conceptes, estructures i actituds.

El Govern de ‘la llei’ per sobre de majories parlamentàries

Tornem a les togues (a cada cos d’Estat el seu uniforme). D’ençà de les absències astrals de Mariano Rajoy, el sistema judicial ha esdevingut més transparentment el poder que, sense cap control extern sobre les seves actuacions, condiciona tota la política que no s’ajusta a la seva concepció dominant. La ‘judicialització de la política’ ha fet evident que el vell engranatge judicial no ha sabut generalitzar ni noves estructures ni una tradició prou respectuosa amb la separació de poders, capaç de redefinir i delimitar la seva missió de servei públic. La volguda confusió entre justícia i legalitat, sempre a favor de la literalitat d’una llei més o menys obsoleta que actua com a cobertura formal de la pròpia indemnitat, és només un aspecte d’una cultura professional dominant d’arrel predemocràtica. Davant d’uns lideratges polítics incapaços de prendre decisions, alguns jutges els han anat substituint al servei no pas d’alguna majoria democràtica sinó d’una apropiació de la llei a la mida de les seves obsessions particulars. D’aquesta manera, el sistema judicial, amb la complicitat de la dreta dura —i no només ella—, ha consagrat i bloquejat la interpretació de les normes bàsiques fins a convertir-se en una mena de poder suprem que no pot qüestionar ningú. Una mena de Govern de ‘la llei’, que acaba suposant la imposició d’una concepció de la política i del paper de l’Estat, que també té les arrels en etapes anteriors.

I caldria parlar encara, com a mínim, de l’entorn immediat, el que envolta l’alt funcionariat i les cúpules dels cossos de l’Estat. Una mena d”Estat exterior’ que té, però, un paper decisiu en la difusió dels missatge que han de segellar l’hegemonia pública d’aquelles concepcions. És ben cert que la FAES fa molta feina doctrinal. Però, perquè els discursos implícits i explícits vagin reeixint, les notícies entrin i surtin de l’agenda, les reputacions s’enfilin o s’ensorrin, les idees se situïn en el corrent principal de l’opinió pública o siguin arraconades, o perquè veritats incontestables passin desapercebudes i, en canvi, rumors sense fonament omplin portades i provoquin escàndol; perquè tot això flueixi cal una bona xarxa de complicitats econòmiques, mediàtiques i d’influència en els espais i mecanismes de conformació de les consciències. I, en aquesta tasca, la premsa reaccionària —la Brunete periodística i el seu aplicat cor televisiu i digital— o el nucli més integrista de l’Església catòlica hi tenen un paper destacadíssim. Les connexions entre l’Estat interior —l’Estat profund inclòs— i l’Estat exterior són constants. I la circulació d’informació, de dossiers, de filtracions i de rumors interessats (sempre ho són), també.

Hi ha molts més aspectes a considerar si parlem de la dignificació i de la regeneració democràtica de l’Estat espanyol. N’hem apuntat alguns en què la podridura sembla més avançada i més difícil de disfressar. I deixem tot el que és relatiu a la corrupció en el finançament dels partits, o la depuració de les responsabilitats polítiques en casos d’accidents especialment greus, delictes ambientals o inversions sistemàtiques en infraestructures inútils mentre les fonamentals queden per fer. Tot i aquesta relació de materials de femer, entre els contraris a bastir una República Catalana i partidaris, en canvi, de mantenir l’actual situació de subordinació catalana (no poder decidir) respecte a l’Estat, no hi ha gens de pressa per engegar cap mena de reforma. Ni les que fa més de quaranta anys que s’haurien hagut de posar en marxa. A 2020, si governa una “esquerra reformista” cal donar per descomptat que és ben conscient que les reformes de l’Estat emergit de la Dictadura, que no es van abordar durant la Transició, ara ja no es poden diferir. Han de ser executades sense demora.

Què pot fer el Govern Sánchez/Iglesias?

Si el Govern Sánchez/Iglesias vol tenir un mínim de credibilitat, tot i la seva feblesa parlamentària, s’hi ha de posar immediatament. El compromís de decència, en aquest punt, és condició de l’eficiència. El Govern Sánchez/Iglesias ha de buscar les aliances polítiques que li calguin. La mateixa correlació de forces que li va possibilitar la investidura li hauria de permetre intervenir amb determinació. Ara mateix, no fent res des del Govern, adonant-se’n o no, Sánchez és de fet presoner de la dreta que té segrestat l’Estat i que ha satel·litzat fins i tot els barons del seu partit, amb Felipe González —convertit en caricatura d’ell mateix— al capdavant.

