Crític Cerca
Opinió
Joan Vila i Triadú

Joan Vila i Triadú

Periodista de CRÍTIC

Per què he anat a veure Puigdemont a Perpinyà

Aquestes són les tres raons fonamentals que m'han mogut a viatjar fins a la Catalunya Nord per escoltar i veure el president Carles Puigdemont aquest dissabte 29 de febrer

29/02/2020 | 22:40

Assistents a l'acte del Consell per la República a Perpinyà / ELI DON – ACN

He estat avui a Perpinyà, al costat d’unes 100.000 persones més, en l’acte organitzat pel Consell per la República, sota el lema ‘La República, al centre (del món)’ i on han intervingut, entre d’altres, els exconsellers a l’exili Toni Comin i Clara Ponsatí i l’expresident de la Generalitat a l’exili Carles Puigdemont, ara tots tres eurodiputats de ‘Junts per Catalunya’ a la cambra d’Estraburg. Hi he anat conscient del moment delicat que travessa l’independentisme, amb els partits que comparteixen el govern autonòmic barallats i enfrontats en una cursa electoral que encara no té data però que se sap prou imminent. Hi he anat no sense recances i dubtes interns de l’oportunitat de l’acte, en un moment de desconcert i desànim del món independentista, però finalment he trobat tres raons que m’han fet decantar per assistir a la convocatòria de Perpinyà. Són aquestes:

1. Perquè considero Puigdemont el president legítim

Carles Puigdemont era el president de Catalunya en el moment de la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 i va ser destituit aquella mateixa tarda pel govern espanyol, juntament amb tots els seus consellers, en una dubtosa aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Puigdemont va agafar el camí de l’exili, al costat d’uns pocs consellers, mentre que una part important del seu govern, amb el vicepresident Oriol Junqueras al capdavant, va escollir quedar-se a l’Estat espanyol, amb les conseqüències ja sabudes de presó preventiva, judici al Suprem, sentència i condemna de presó de gairebé cent anys entre tots.

Al marge de si combrego o no amb la línia ideològica de la seva formació política o amb l’estratègia política escollida per Puigdemont des que va arribar a la presidència, per a mi ell continua sent el president legítim, escollit i mai revocat directament pel Parlament de Catalunya. En tot cas, considero que tant des de Waterloo com en tots els viatges que ha pogut fer, ha defensat la internacionalitzat la causa de la República catalana i ha esdevingut, a ulls dels actors polítics europeus, l’interlocutor català de referència en aquest conflicte. Gràcies a ell i als altres consellers exiliats, difícilment ningú pot dir que és un “afer intern espanyol”. Crec sincerament que això, si hagués optat per quedar-se i anar a la presó, hauria estat impossible.

2. Perquè el Consell per la República pot ser un bon instrument

L’acte era convocat per aquest organisme privat, creat des de l’exili, que té per objectiu culminar el procés constituent de la República Catalana i, sobretot, internacionalitzar la causa de la independència. Se l’ha titllat d’enèsima maniobra simbòlica per fer creure a la gent que es manté la flama de l’1 d’Octubre sense cap efectivitat real. Potser sí, però si en fem una anàlisi desapassionada, dotar-se d’una eina jurídica amb la seu fora de l’Estat espanyol (per poder esquivar la repressió que aquest exerceix), fer-la el més transversal possible per representar la diversitat del projecte republicà, i des d’ella, liderar una proposta estratègica per culminar el procés cap a la independència, no és pas una mala idea. Falta que se la creguin els partits i les entitats sobiranistes, evidentment. Com a ciutadà de base, no militant en cap partit, crec que pot esdevenir un bon instrument i per això m’hi vaig adherir des del principi.

El fet que aquest fos el primer acte públic massiu organitzat pel Consell per la República, amb l’aval de les dues grans entitats sobiranistes catalanes, l’ANC i Òmnium Cultural, va ser clau per decidir participar-hi. El record de la gran manifestació de Brussel·les el desembre de 2017, a la qual vaig assistir amb entusiasme, també m’hi empenyia. Eren altres moments polítics, és cert, amb els fets de la tardor d’aquell any encara bullint dins dels nostres caps.

3. Perquè s’ha fet a Perpinyà, capital nordcatalana

Sempre he cregut que el meu país no s’acaba pel nord ni a la Jonquera ni a Puigcerdà, com tampoc crec que s’acabi a les Cases d’Alcanar pel sud ni que no continuï per l’Est aigües enllà cap a Maó, Calvià o Sant Eulàlia. Sempre he reivindicat el país sencer, tot i que reconec que els últims anys he estat temptat de renunciar-hi per sempre més a canvi d’aconseguir la independència de la part del territori més compromesa i avançada en el camí de l’alliberament nacional.

L’onada de simpatia cap a aquest moviment que s’ha generat a la Catalunya Nord —tant durant els dies previs al referèndum de l’1 d’Octubre com durant la repressió posterior— m’ha fet reflexionar sobre la possibilitat de bastir —ni que sigui per fases i a llarg termini— un projecte comú a banda i banda de la frontera imposada pel Tractat dels Pirineus. És difícil, ja ho sé, la francesització de la Catalunya Nord ha estat molt més efectiva i demolidora que l’espanyolització de la Catalunya Sud, fins a extrems gairebé irreversibles. Però, si ha de ser així, si hem de seguir camins separats perquè la història ens ha separat per una frontera més mental que geogràfica, m’agradaria que no fos per menyspreu o desinterés dels catalans del sud. Fer l’acte a Perpinyà, la capital nordcatalana, ha estat per a mi, una gran decisió i volia donar-hi suport. És una gran ciutat del meu país i m’agrada sentir-m’hi a casa.

Fins aquí les meves raons. Ara ja em podeu bombardejar amb consideracions polítiques sobre si l’acte d’avui es podia llegir en clau partidista: si s’ha aprofitat per part d’una força política concreta (Junts x Cat) per marcar espai davant d’una altra força (ERC), que té una altra estratègia per arribar a la independència, o davant d’una tercera (la CUP), que planteja la mobilització als carrers com a únic camí. No m’interessa entrar en aquest debat, em cansa, em fastigueja. Com passa, crec, a molta de la gent que aquest migdia aplaudíem Carles Puigdemont quan parlava a l’escenari del Parc de les Exposicions de Perpinyà. Com hauríem aplaudit Oriol Junqueras o Anna Gabriel, si hi haguessin parlat en viu. No es fan deu hores de viatge —embussos i inconvenients inclosos— per un míting de partit. Sabíem que anàvem a Perpinyà per una altra cosa i ser-hi, per a mi, tenia una significació especial.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (previst per al novembre de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies