10/06/2019 | 19:26
Podem estar d’acord o no amb la posició en la qual ella se situa. Podem discutir si la seva posició durant la crisi constitucional va ser la bona, si és que de bona n’hi havia cap (que ara mateix crec que no, que no n’hi havia ni una). Podem debatre fins que la història es torni a acabar sobre aquestes qüestions, que diria que són una llosa per avançar (són més emocionals que polítiques), però a l’hora de descriure la seva actuació i entendre la seva decisió cal assumir que Ada Colau parteix d’aquí i de cap altra banda: “he sido antinacionalista toda mi vida. No es casualidad que sea municipalista. No desprecio en absoluto los factores de la identidad y de la historia que nos constituyen, pero no creo que deban ser el eje político de la construcción colectiva”.
És la resposta de l’alcaldessa a una pregunta que poc abans de les eleccions li van fer Steven Forti i Giacomo Russo Spena sobre la possibilitat d’un patriotisme d’esquerres. Pot llegir-se a l’entrevista sencera que tanca ‘Ada Colau, la ciudad en común‘, un llibre a favor i malgrat això francament interessant. I la resposta de Colau a la pregunta és que per a ella més aviat no. Això no va de pàtries.
La pregunta més rellevant d’aquests dies hauria de ser: pot un dels dos partits del Procés governar sense polaritzar una institució clau del país?
Podem obviar que aquest és el seu punt de partida. D’ara i d’ahir. I com que podem obviar-ho, perquè hem desaprès a imaginar la nostra vida política al marge del Procés (dels que hi estan a favor, dels que hi estan en contra), durant la setmana de Passió que ens espera podrem seguir disparant al pianista gastant tota la munició que encara queda: que si les multituds sortint del Círculo Ecuestre (que va dibuixar Ferreres), que si el futur serà horrorós (com va afirmar Tardà bevent-se unes birres crítiques), que si el pacte global amb les elits (que va sentenciar Sabrià), que si l’operació d’estat (que va dir un reporter del Més 3/24 posant totes les proves al damunt de la taula), que quina vergonya amb l’afany de poder (tan cínic i impur, però tan legítim i necessari), que quina traïció a les lluites compartides (que ara sembla que només pretenguessin sumar vots i no conviccions).
Tots aquests atacs, que pretenen desgastar Colau pel flanc moral i que naturalment volen incidir en la decisió que ha de prendre per intentar que pacti amb Esquerra Republicana, eviten formular-se la pregunta ideològica que trobo més rellevant de la discussió d’aquests darrers dies: pot avui un dels dos partits del Procés governar sense polaritzar una institució clau del país?
Perquè si la resposta és no, com intueixo, si els partits del Procés necessiten i alhora són captius de la dinàmica emocional i desapoderadora que domina i tenalla el processisme, la decisió meditada de Colau no podria ser un acord només amb ERC. Podria ser un tripartit d’esquerres, per afavorir polítiques consorciades (hi arribarem tard o d’hora), però això és més l’expressió d’un desig per guanyar temps que no pas una possibilitat real mentre Kafka segueixi escrivint ‘El castell’ al Tribunal Suprem i la situació dels presos no deixi d’interpel·lar-nos. A tots.
Aquests dies la discussió hauria d’haver estat sobre si els 4 anys del govern Colau van ser transformadors o no
En canvi el pacte amb el PSC, que incomoda perquè alguns dirigents del partit l’han presentat com un front antiindependentista (més polarització, error), el poden liderar els comuns i així acotar un programa de govern que quedi estrictament delimitat a l’àmbit municipal. Amb quin objectiu? Seguir avançant en un projecte que ha pretès fer del Cap i Casal un referent internacional de les polítiques municipalistes progressistes. Aquests dies la discussió hauria d’haver estat sobre si aquelles polítiques s’han fet o es podran fer, si els 4 anys del govern Colau van ser transformadors o no i fins a quin punt, si el sectarisme va ser una tara del consistori, que crec que ho va ser. Però res d’això forma part de la pressió d’aquests dies. La pressió és el Procés.
Esperem que les reunions dels negociadors, que fins ara s’han encallat (perquè hi ha més suspicàcies de les que caldrien), avancin per un altre camí. En benefici de tots. Hi ha poc temps, però n’hi ha. I l’eix polític, amb variacions, pot ser coincident: planificar pensant que el marc ha de ser el de la construcció col·lectiva, pactant per tal que el projecte de ciutat la faci alhora més oberta i segura, més justa i més pròspera.