No té cap sentit que guanyis unes eleccions, que puguis confegir una majoria de Govern d’esquerres i que, després, t’acomodis a governar permanentment condicionat per una dreta que encara fonamenta la seva preponderància en una guerra que van guanyar els seus inspiradors fa més de 80 anys. Sí, hi ha una dreta a Espanya que no ha estat mai desallotjada de l’aparell de l’Estat. Elitista i antidemocràtica. Els guardians de la nació i de l’Estat immutables. Una serp que ha dipositat els seus ous en els despatxos de l’Estat i s’hi ha reproduït. Si no t’esforces a localitzar aquests ous i destruir-los, si no regeneres la màquina de l’Estat i la democratitzes, si no combats des del primer moment totes les formes de corrupció i cada automatisme autoritari, de què serveix un Govern d’esquerres? Un Govern d’esquerres no es pot limitar a ser el guant de seda que suavitza i fa més amables les polítiques de la dreta.

Un Govern d’esquerres a Espanya —i a Catalunya— ha de fer evident que utilitza tots els instruments disponibles per generar les complicitats socials i polítiques que permetin desemmascarar i fer saltar tota la podridura de l’Estat —i de qualsevol altra institució, per descomptat. Que no espera ni un moment per abordar reformes socials urgents, algunes de les quals constitueixen compromisos explícits del programa de Govern.

Un senyal contundent en forma d’amnistia

Cal un senyal urgent. Si volen transmetre que a Espanya hi ha un Govern d’esquerres creïble, disposat a complir els compromisos electorals i gestionar amb mà ferma les reformes socials i polítiques pendents, decidit a participar en la taula de negociació amb el Govern de Catalunya per dissenyar el procediment democràtic que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir lliurement el seu futur, ens cal un senyal. Un senyal contundent, que indiqui que la timidesa i el surfisme s’han acabat. I aquest senyal és l’amnistia política.

El clam multitudinari per un referèndum sobre la independència de Catalunya, el clam pel reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà i amb dret a pronunciar-se i decidir sobre el seu futur, va ser ignorat i menystingut des de l’Estat i el Govern Rajoy. Estat i Govern van bloquejar tots els camins que podien emparar legalment la demanda catalana i abordar-la políticament. I, d’aquesta manera, van abocar el moviment democràtic per la República a fer valer les seves raons i la seva força per una via de garanties unilateral. No hi havia interlocutor amb qui negociar res des de l’escrúpol pacífic i democràtic; de manera que, errors comesos a banda, era una situació que conduïa a la renúncia o a la unilateralitat. La repressió per part de l’Estat va ser brutal, buscant la liquidació del moviment i l’escarni dels principals lideratges, tot a l’empara d’una concepció colonial de la vinculació catalana.

Ara, si el Govern de l’Estat no fa un gest enèrgic desautoritzant els comportaments aberrants del mateix Estat i els seus servidors durant la repressió del “procés”, si el Govern Sánchez/Iglesias no se’n desmarca clarament i capgira la situació per tornar-la als canals del diàleg i els procediments democràtics, no resultarà fiable com a interlocutor per a una part majoritària de la població de Catalunya. I el suport a una República Catalana independent potser tindrà alts i baixos però s’acabarà fent més i més majoritari.

El clam pel dret a l’autodeterminació és avui, també, un clam per l’amnistia dels empresonats, exiliats i perseguits per les seves conviccions polítiques i per haver-les defensat pacíficament. L’amnistia és una oportunitat per a l’independentisme i els seus líders, amb la llibertat recuperada, de posar al dia el projecte republicà i els camins per fer-lo efectiu. Però l’amnistia és, més encara, una oportunitat per al Govern Sánchez/Iglesias de fer un gir copernicà a la seva política acomplexada i vacil·lant pel temor al pes aclaparador de la dreta i el seu control d’algunes de les principals sales de màquines de l’Estat. L’amnistia és el gest disponible, d’impacte immediat. El missatge contundent de lectura inconfusible. L’afirmació que, amb l’aval de les urnes, hi ha un nou poder a les regnes de l’Estat. No necessita provisió pressupostària. Només voluntat política. Només la mica d’audàcia que distingeix qui fa política per modificar la realitat heretada de qui s’hi acomoda i calcula quan de temps li pot durar el càrrec sense moure peça. L’amnistia és el moviment que pot canviar la partida.