Referències escollides: Cabayol, Pagès, Espinet

La condició de gènere, l’origen de classe, la ubicació social, l’adscripció ideològica, la formació, el perfil professional o l’estil de pensar de cadascú ens marquen pautes d’interpretació del món que ens envolta. Tanmateix, és habitual no acabar de comprendre el significat dels episodis que vivim fins que, passats els anys —i potser per causes atzaroses—, els rememorem i hi assignem o reassignem un sentit determinat. El nostre conjunt particular de rememoracions i reassignacions de sentit constitueix l’eix principal de la nostra concepció del món i de la vida, i del relat interior que procura donar-hi forma. D’alguna manera, estem condemnats a refer constantment aquest relat de la nostra trajectòria dins l’espai de temps que ens ha tocat viure i els seus contextos.

En l’exercici constant de guanyar perspectiva i revisar el significat dels episodis viscuts hi tenen un relleu preferent les persones amb qui hem compartit les experiències més intenses. Algunes d’aquestes persones, tot i haver-hi coincidit durant molt de temps o haver-hi tingut una relació privilegiada, són recordades només esporàdicament, d’una manera vaga i sense la sensació que hagin influït gaire en el nostre periple personal. Per dir-ho sense embuts, ens resulten poc rellevants, insignificants. En canvi, hi ha persones amb les quals tot just hem tingut contactes puntuals però que rememorem recurrentment; a partir d’una situació, d’una conversa, d’una impressió determinada que ens ha quedat gravada per a sempre. Moltes d’aquestes persones sí que ens condicionen i ens inspiren. Ens són referents. Perquè ens fem en relació amb els altres. Encara que la importància relativa dels i de les altres en les nostres percepcions i en les nostres vides no és fàcil d’establir.

Aquesta marrada inicial és per explicar que fins a la pausa de Nadal i Cap d’Any no vaig poder completar el dol íntim per la mort consecutiva de tres amics especialment estimats: el periodista Josep Cabayol (8 d’agost), l’escriptor Vicenç Pagès (27 d’agost) i el professor Francesc Espinet (11 de setembre). Passat l’impacte d’unes morts que no esperava, fins fa poques setmanes no vaig tenir la disposició i l’oportunitat de rellegir textos, veure alguna foto antiga, escoltar músiques, remenar papers o evocar anècdotes i moments que m’activessin la memòria i em facilitessin l’apropiació selectiva del seu record. I, a partir de l’emoció del seu record, considerar la caducitat de tots plegats i la importància esmentada dels uns en la vida dels altres. De la seva vida en la meva.

Josep Cabayol

• 

  En Josep Cabayol (1952-2022) ha estat una de les millors persones que he conegut. No vam tenir un contacte sovintejat, tot i haver coincidit ja a la Facultat quan érem estudiants, encara que en cursos diferents. Ja llavors tenia una presència impactant que no podia passar desapercebuda. Curiosament, aquests últims anys, havíem reprès la relació i les complicitats personals, culturals i polítiques, en bona mesura gràcies als oficis del professor i periodista Siscu Baiges, coprotagonista de moltes de les seves aventures. Refeta la connexió, a banda de l’expertesa i l’habilitat per produir-se en tota mena de mitjans, Cabayol mantenia intacta la generositat militant i l’entrega desinteressada. La seva activitat periodística no es va aturar gens després de la jubilació sinó que, a partir sobretot de l’associació Solidaritat i Comunicació (SICOM), animava projectes d’investigació col·laborativa i elaborava materials que combinaven la radicalitat de posicionament i el rigor més exigent.

Cabayol va ser un dels referents professionals més reconeguts de la nostra generació

El periodisme va ser l’eina fonamental d’intervenció de Cabayol; per això va ser un dels referents professionals més reconeguts de la nostra generació, especialment per als i les periodistes d’esquerres socialment i políticament més compromesos. De fet, CRÍTIC va ser una de les publicacions que se’n va poder beneficiar. I els seus lectors i lectores també. M’adono i certifico que, a banda de respecte i afecte, Cabayol sempre em va suscitar l’admiració que solen provocar la dignitat —la de la militància esquerranosa coherent, persistent i irreductible, per exemple—, la fermesa de conviccions i la capacitat de generar confiança. Sigui com sigui, i com deu passar amb tants i tantes col·legues, el recordo i el trobo a faltar sovint. Molt, en proporció amb les estones compartides. Sento que hauríem pogut fer més coses junts.

Vicenç Pagès

• 

  En Vicenç Pagès (1963-2022) va ser un dels alumnes més brillants que vaig tenir en els 40 anys de docència a la Facultat de Comunicació de l’Autònoma, a Bellaterra. Durant aquells cursos vaig gaudir del privilegi de coincidir amb moltes i molts estudiants d’una qualitat intel·lectual i d’unes capacitats expressives impressionants. Em caldria una relació llarga per no ser injust; però, només a tall d’exemple, parlo de personalitats tan talentoses com Teresa Cendrós, Carme Ferré o Marta Rizo, o com Ramon Aymerich, Xavier Montanyà, Manuel Outeiriño o Jacinto Antón.

Vicenç Pagès ha estat un dels escriptors més rellevants de la seva generació i el que s’ha relacionat amb més comoditat amb tot el gavadal de signes i símbols proporcionats per la cultura de masses. Llegint-lo he tingut sempre la impressió que Pagès és qui millor ha utilitzat les icones, els collages i els fragments de la cultura pop o de la postmodernitat per construir personatges i paisatges —locals o no— ben identificables.

Amb ‘Kennedyana’, Vicenç Pagès va arribar al control absolut de la relació entre realitat i ficció, història i símbol, política i cultura

Tinc present un dels seus treballs d’estudiant sobre Michel Foucault i el tema del poder. No era per a cap assignatura meva; però, excepcionalment, va anar circulant durant setmanes entre el professorat, provocant estupefacció pel seu gran nivell. També tinc presents algunes converses encetades al despatx —compartit amb l’Enric Marín i el Josep Lluís Gómez Mompart— sobre gairebé tot; especialment les referides a la seva llavors recent experiència del servei militar (ell en deia el “fet militar”). Les seves reflexions em van semblar llavors tan agudes i originals que li vaig demanar que les escrivís i me les passés. En va resultar el text “Fes-te gran: eskaqueja’t de la mili!” —dels primers articles o el primer que devia publicar—, que va ser el tema de portada del número de tardor del 1988 de la revista Esprai, vinculada a la Crida a la Solidaritat.

Després van venir, molt aviat, els llibres i els premis. Llibres cada vegada més depurats i madurs. El món d’Horaci (1995), que ja marcava un estil personalíssim; l’exitosa Carta a la reina d’Anglaterra (1997), o, entre altres treballs premiats, La felicitat no és completa (2003, Premi Sant Joan). Remenant els seus llibres i mirant el que hi havia subratllat o anotat al marge, vaig rellegir les dedicatòries manuscrites. Al març del 2010, a Els jugadors de whist (2009), una de les meves obres favorites, m’hi va escriure “Al Joan Manuel, una novel·la sobre el pas —el pes— del temps. Per quan siguis ex-polític…”. No sé si se n’arriba a ser mai del tot. De fet, havia trobat la seva referència definitiva al pas —i el pes— del temps cultural compartit mentre llegia l’exuberant Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, editada poques setmanes després del seu traspàs. Em va costar capbussar-me en els paràgrafs inicials de Kennedyana; però un cop dins vaig tenir la certesa que el Vicenç Pagès havia arribat al control absolut de la relació entre realitat i ficció, història i símbol, política i cultura. Uns esdeveniments coneguts explicats d’una altra manera. Quanta intel·ligència endinsant-se en els misteris i les misèries de la condició humana per fer-ne un relat propi, elegant, irònic i distingible, a partir del domini dels llenguatges…

Francesc Espinet

• 

  En Francesc Espinet (1937-2022) ha estat el meu mestre, en el més ampli sentit de l’expressió. Ell i el Ramon Alquézar van ser els professors als quals en el moment decisiu del trànsit al món dels adults i de l’emancipació personal, al tram final del franquisme i l’antifranquisme, vaig decidir que volia assemblar-me. Referents d’actitud, d’estil de vida, models. L’enlluernament amb en Francesc Espinet, que era compartit per molts altres companys i companyes acabats de desembarcar a la universitat, va ser especialment durador en el cas de l’Enric Marín i meu. De fet, amb les correccions necessàries per convertir la devoció en amistat i per encaixar les diferències i les intensitats, la relació es va mantenir fins al final.

Classes i converses informals a banda, Espinet ens havia encarregat els primers articles per a les enciclopèdies de l’editorial Planeta, a tant la línia. Quan els entregàvem, solíem quedar-nos a dinar amb els autors “residents” de l’editorial i podíem assistir a uns notables combats dialèctics, intel·lectualment subtils o descarnats, sobretot entre el Francesc Espinet i el Julià de Jòdar, una altra de les influències rellevants que ens nodriren en aquella etapa. Poc després, durant els nostres primers anys de professors a l’Autònoma —finals dels setanta i primers vuitanta—, Espinet va ser, per a l’Enric Marín i per a mi, la font inexhaurible d’erudició i de tots els ventalls bibliogràfics disponibles. Volíem fer, junts, una història de la Transició que evoqués no només les dades electorals o les taules econòmiques, sinó també les emocions que sentíem, els neguits, els desitjos i les passions. Tots tres hi vam començar a dedicar els divendres, acumulant caixes de cintes gravades amb les nostres tribulacions i les de la gent dels nostres entorns. Fent viatges per tot Catalunya i fins i tot algun per Europa. Sempre amb la gravadora encesa. D’aquesta aventura n’acabarien sorgint les temptatives literàries de l’Aurora Puigmadrona (La colònia de la cultura o la cultura de la colònia, 1988), el pseudònim efímer del trio.

Espinet estimulava la recerca permanent de les claus d’una radicalitat sempre volguda i mai completament assolida

Savi, erudit, d’una capacitat d’absorbir coneixements extraordinària, minuciós i exhaustiu quan focalitzava l’atenció en algun tema, tossut i vehement, crític implacable, d’esperit rebel i poc donat a atendre les propostes d’ordre. Generalment incòmode en la rigidesa i les estretors de l’organització de la vida acadèmica. De vegades, també cal dir-ho, condescendent amb la informalitat pròpia. D’una vitalitat que desbordava la dels i de les més joves. Líder espontani de tota una facció del professorat de la UAB que combinava un bagatge aproximadament anarcomarxista i una pulsió exploratòria gairebé il·limitada. Amb ell, les experiències, les lectures, l’estudi, la conversa, els debats en qualsevol escenari no tenien horari, no s’acabaven mai. Tot era política i estimulava la recerca permanent de les claus d’una radicalitat sempre volguda i mai completament assolida. La resta d’aspectes —incloent-hi les classes i les famílies— constituïen només el punt de connexió ineludible amb la realitat prosaica, el marc indefugible de tot l’anterior.

Molt influenciat per Josep Fontana i E. P. Thompson, l’Espinet historiador i intel·lectual militava en la idea antidogmàtica que compartien —i compartíem— del “marxisme com a tradició”. Va ser en Fontana qui ens va fer descartar un primer projecte de tesi doctoral conjunta del trio, amb la incorporació de Josep Lluís Gómez Mompart (que seria, més endavant, l’impulsor decisiu dels estudis de comunicació i periodisme de la Universitat de València). Fontana ens va avalar la hipòtesi general sobre el sorgiment de la societat de masses a Catalunya entre el 1888 i el 1939, però treballant a partir de tesis separades, complementàries. La d’Espinet es va centrar en la percepció subjectiva d’aquell cicle de canvi a partir dels materials memorialístics. En sortiren llibres com Teoria dels egodocuments: la literatura del jo i la història (1994) o Notícia, imatge i simulacre (1997). Més endavant, del projecte seu i meu d’aproximar-nos al mateix període i a la irrupció de la modernitat a Catalunya des de la triple perspectiva de la lletra (periodisme, literatura…), la imatge (fotografia, cinema, cartellisme, publicitat…) i el so (música, cant coral, fonografia, ràdio, paisatge acústic industrial…), només vam poder completar-ne la primera part, la lletra: La gènesi de la societat de masses a Catalunya, 1888-1939 (1999). De la resta en queden només notes esparses, alguns esbossos i el plaer d’una recerca de materials i perspectives que mai no vam ser capaços de culminar ni de posar en solfa.

El Francesc Espinet dels últims anys a la UAB —va dirigir el Departament d’Història Moderna i Contemporània del 2001 al 2005—, sense perdre de vista l’evolució dels seus temes habituals (Diderot i la Il·lustració, la Catalunya i l’Europa contemporànies), es va interessar cada vegada més pel món arabomusulmà i l’Orient mediterrani. Un cop jubilat, va poder mantenir actives les seves inclinacions excursionistes i erudites. Amb força regularitat ens compartia les impressions a través d’unes composicions poètiques que distribuïa per una nodrida xarxa de correu. Aquells poemes constitueixen el testimoni de vitalitat del personatge i el baròmetre de com responia el seu estat d’esperit a les vicissituds del món i del país, les del cercle familiar i d’amistats. I davant del balanç particular implícit de costos, usos i gratificacions que havia començat a fer.

Haver pogut tenir mestres que han estat i són també dels millors amics constitueix un privilegi

D’amigues i amics se n’acumulen al llarg de la vida; però, comptat i debatut, que tinguin continuïtat i generin veritables corrents d’afecte i de complicitat, se’n tenen generalment pocs. Hi ha un llindar màxim que ens ve imposat pel temps i per les exigències de la sociabilitat. Sí, les amistats volen temps; no poden ser estressades. No en tenen prou amb trobades casuals en actes de relacions públiques o en barbacoes multitudinàries. Per això, segurament, col·leccionem tantes coneixences efímeres, arxivades o latents; relacions desateses que acumulen pols; amistats incipients que van lligades a un lloc, a una activitat, a una feina, a un viatge, i que no són/seran mai actualitzades… La conclusió nadalenca ha estat que amb Josep Cabayol i Vicenç Pagès hi vaig tenir una sintonia especial, però en unes òrbites que només van coincidir molt de tant en tant. I, tanmateix, l’impacte d’aquells moments va ser de tanta qualitat que se m’han fet perdurables.

Amb el Francesc Espinet, la relació ha estat de caràcter molt més constant, profund i, d’alguna manera, familiar. Ha estat una mena de germà gran. El coneixement mutu continuat proporciona una percepció molt completa i complexa de l’altre, que saps recíproca perquè l’altre té també el secret de totes les teves febleses i defectes. Per això, és tan difícil convertir una relació inicialment jeràrquica i desigual en una amistat ferma per a tota la vida. Considero que haver pogut tenir mestres que han estat i són també dels millors amics constitueix un privilegi. I, de tots, el Francesc ha estat sens dubte el mestre i amic més condicionant.